Un bri de retorn a la legalitat
El Govern català assisteix a la Bilateral i a les conferències sectorials d'Educació, Habitatge i Igualtat però no al Consell de Política Fiscal i Financera: por de l'acord?
La reunió de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat de dimecres no és encara el retorn a la normalitat. Però sí un primer bri de retorn a la legalitat.
Perquè, en efecte, la legalitat havia estat també violentada en les relacions institucionals. Aquest organisme el va crear l'Estatut del 2006. I s'ha de reunir en sessió plenària “almenys dues vegades l'any i sempre que ho demani una de les dues parts” (article 183).
Però no es reunia des del juliol del 2011, fa set anys, amb Manuel Chaves i Duran Lleida. De manera que tant Rajoy com Mas i Puigdemont incomplien el mandat d'aquesta llei orgànica (l'Estatut).
L'organisme va destapar el bilateralisme consultiu, que va completar el multilateralisme horitzontal dels consells sectorials (i algun dia del Senat?).
El bilateralisme té motiu: conèixer directament les realitats de tots dos nivells de governança. Havia de tenir efectes preventius de conflictes (competencials) mitjançant la consulta i informació prèvies sobre projectes d'impacte mutu i l'orquestració de mesures de coordinació. Res d'això passa des del 2011.
Llàstima, ja que és una bona eina federal –encara que això escandalitzi el centralisme càustic–, com indica la seva exportació als Estatuts d'Andalusia, l'Aragó, Castella i Lleó i Extremadura. Hi ha separatisme a l'Aragó?
Les funcions convencionals de la Bilateral són intercanviar, consultar, proposar. I, si escau, “adoptar acords” en matèries d'interès comú.
El que va passar dimecres va ser menys convencional. Més previ i primigeni. Va tenir més de temptativa de conciliació que no pas d'impuls de complicitats.
Per això era difícil fins i tot pactar el que és evident. I ja ho era prou delimitar els desacords: autodeterminació, presos: temes per se fora del límit competencial de tots dos protagonistes. O explorar l'acordable mitjançant mecanismes ad hoc: els grups de treball. I així va ser.
Com que la situació de la Generalitat és viscosa, caldrà digerir les seves dents de serra i les seves sistemàtiques contradiccions. Assisteix a la Bilateral, i a les conferències sectorials d'Educació, Habitatge i Igualtat. Però no al més decisiu (i simbòlic) Consell de Política Fiscal i Financera: por de l'acord? Temor d'alinear-se amb la dreta espanyolista?
La viscositat arrenca de la resurrecció de Carles Puigdemont, amb el seu segrest del PDeCAT i la seva amenaça de tombar el Govern de Pedro Sánchez. I del desconcert dubitatiu d'Esquerra.
Mentre això segueixi així, els dirigents indepes tendiran a mossegar la mà que els estén Sánchez. Tot dependrà de si aquest aconsegueix transmutar-se en culo di ferro. No a la manera del soviètic Andrei Gromiko (Míster Niet), sinó a la de l'hàbil negociador democristià Giulio Andreotti, sempre en capella. Mentre les mossegades no li arrenquin la mà estesa.
