Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Recomanacions d’agost

Tots els atemptats tenen alguna cosa en comú. Sempre hi ha una teoria de la conspiració, a disposició dels que no volen veure el que tenen davant dels nassos

Dues botes dels Bombers de Barcelona en un dels memorials.
Dues botes dels Bombers de Barcelona en un dels memorials.

Jo també tinc recomanacions per a l’agost. Dos llibres i una sèrie. La sèrie és de Netflix i es titula 13 de novembre. Fluctuant nec mergitur. Correspon a la data del 2015 en què uns subjectes que reivindicaven l’Estat Islàmic van assassinar a París 130 persones i van ferir-ne 413, i el lema llatí que l’acompanya és el de la capital francesa, que sempre acaba emergint després de patir l’embat de les ones. Els llibres són dos: un en català, encara no traduït al castellà, titulat L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies (Quaderns Crema), i un altre en francès, encara no traduït al castellà, i ignoro si tindrà editor per al català, titulat Le lambon (La pelleringa), del periodista Philippe Lançon (Gallimard).

En els tres se’ns parla o escriu sobre atemptats terroristes, perpetrats en nom de l’islam radical. El més llunyà dels atemptats apareix en el capítol del llibre de Pàmies, titulat “El conte sobre l’11-S que no em van encarregar mai”, i es refereix a la destrucció de les Torres Bessones de Nova York el 2001. Els més pròxims, a les jornades del 7 de gener i del 9 de gener a París, quan els gihadistes van atacar el setmanari humorístic Charlie Hebdo i un supermercat kosher, i a la del 13 de novembre, quan van convertir en un escenari de guerra l’Estadi de França, diversos bars i la sala de concerts Bataclan.

També ens parlen, indirectament, dels atemptats perpetrats per assassins idèntics en els últims anys: a Madrid, Niça, Berlín o Londres. I directament del nostre, l’atemptat que vam estar tement a Barcelona durant mesos i que al final va arribar amb tota la seva brutalitat el 17 d’agost passat, ara farà un any. Frívols i irresponsables, millor abstenir-se. Aquestes recomanacions no són per a ells. Si s’atreveixen poden passar dues coses: que vegin la sèrie i llegeixin els llibres com si parlessin d’un món llunyà i aliè, o que s’adonin d’una cosa que han oblidat, que potser tots havíem oblidat, gronxats per la prosperitat i la pau europees dels últims 70 anys: que la història és tràgica, que tota la història és tràgica, que no es pot apel·lar i temptar la història sense esperar conseqüències tràgiques.

Aquestes tres petites obres d’art —ho són, de debò— assenyalen una cosa que hem intentat oblidar i que només es veuen amb claredat des de la mirada vidriada dels supervivents. Pàmies és contundent sobre l’efecte de l’11-S sobre les nostres vides: “Ni els nostres fills ni nosaltres no som el que hauríem pogut ser si no s’hagués produït l’atemptat”. Lançon s’acosta més encara a la nostra circumstància. Sap de què parla, perquè ell mateix va estar a punt de morir a la redacció de Charlie Hebdo i va patir horribles ferides de bala de kalàixnikov a la cara i als braços: “Els atemptats de Barcelona i de Cambrils m’allunyen d’una història (...) en què tots fan veure que res ha passat —com fer-ho d’una altra manera?— i com si aquests assassins no fossin una conseqüència desastrosa del que som nosaltres, del que nosaltres vivim”. Una cosa similar pot deduir-se del que expliquen els 25 supervivents a la sèrie de Netflix sobre la seva peripècia al Bataclan, d’on van escapar miraculosament de la mort, testimonis d’una freda matança en què tres terroristes van tenir la sala de festes sencera a la disposició dels seus propòsits assassins sense que ningú pogués o sabés resistir-s’hi ni oposar-s’hi.

Des d’aquesta mirada, la història, la veritable història de la Catalunya contemporània, va tenir el seu punt d’ignició tràgica el passat 17 d’agost, i tota la resta del que ha succeït és un peu de pàgina en el llarg llibre del nostre esdevenir com a societat. Tant és si s’està a favor o en contra de les lleis de desconnexió, d’anar a votar l’1-O, o de proclamar la república i després desdir-se’n. Aquests llaços grocs, aquestes estelades, aquests “atacs feixistes”, aquestes llibertats suposadament retallades, aquests polítics presos que es reivindiquen com a presos polítics, aquests exiliats optatius, què són al costat dels 16 morts del 17 d’agost i d’aquests oblidats 150 ferits autèntics, de veritat, de quiròfan i de rehabilitació, de llarg tractament psicològic?

La veritat i la mentida del procés apareixen sobtadament, com succeïa amb la vella pel·lícula fotogràfica sota l’acció del líquid revelador del terrorisme islamista. Aquell dia va començar tot. Només cal repassar les reaccions d’uns i d’altres. Tots els atemptats tenen alguna cosa en comú. Sempre hi ha una teoria de la conspiració, o dues, a disposició dels que no volen veure el que tenen davant dels nassos. Si a França i als Estats Units és l’antisemitisme el que designa Israel com la mà secreta que posa les bombes per provocar la reacció contra els musulmans, a Barcelona el designat per l’antiespanyolisme són els serveis secrets del Govern espanyol, engrescats per l’eventualitat de posar l’exèrcit al carrer abans que comencés la tardor calenta. Aznar també va practicar aquest tipus de raonament, en el seu cas amb ETA, i va ser seguit fervorosament per certs mitjans de comunicació.

Els dirigents del procés, que ho tenien tot previst en el seu full de ruta, es van llançar a una doble operació: aplegar els ciutadans al voltant de la bandera i dels Mossos, i alhora desviar responsabilitats cap al Govern espanyol. La reacció lenta i maldestre de Rajoy, els seus reflexos esmussats i la seva estupidesa van deixar camp lliure a la manipulació de la manifestació del 26 d’agost, en la qual es va presentar el Rei i el Govern, representants de la democràcia espanyola, com a còmplices dels terroristes, amb l’argument demencial de la seva responsabilitat en el comerç d’armes internacional. La metxa ja cremava.

Segueixin aquestes recomanacions, sisplau, si volen trencar amb el narcisisme adolescent que ens domina. Per evitar, almenys, la infàmia de repetir en l’aniversari dels atemptats la celebració dels narcisos i dels consentits, fins i tot la disculpa dels assassins, i l’oblit criminal de les víctimes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >