Churchill, Torra i el Kuomintang
A Catalunya, per a l'independentisme exconvergent que va guanyar a les urnes, preval l'èpica, l'estètica i la profètica
El president de la Generalitat, Quim Torra, va aparèixer fa uns dies a l’assemblea d’associats del PDeCAT amb una fotografia de Winston Churchill sobresortint a manera de protuberància política de la butxaca superior de la seva americana. Torra va explicar que la presència de l’expresident britànic en el seu vestit obeïa al we shall never surrender (mai ens rendirem) amb el qual Churchill exemplarment va decidir enfrontar-se a l’Alemanya de Hitler, desoint bona part de les elits britàniques. El premier èpic de l’antinazisme era el mateix que va permetre la fam a Bengala, a conseqüència de la qual van morir uns dos milions de persones, el que va dirigir com a ministre de l’Interior l’operació policiacomilitar en els disturbis de Tonypandy contra els miners gal·lesos, o el jove del 21è regiment de llancers que va carregar contra les tropes dels rebels sudanesos a la batalla d’Omdurman.
L’èpica amaga altres cares, tot i que la tendència a l’eslògan i la simplificació sempre prefereixin el blanc i negre. La innegable figura d’un Churchill decidit a lluitar contra el nazisme i a formar un govern de concentració amb laboristes conviu amb la d’un premier que, entre altres coses, menyspreava la classe treballadora organitzada i que va ser molt bel·ligerant amb els seus sindicats.
Si considerem que Catalunya viu “una emergència humanitària”, el Churchill antinazi serveix de paradigma. Si opinem que cal fer política, per bé que la situació no sigui fàcil —polítics presos, o a l’estranger, fracàs de les euroordres i el sistema judicial espanyol en dubte— el model és un altre. Però a Catalunya, per a l’independentisme exconvergent que va guanyar a les urnes, preval l’èpica, l’estètica i la profètica.
El Parlament va decidir fa uns dies que se suspengués un ple i que el proper se celebrés el 2 d’octubre. La manca d’acord entre Junts per Catalunya i Esquerra sobre com aplicar la suspensió temporal als diputats encausats per rebel·lió pel jutge Pablo Llarena va portar a baixar la persiana i a donar vacances a aquesta Cambra que asseguren que representa la sobirania popular. Al marge del cèrcol judicial, si la mesura havia d’afectar Carles Puigdemont o no està en l’origen de la discòrdia entre independentistes.
Per sobre de qualsevol altra consideració, una decisió d’aquesta rellevància evidencia biaixos preocupants. Suposa una visió patrimonial del Parlament, al que se sacralitza quan es tracta de fer valer les majories absolutes pròpies i es tanca per vacances quan no hi ha acord.
Hi ha doncs més d’un cara. Com quan l’independentisme majoritari assegura estar disposat a la més radical de les desobediències per materialitzar la república. Després resulta que és de missa preconciliar i la comunió diària en altres assumptes. Els reiterats incompliments dels informes dels lletrats del Parlament, les vulneracions de les lleis o les proclames a favor de la independència unilateral es transformen en exquisit respecte a la legalitat a l’hora d’abordar assumptes que afecten el dret més fonamental: la propietat. Si amb l’article 155 de la Constitució en marxa, l’independentisme es va escandalitzar per la renovació dels concerts amb les escoles vinculades a l’Opus Dei, amb l’arribada al poder del Govern Torra —que ha de materialitzar la república— continuarà l’obra empresa pel centralisme intervencionista. S’al·leguen motius jurídics de notable substància. El més curiós del cas és que l’anul·lació d’aquests acords amb centres relacionats amb l’Opus i que discriminen per sexe es van convertir en elements clau del pacte d’investidura del nou president català. L’èxit resulta doncs perfectament descriptible.
Els mateixos escrúpols envers la legalitat van ser arguïts per la portaveu del Govern català, Elsa Artadi, per no donar suport a la proposta de l’Ajuntament de Barcelona d’obligar les immobiliàries a construir un 30% de pisos socials. Alhora, la Generalitat va subhastar 47 edificis procedents d’herències abintestades. El cor es reserva per a moments èpics, no per a minúcies quotidianes. Les polítiques socials ni s’esmenten i, quan es fa, és per demanar respecte escrupolós a les lleis.
El processisme puigdemontista —setena reencarnació de la vella Convergència— té afanys hegemònics i ha llançat el seu OPA a Esquerra Republicana. Els ideòlegs de l’expresident d’Amer, alguns dels quals van ser conspicus esquerrans durant la transició, proposen construir una mena de Kuomintang català. S’anomena Crida Nacional per la República que, com el front que va enquadrar nacionalistes i comunistes xinesos, intentarà combinar forces perquè l’adveniment de la república es produeixi tan aviat com sigui possible. Mentrestant, caldrà seguir utilitzant el pretext de la legalitat per amagar la falta de voluntat política i no moure un dit en polítiques socials.
