Selecciona Edició
Connecta’t

“He vist a casa el pitjor de la meva carrera com a anestesista”

El doctor Raúl González, de l'Hospital de Sant Pau, recorda com el centre va afrontar les primeres hores després de l'atemptat

El doctor Raúl González, a l'antic Hospital de Sant Pau.

“La Rambla no m'agrada: no m'apassiona i normalment l'evito. Feia una pila d'anys que no hi anava. Visc al Paral·lel i prefereixo passar per la rambla del Raval. Però aquell dia, el matí de després dels atemptats, quan vaig acabar la guàrdia de 24 hores a l'Hospital de Sant Pau, vaig agafar la línia groga i vaig baixar a Passeig de Gràcia. Hi vaig voler anar caminant. Necessitava passar per la Rambla. Barcelona no s'ho mereixia, això. Em feia molta mandra viure amb por. I vaig voler girar full. No volia que passés el mateix que a França. Al meu pis hi havia una parella d'amics francesos que havien vingut a passar uns dies. Estaven espantats. No els va passar res però no és agradable viure una cosa així, i menys en una ciutat que no és la teva. Ens vam abraçar i vam plorar.

Soc anestesista i el 2013, en plena crisi econòmica, amb la gent amb el mal humor per les retallades, me'n vaig anar a fer cooperació amb ONG. Sempre ho havia volgut fer: ho tenia a la meva llista de tasques vital. He treballat al Txad, al Camerun, al Sudan i l'última etapa, a la Guaiana Francesa, a la selva amazònica. He tractat els mosquits, el dengue i el que vulguis. El gener del 2017, vaig tenir ganes de tornar. Estava cansat de donar voltes pel món. Anímicament era important. En aquests països he treballat molt sol, en situacions molt complicades per a un anestesista, com una cesària. Hi ha dues vides en joc i ho afrontes sense mitjans. Però et juro que fins que no vaig veure això... Buff! A la nit vaig trucar a la meva mare, que sempre em retreu que, sí, sí, com totes les mares, que per què me n'he d'anar tan lluny, i li vaig dir: 'Mama, he vist a casa el pitjor de la meva carrera com a anestesista. No cal que marxi enlloc'.

"He estat a diversos països fent cooperació però va ser molt dur"

El context compta molt: aquests són els meus veïns i aquesta és la meva ciutat. Que et passi a casa, que hagis de viure una situació tan dramàtica, tan intensa... Em va tocar molt. Jo aquell dia estava de guàrdia a la UCI i a un company li va arribar un whatsapp que havia passat alguna cosa a la Rambla. Després ens van trucar d'urgències que hi havia hagut un atemptat o un atropellament i que estaven arribant molts pacients. El meu company em va demanar que pel meu background anés cap allà. Un gran enrenou. Crits, les mirades dels companys, la por, la gent flipant, el desconcert, molts nervis. I estrangers, amb la família escampada, sense entendre res.

Hi havia molts traumes i em va tocar anar a reanimació amb un pacient. No ho va superar. Aquesta és la gran pregunta que tothom et fa: se m'han mort pocs. No te'n refàs mai. Tinc molta memòria de tots ells. Ara, com llavors, és estiu i, més que les imatges, guardo les sensacions. Les tinc molt presents. Els pacients arriben nets al quiròfan, en pijama, i aquell dia estaven bruts, amb petits vidres, amb pols, amb la roba estripada d'haver estat arrossegats. Patien i això fa mal. Vam operar una noia francesa. Va anar bé. El pare tenia la cama trencada. L'àvia, que només parlava francès, estava desesperada.

"No m’agrada la Rambla però el matí després de l’atemptat vaig passar per allà; no volia viure amb por"

L'hospital va funcionar com una màquina. Metges i infermeres que estaven de vacances s'hi van incorporar. Aixecaves el cap i veies algú conegut. A la nit, el pacient que havia d'estar ingressat estava ingressat; el que havia d'estar operat estava operat. A les 22.00 estava tot tranquil. Quan vaig anar a sopar hi havia més gent del que és habitual. La sensació era de funeral. Vaig veure llavors les primeres imatges per la tele. Fredor i silenci. La pell de gallina com dir 'Ens ha tocat!' Va ser quan vaig trucar a la meva mare.

El que va passar em va marcar: hi ha un abans i un després. Encara m'emociono i ho visc. No m'agrada Europa: és molt vella, insolidària i inhumana. Quan vaig tornar, em queia la cara de vergonya amb els refugiats. O amb les bombes a Síria. Però em vaig reconciliar una mica amb el meu entorn: veure que la meva ciutat és humana. Això em va agradar. El problema és de fons: nord-sud, Europa i l'islam. En la manifestació em vaig emocionar: em vaig sentir orgullós que els meus conciutadans es manifestessin contra la por. A la Rambla? No hi he tornat. Només a veure un amic. No vull donar-li transcendència: va passar allà com en qualsevol altre lloc. M'agrada saber que la Rambla segueix sent la Rambla. Aquest lloc on no hi vaig mai”.

Una professió médica al límit

Raúl González (Barcelona, 1978) de nen volia ser pediatre, però va acabar sent anestesista, una especialitat, diu, tan bonica com desconeguda. “La gent es pensa que posem una injecció i marxem. Induïm el coma i després reanimem. Ens obliga a treballar amb la vida i la mort”, explica. Va ser triat per estar a l'equip que va saludar el Rei quan va ser al centre. Es van donar mútuament les gràcies. El Sant Pau va atendre 23 víctimes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >