Selecciona Edició
Connecta’t

Casado per art de màgia

Els conservadors ometen abordar les causes de la corrupció i presenten com un èxit que el nacionalisme català estigui avui fora del pacte constitucional

Pablo Casado i Mariano Rajoy al congrés del PP del 21 de juliol.
Pablo Casado i Mariano Rajoy al congrés del PP del 21 de juliol.

Després d’haver protagonitzat una enorme i encara inacabada onada d’escàndols de corrupció que va provocar la seva ominosa sortida del Govern d’Espanya per una moció de censura, el PP acaba de fer un congrés com si no li hagués passat res. A l’inrevés, el congrés del 21 de juliol es va plantejar com una fantàstica operació de màgia, un escamoteig de qualsevol cosa substancial i un simple canvi de l’artista que executa la funció. Ara tenim Casado on abans teníem Rajoy! La mateixa història. I ja està. Aquí no ha passat res.

Els assistents al congrés sabien perfectament les causes que els havien obligat a reunir-se, però van preferir no parlar-ne, el paroxisme del modus operandi de Rajoy. Si per a Rajoy el responsable de les finances del partit que va ser condemnat com a nucli d’una trama corrupta era “aquell senyor del que vostè em parla”, per als compromissaris del congrés la tan recent caiguda del Govern devia ser una cosa com “això que ens ha passat” i sobre la qual no val la pena parlar. Explicacions? Però si no ha passat res!

El PP ha optat per negar la realitat de la corrupció fins i tot quan sentències judicials com la del cas Gürtel van evidenciar unes complicitats que abastaven pràcticament tots els nivells del partit, inclosa la cúpula en la qual figuraven no pocs dels avaladors dels dos aspirants a succeir Rajoy. I el vèrtex, el mateix Rajoy. Aquesta negativa, això de tancar els ulls davant d’una realitat desagradable, és acceptable per a la societat? Fins i tot els seus electors més incondicionals es mereixen una explicació, una disculpa autèntica. No n’hi ha hagut, i això proporciona a Ciutadans, el partit que espera recollir les restes del naufragi, un punt on aferrar-se per presentar-se com a alternativa a la corrupció.

Però aquesta no és l’única explicació que el PP li deu a la societat espanyola. En una demostració de virtuosisme en la prestidigitació, el PP intenta erigir-se en el salvador d’Espanya en la crisi constitucional que s’ha viscut a Catalunya. Al congrés i en la minicampanya entre aspirants que el va precedir, l’actuació del partit i el seu Govern en la crisi catalana es va presentar com a exemple de patriotisme i de constitucionalisme. Vist amb una mica de perspectiva, la realitat és una altra. Quan encara era a l’oposició, el PP va crear el problema, impugnant l’Estatut de Catalunya aprovat en referèndum, i després, quan ja era al Govern, no va saber gestionar les conseqüències de la impugnació. És cert que en un determinat moment, que es podria fixar en les sessions del Parlament català del 6 i 7 de setembre del 2017, els independentistes van tirar pel dret, van abandonar la idea de legalitat i van perdre qualsevol raó política que haguessin pogut tenir. Però, tot i això, també és cert que quan el PP i Rajoy van accedir al Govern el 2011, la crisi catalana encara no havia esclatat. De fet, el 2010, el llavors president de CiU, Artur Mas, va formar govern i majoria al Parlament amb els vots del PP. Dit d’una altra manera: la crisi catalana és un més dels fruits de la gestió política de Rajoy, ha madurat sota la seva mirada. I el resultat d’aquesta crisi es pot descriure com l’expulsió del nacionalisme català del consens constitucional.

El PP i els seus dirigents insisteixen a presentar el nacionalisme català com el culpable del conflicte, el dolent de la pel·lícula. Però la veritat és que el nacionalisme de Jordi Pujol, que el PP acusa de ser el responsable últim de la situació actual, és un dels artífexs del pacte constitucional del 1978. Que el gruix del catalanisme hagi deixat de sentir-s’hi compromès no és fruit d’una maldat intrínseca. És el resultat d’una nefasta gestió política per la qual cal demanar responsabilitats a qui no ha sabut fer res més que convertir-la en un assumpte de Codi Penal.

Que Quim Torra, Carles Puigdemont i companyia estiguin disposats ara a prescindir del capital polític acumulat des del 1978 no justifica que qui més responsabilitats i instruments tenia per evitar la ruptura amb el nacionalisme català, és a dir, per preservar el pacte constitucional, que era el Govern de Rajoy, no ho fes. El catalanisme estava dins del pacte constitucional i ara està fora. Que Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría ho presentin com un èxit és un cas de desvergonyiment. No és un èxit, és un fracàs descomunal. La seva obligació era evitar-ho. Que, després de set anys al Govern, el PP deixi aquest conflicte obert en canal i celebri un congrés en el qual només l’esmenti per felicitar-se per haver salvat Espanya és un escamoteig i una burla inacceptable.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >