Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Fi d’un curs turbulent

Els principals protagonistes d'aquest any es resisteixen a modificar les seves posicions

Pablo Casado, dijous a Barcelona.
Pablo Casado, dijous a Barcelona.

Acaba un dels cursos polítics més turbulents dels últims 40 anys i no sembla que els seus protagonistes estiguin disposats a aprendre les lliçons dels molts errors acumulats. L’últim exemple és d’aquesta mateixa setmana. El nou president del PP, Pablo Casado, va presentar la seva executiva a Barcelona. Reunió a peu d’AVE i foto de família a Montjuïc. Objectiu: transmetre el missatge que la qüestió catalana és prioritària en la seva agenda. Les primeres propostes: incorporar dos delictes nous al Codi Penal –sedició impròpia i convocatòria il·legal de referèndum– i utilitzar la seva majoria al Senat per reactivar l’article 155 davant de qualsevol desviament secessionista. És a dir, cap novetat al PP. Per a Casado, com abans per a Rajoy, Catalunya segueix sent territori apatxe. Ni una sola proposta política per oferir als catalans, tot passa per la justícia i per les mesures d’excepció. Ni la menor intenció d’apropar-se a la realitat, de parlar amb els uns i els altres, de fer política, que en democràcia és la via prioritària per resoldre els problemes. A Casado no li interessa, la seva única proposta és una vaga croada constitucionalista contra els altres.

Però ampliem la perspectiva amb un breu recordatori d’un curs insòlit. La majoria parlamentària independentista trenca amb la Constitució (6 i 7 de setembre). El referèndum il·legal de l’1 d’octubre xoca amb la repressió policial ordenada pel Govern espanyol que és portada als principals mitjans del món. El Rei intervé per mobilitzar l’Estat contra l’independentisme. Vaga general i fugida de seus empresarials de Catalunya. Proclamació retòrica de la República (27 d’octubre) al Parlament. Rajoy activa, per primera vegada, l’article 155, que suposa la suspensió del Govern de la Generalitat i la convocatòria d’eleccions. Desbandada del Govern català: una part, amb Puigdemont al capdavant, fuig a l’estranger; l’altra serà empresonada uns dies després, com ja ho havien estat Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i com ho serà la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Majoria parlamentària independentista en les eleccions del 21-D. Construcció de l’acusació per rebel·lió contra els líders independentistes i carrusel d’euroordres. Àmplia mobilització, el 8 de març, que confirma el nou paradigma del feminisme, convertit en la força més renovadora de la societat actual. Elecció de Torra com a president de la Generalitat després d’un llarg ritual d’elaboració del dol per part de l’independentisme. Sentència de la trama Gürtel. Caiguda del president del Govern, Mariano Rajoy, en el primer èxit d’una moció de censura. Pedro Sánchez, president. Primeres negociacions entre el Govern espanyol i el català. Intent d’opa de Puigdemont sobre l’independentisme. Renovació generacional tant al Govern d’Espanya com als partits. El president Sánchez, en precària majoria parlamentària, a l’espera de noves eleccions. I interrogants sobre el futur de la Corona, després de les noves revelacions sobre el rei emèrit. Tot això i molt més en un sol curs.

No obstant això, els principals protagonistes d’aquest any es resisteixen a modificar les seves posicions. L’independentisme està atrapat en les seves contradiccions i en l’obstinació en un discurs que es mou uns metres per sobre de la realitat, amb el risc d’allunyament creixent. La insistència en una qüestió que no existeix –el mandat de l’1 d’octubre– i l’obstinació de Puigdemont a imposar el seu lideratge buscant unificar l’independentisme en un sol moviment a les seves ordres, amb el menyspreu d’un dels seus valors principals –la gran pluralitat interior que fa que no sigui equiparable als nacionalismes independentistes clàssics–, impedeixen l’aterratge necessari per definir una estratègia conforme les relacions de força reals. La unilateralitat, ara com ara, és una fantasia. El Govern Sánchez ha canviat les formes, però té limitacions òbvies en el fons, i la pressió del PP i Ciutadans buscarà l’asfíxia abans de les municipals. I, no obstant això, la situació dels presos polítics és determinant: no hi haurà distensió fins que aquesta qüestió no es resolgui.

I, no obstant això, la nau va. Tant Catalunya com Espanya han aguantat l’envit sense les catàstrofes que alguns anunciaven. El cos aguanta. I això fa pensar que teixir solucions polítiques és possible. Els ciutadans ho exigiran. Primera condició: acceptar que aquest conflicte no és qüestió de vencedors i vençuts. De cara al curs vinent, les dissensions a cada bàndol podrien ser promesa de noves combinacions per a una futura entesa. Cal creuar fronteres ideològiques.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >