Selecciona Edició
Connecta’t

Cuplets contra el separatisme

L'ultraespanyolisme va convertir Mary Focela en la Marta Sánchez de fa un segle

Mary Focela, en un anunci.
Mary Focela, en un anunci.

"Lucho como una leona, al grito de ¡Viva España!, y es que por mis venas corre, la sangre de Malasaña”. No, no és una nova versió d’una lletra de Marta Sánchez per a l’himne d’Espanya, com va fer el passat maig durant un acte de Ciudadanos. “Soy madrileña nieta de Maravillas, soy de aquellas mujeres que el Dos de Mayo, con su ejemplo, animaban a los chisperos, a defender su patria contra el gabacho”. Es tracta de Mary Focela, la seva predecessora a arengar la tropa, entonant el cuplet La hija de Malasaña.

Barcelona, gener de 1919. Catalunya viu en plena ressaca autodeterminista després de la victòria aliada a la Primera Guerra Mundial. Les esquerres es mobilitzen amb l’horitzó d’una República federal. La Lliga Regionalista, amb Francesc Cambó al capdavant, entoma una campanya per un Estatut d’Autonomia per dur la Mancomunitat de Josep Puig i Cadafalch un pas més enllà. I, sobretot, per no ser desbordada per les demandes maximalistes dels seus adversaris polítics.

Després de quatre anys de propaganda desaforada, bona part del catalanisme creu que la nova conjunció mundial, sorgida de les cendres dels canons, de la sang de les baionetes i dels gasos de les trinxeres, complaurà les seves demandes. En quin grau, ja es veurà, però s’ha convençut, com ell mateix ha publicitat, que els mandataris vencedors faran venir a la raó els governants del torn dinàstic espanyol (vegeu QUADERN, 28 de juny).

Cantant de segona

Focela, que voreja la vintena, apareix a l’escenari del teatre Goya. Fa un paseíllo taconeado vestida de maja, abillada amb mantellina, peineta de teja i un vano. Menuda, d’ulls negres i boca graciosa, sembla una floreta, dèbil, esquifida. De sobte, posa rígid el bust, tira el cap enrere, alça la mirada i llança, gallarda: “¡Viva España!”. El teatre, una olla a pressió, esclata. Els uns la victoregen; els altres, l’escridassen.

Durant una desena de dies, com una droga, el públic hi assisteix per alliberar passions. Enmig de la campanya autonomista, els sectors més reticents a la descentralització es reconforten a recer d’aquesta cupletista de segona fila que canta sense embuts i en públic l’amor a la pàtria.

Les actuacions de la cantant eren l’excusa d’un ball de bastons entre protofeixistes i independentistes

Natural d’Algesires i òrfena, criada a Madrid per una tia casada amb un militar, Focela treballa en un món vist com el rebedor del vici. El seu pensament, però, almenys en l’ideari, és profundament conservador. Des del seu debut amb 14 anys ha fet tournées per Espanya, incloses ciutats com Barcelona, Sabadell o Lleida, sense transcendència. També ha estrenat El relicario, mancada d’èxit.

Abans d’aterrar a Barcelona, la cupletista ha passat pel Moulin Rouge, on ha repartit uns quants “¡Viva España!” dels quals la premsa espanyola s’ha fet ressò. Fins i tot s’apunta que ha insultat el públic parisenc catalanista, i que per això li han rescindit el contracte. L’empresari del Goya, amb olfacte comercial, ho aprofita, encara que els cuplets del seu repertori no tenen relació amb el fet nacional.

La hija de Malasaña parla de l’episodi del 2 de maig de 1808 i de la Guerra de la Independència —o del Francès—, de la qual el públic en sap ben poc. La jove brodadora Manuela Malasaña, filla del flequer Jean Malesange —a qui es va castellanitzar el nom—, morta als 17 anys, havia esdevingut heroïna de l’alçament contra les tropes napoleòniques. El seu cognom serviria per rebatejar el barri on vivia, el Maravillas.

En aquest ambient borbollejant, els dies previs a Nadal s’havia organitzat a Barcelona la Liga Patriótica Española (LPE), “cuyo fin es combatir el separatismo y afirmar la unidad española”, d’acord amb el seu manifest fundacional, ¡Viva España! L’entitat ultraespanyolista, sense fins polítics, es posava a disposició del capità general i del governador civil “para todo lo que suponga el mantenimiento de la integridad de la patria”. Era un subterfugi: es dedicava, amb garrots i pistoles, i amb condescendència policial, a dissoldre les manifestacions dels separatistes catalans, llavors uns pocs centenars.

