Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’exèrcit dels zombis en malles

Per als runners no compta la diversió, sinó la relació de productivitat entre quilòmetres correguts, calories i temps invertit

Un 'runner' sota la pluja.
Un 'runner' sota la pluja.

Per a Pablo Rapetti

És impossible que no hagueu notat la seva presència, tot i que no fan gaire soroll i que són generalment educats. Van perfectament equipats amb rellotges intel·ligents, auriculars i tota una parafernàlia ben cridanera. Deambulen, suats i en un gran grup anàrquic, per totes les ciutats. Són els runners, aquest exèrcit de zombis en malles que, pel que sembla, tenen com a missió terrenal fer exercici.

No voldria que se’m mal interpretés: jo no estic en contra del moviment físic i a favor de la vida sedentària. Comparteixo i poso en pràctica la idea de jugar a bàsquet, o a futbol, o al que sigui que li agradi a cadascú, però no puc amb això de fer exercici. Quan un juga a bàsquet, per exemple, ho fa motivat sobretot pel component lúdic. I encara que és molt probable que jo sigui particularment insensible i tanoca, em resulta inconcebible que hi hagi algú que es pugui divertir corrent dues o fins i tot dotze hores seguides –un extrem al qual, segons tinc entès, algunes persones se sotmeten, cosa que em deixa bocabadat, i ho fan voluntàriament i sense cap coacció externa!

De fet, tinc la impressió que hi ha en la idea runneriana de fer exercici un intent de traslladar a les hores d’oci les regles que governen les hores laborals. El temps lliure dels zombis en malles no sembla que estigui regit per la improvisació i l’espontaneïtat, pròpies de jugar a bàsquet o a futbol. Per als runners, el que comptaria en els moments d’oci no seria tant si un es diverteix o no com la relació de productivitat entre els quilòmetres recorreguts o les calories que s’envien a l’infern i el temps que s’hi inverteix. Així, fer exercici vindria a ser una extensió de la feina. El moviment físic quedaria desvinculat del transcórrer lliure del joc. I l’eficiència, la previsibilitat i la monotonia acabarien envaint tota les hores de la vida, obligant a adoptar de manera ininterrompuda el xip mental de les hores de feina.

I és que hi ha gent que ha deixat que el principi d’eficiència envaeixi fins a tal punt la seva vida que integra aquesta manera de concebre el moviment físic com un tret d’identitat: “Jo soc de Tarragona, arquitecte i runner”. I un cop un s’identifica davant del món com a runner, ja no hauria de resultar estrany que desenvolupi una personalitat religiosa i moral vinculada a aquesta identitat runner. Hi hauria, doncs, una mena de deure moral o religiós de satisfer els valors absoluts de la salut i l’eficiència.

Però aquesta no és l’única connexió dels runners amb la moral i la religió. Potser no és casualitat que molts hagin tingut un alegre passat de vici i excés noctàmbuls. En aquests casos, aquesta obsessió per fer exercici és possiblement una forma de redempció moral per intentar esmenar una vida anterior dissoluta i alegre però, al cap i a la fi, erràtica. El runner seria llavors una mena de renascut, algú per a qui autosotmetre’s a aquestes pallisses, a aquesta orgia de calories cremades i aquesta dilució dels pecats en les xifres del rellotge intel·ligent, equivaldria a una manera de posar el comptador de la vida moral a zero.

Però més enllà d’aquest component moralitzador, la contraposició fonamental ja ha estat esmentada: fer exercici versus jugar. I potser es deu al fet que subscric el llegat de Cruyff, però em sembla veure en aquells que prefereixen fer exercici per sobre de jugar el mateix tipus de preferència dels que, davant del dilema hipotètic de si voldrien guanyar un partit de futbol 1-0 o 4-3, es decantarien per l’1-0. Es tracta, insisteixo, de l’expulsió del regne de l’oci de l’espontaneïtat i la fantasia, consubstancials a la idea de joc.

Dit tot això, em veig obligat a confessar que en alguna ocasió m’he vist en la penosa circumstància de fer exercici. No tinc cap bona excusa per a aquesta incoherència. Només se m’acut recórrer als coneixements del meu amic Pablo Rapetti, que de vegades invoca una frase pronunciada per Carlos Caszely, exfutbolista xilè que, en ser acusat d’incoherència, va tenir una vegada un atac de lucidesa i va dir: “No he d’estar necessàriament d’acord amb el que penso”. Frase, per cert, que bé hauria pogut pronunciar Cruyff. I és que tots els partidaris de la diversió i el joc acaben parlant el mateix idioma.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >