Dormint amb setanta Verges

Impressiona trobar-se de cara amb més de quaranta Verges que et miren als ulls i semblen preguntar-se qui és aquest que ve a interrompre la seva tranquil·litat. Però no són les úniques. Repartides per tota la casa es poden veure una dotzena més de talles d’aquestes dones de rostre allargat i gest hieràtic d’estil romànic: a l’entrada, sobre una calaixera de noguera, a les prestatgeries del menjador i en una taula situada entre els sofàs del saló. Però Andreu Fité ja hi està acostumat. Fa més de quaranta anys que viu i dorm amb setanta Verges, totes representades amb el seu Nen Jesús assegut a la falda.

“Aquesta és la culpable”, assegura, mentre n’agafa una de molt deteriorada, com si hagués tingut una vida molt atrotinada. “La va comprar una amiga als Encants pensant que era romànica i quan li van dir que era una còpia me la va vendre. I a partir d’aquí vaig començar amb la meva col·lecció”, explica Fité, que ha treballat com a relacions públiques en la indústria farmacèutica i que ara, després de jubilar-se, viu en una còmoda torre a Vilassar de Dalt (Maresme) des d’on es veu el Mediterrani. “Al final vaig reunir una trentena de peces que vaig comprar visitant mercats ambulants i els Encants. Sempre per estètica, no com a inversió. Però al cap de dos anys em vaig adonar que no en sabia res, ni com es deien ni d’on procedien, que eren ‘Verges sense DNI’”.

I aquí va començar una altra fase. “Buscant informació d’aquestes Verges vaig trobar llibres en què es feia un inventari de les imatges romàniques de Girona desaparegudes durant la Guerra Civil. Vaig buscar les seves imatges i la seva descripció a l’Arxiu Mas i vaig començar a fer el dossier de Verges per fabricar”, explica aquest home d’aspecte juvenil juntament amb les imatges que ha creat. “Aquestes si que tenen DNI. Gairebé totes són del Barça, perquè van vestides de blau i grana. És el que es portava i el que diu la bibliografia que he consultat”, diu amb sorna.

“Però les imatges no les he fet jo. Només m’atribueixo el treball de documentació perquè un tallista les faci”. Després de contactar amb un d’Olot, “li vaig explicar el projecte i li va agradar molt, però demanava una mitjana de 6.000 a 10.000 euros per cadascuna i un any i mig de feina per fer-la”, internet li va donar la solució: “Vaig trobar un poble a Equador, San Antonio de Ibarra, que viu només de la talla de la fusta. Això em va obligar a anar fins allà, explicar-los què era el romànic i que les Verges no havien de ser ni boniques ni perfectes”.

Fité insisteix que les seves Verges són rèpliques. “El seu pes ja demostra que és fusta nova, no de fa segles”. La prova del cotó de la seva col·lecció va ser quan va exposar a Olot una part de les peces. “Des del Museu de Girona es van posar en contacte amb nosaltres per dir-nos que una de les talles, la de la marededeu de Bausols o Bossols, no havia desaparegut, sinó que era en el magatzem del seu museu. Vaig agafar la meva imatge i la vaig portar a Girona. Quan les vam col·loquar les dues juntes, clar que hi havia diferències, però eren molt molt semblants, i vaig quedar gratament satisfet per la feina que havia fet”.

Les exposicions formen part del que Fité anomena “quarta etapa”: la promoció de la col·lecció perquè se sàpiga que existeix. “Totes són imatges de culte que fa 80 anys rebien la devoció d’una parròquia, per això hi ha moltes històries sobre elles”. Amb tota aquesta informació ha preparat un llibre que ha portat a una editorial perquè l’hi publiquin. També ha exposat en els darrers anys part de la col·lecció a Ripoll, Olot i Puigcerdà.

Però Fité ara busca una sortida per a les seves peces que passa per dues opcions: que les Verges tornin a les ermites i esglésies d’on van desaparèixer durant la guerra. “Però aquest és un tema que fa por a l’església”, assegura. Tot i que el que li agradaria és que les seves Verges es puguin veure en un museu. “Són rèpliques, sí, i els museus només volen originals, però en aquest cas les autèntiques no existeixen. Crec que en un museu com el MNAC, el Museu Marés o el Museu de Girona, aquestes talles es podrien exposar amb un sentit didàctic”, rebla.