Protofeixisme espanyolista

El president de la Liga era Jaime Bordas Figueras, procurador suspès i processat per delictes d’estafa, i el secretari, Juan Rosich, procedent del sector romanonista del Partit Liberal, segons documentació de l’Archivo Histórico Nacional. A l’LPE confluïen oficials de paisà, funcionaris de baix rang, policies fora de servei, mauristes descontents, lerrouxistes i, fins i tot, mestres que “desean que la enseñanza continúe dándose en castellano”. L’entitat assegurava, de manera del tot irreal, que tenia entre quatre mil i set mil adherits. Segons la premsa separatista, eren “els que viuen de la sopa boba: militars, alguns empleats de Correus, Telègrafs i Telèfons, del Govern Civil, carlinots i mandres”.

En conjunt, els membres de l’LPE pertanyien a un sector eminentment vinculat a l’administració pública espanyola a Barcelona, que temia que una autonomia catalana repercutís en la seva posició laboral. Una autonomia iniciada amb la Mancomunitat, organització administrativa que volia requerir l’ús del català per accedir a les seves places. En aquest context, la Liga prengué Focela com la seva particular Marianne, l’al·legoria de la pàtria, però en versió monàrquica.

Morts i baixada de teló

En aquell inici d’hivern de 1919, el que s’esdevé a l’entorn de la Rambla, on tenen la seu l’entitat protofeixista —com la defineix l’historiador Xavier Casals— i el CADCI (centre espiritual dels pixatinters i saltataulells separatistes), és un ball de bastons entre esperances i recels. D’una banda, hi ha els qui esperen un canvi de l’statu quo per deixar botigues i despatxos i llaurar-se un futur en una administració pública catalana musculada. De l’altra, hi ha els qui temen, perquè en primer lloc se saben poc hàbils amb el català, que l’autonomia afecti els seus llocs de treball i, per tant, no volen alterar l’statu quo.

Els aldarulls es van saldar amb tres víctimes: dos joves catalanistes i un tinent de seguretat

El cuplet de Focela és l’excusa per exaltar posicions i estomacar-se. Acabada la funció, la cantant rep rams adornats amb els colors de la bandera d’Espanya i visques a la Catalunya espanyola i al Rei, i surt escortada. La brega que segueix a les nits deixa, com a mínim, tres víctimes: dos joves separatistes i un tinent de seguretat. Tal com assegura a les seves memòries —dipositades a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià— Miquel Albert Barris, membre de la Joventut Nacionalista La Falç, els separatistes havien aconseguit alguna pistola després de fer notar a Puig i Cadafalch que s’havien de defensar, cosa que no vol dir que l’arma els arribés a través d’ell.

Acompanyada per la polèmica, que fins i tot entra a les Corts, Focela arriba al teatre Lara de Madrid en començar el febrer. Hi passa sense pena ni glòria. Ni tan sols es viu amb emoció el seu “¡Viva España!”. És normal. A Madrid l’espanyolitat es viu amb quotidianitat. L’esclat aquell mateix mes de la vaga a Barcelona de l’empresa elèctrica La Canadenca talla d’arrel la campanya autonomista. L’anarcosindicalisme i l’enfrontament d’obrers i patrons —el pols de força real— entren en joc i esborren del centre barceloní les batusses dels encara minoritaris nacionalistes radicals catalans i espanyols.

La força de xoc que representa l’LPE desapareix: sense els separatistes campant per la Rambla, ja no té sentit existir. Després del seu any triomfal, la llum de Focela també s’apaga. Ho fa tan aviat que, segons l’historiador del cuplet Ángel Zúñiga, acabarà treballant com a assistenta de camerino de Raquel Meller. Aquesta sí que farà triomfar El relicario: “Pisa morena, pisa con garbo...”.

La fòbia catalanista al ‘género chico’

Els cuplets de Mary Focela formaven part dels espectacles del género chico (sarsueles chicas, sainets i comèdies breus, costumistes i populars). Encara que el gènere va anar de baixa i donà pas a l’opereta, la revista i el music-hall, alguns el veien com un competidor del teatre en català.

En el context modernista, compositors com Enric Morera provaren de bastir un teatre líric català que li fes front. “No ens hem de cansar de dir i de fer córrer la idea que el flamenquisme i el xulisme són el salt endarrere d’una raça decrèpita que, de més a més, no és la nostra”, deia el poeta Joan Maragall d’aquestes manifestacions de cultura popular castellana, segons l’estudiós Jaume Radigales.

Des de L’Intransigent i Metralla, premsa de l’incipient separatisme, es titllava el gènere “d’incivil, quasi salvatge, que fa enrogir d’indignació”, i les obres, d’“insubstancials i tontes, representades per artistes axulapats, d’accent foraster, que no posen cap mirament en el seu treball. S’inventen els xistes i recullen cigars de l’escenari que els hi llença el públic”.

Els separatistes, que s’hi infiltraven per comprendre el què i el com dels espectacles, presentaven l’experiència com a traumàtica. Per als qui proclamaven una “Catalunya per als catalans”, el trasbals de veure el públic aplaudint “frenèticament les obscenitats d’una cupletista, parlant de la pàtria”, era majúscul. “L’Espanya actual sols la defensen les ballarines com la Mary Focela i la Argentinita amb sos celebres cuplets”, simplificaven.