Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La pell de la història

Domènec i Kader Attia revisen a Barcelona el passat utòpic i colonial i Londres porta Michael Jackson al museu

Les escultures de Kader Attia a la Fundació Miró.
Les escultures de Kader Attia a la Fundació Miró.

Mirar enrere i furgar en com s’ha construït la història, el món d’ahir i el món d’avui. D’això va sovint l’art. A la Fundació Miró el francoalgerià Kader Attia ha plantat una col·lecció amb un títol entre literari i mèdic, Les cicatrius ens recorden que el nostre passat és real: art sorgit de la història colonial amb la intenció de reparar-la, tenir cura de les ferides sense oblidar-les. Al Macba, Domènec, nascut a Mataró, rastreja a Ni aquí ni enlloc l’arquitectura pública i l’urbanisme edificats de vegades com a utopies i d’altres com a llocs de guerra. Les dues exposicions es proposen remoure el que sentim i com vivim.

Després de veure-les, penso en la mostra que la National Portrait Gallery de Londres dedica a Michael Jackson, que arriba així als cims del museu. Una col·lectiva d’una cinquantena d’artistes representen el Rei del Pop, mort fa nou anys de sobredosi, com un dels artefactes culturals d’aquest segle que es debat entre la cultura postcolonial i allò que encara no té nom. Nen prodigi convertit en indústria, negre que va voler deixar de ser-ho per ser cada vegada més blanc, home tancat en una bombolla per esdevenir cada vegada més androgin. En aquesta era post-postracial, post-Obama, de populismes que campen arreu, la nova entronització del Jackson mort als 51 en la seva bombolla de Peter Pan no està lluny de les obres d’Attia i Domènec, diferents i complementàries alhora.

Les interpretacions de Michael Jackson són reveladores del moment que vivim. Una d’elles, monumental, és la seva variant com a Felip II en el retrat eqüestre que Rubens va pintar el 1630. És obra de Kehinde Wiley (Nova York, 1977), molt valorat per les seves imatges naturalistes de negres en actituds heroiques. Fill d’un ioruba nigerià i d’una afroamericana, Wiley s’ha fet un lloc reprenent la pintura d’història. El monarca del Segle d’Or espanyol, de l’imperi on no es ponia el sol, és Michael Jackson des del 2010, un any després de morir. Avui, imposa més. El món ha canviat des de llavors.

La consagració de Jackson al museu fa rumiar, com les obres d’Attia i de Domènec. El cantant, ballarí i bon músic que va ser Jackson és la cicatriu que en aquests temps trumpians recorda un passat: les esquerdes de la utopia afroamericana, el retorn global de la idea de raça. “Va ser com si l’esquizofrènica, plena d’autoodi, hipòcrita i violenta història de la raça a Amèrica s’hagués encarnat en un sol home”, conclou al catàleg de l’exposició l’escriptora Zadie Smith, sempre perspicaç. Altres imatges del divo recreat ho certifiquen i ho reiteren. El Rei del Pop continua inquietant.

Catorze sales, quaranta-vuit artistes, pintures, fotos, vídeos, tot tipus d’imatges: Jackson superstar a tope. Una ferida, una cicatriu, un negoci, una pila de dubtes. Torno a la Miró i al Macba.

El francoalgerià repara, no restaura, apedaça, que es vegi bé; mentre que Jackson volia deixar de ser negre. Plats de ceràmica cosits amb grapes, llençols sargits, miralls trencats. I un bosc de caps tallats en fusta del Senegal que són al cine: a la pantalla s’hi veu un fragment del J’accuse (1919), un al·legat contra la I Guerra Mundial que Abel Gance no va poder filmar amb soldats ferits (s’hi van negar) i ho va haver de fer amb actors amb màscares o amb maquillatge. Attia ha refet les cares d’aquells soldats que eren majoritàriament africans de les colònies franceses, a partir de fotos històriques dels arxius hospitalaris. Un altre film, en aquest cas seu, parla dels “membres fantasma”, aquest dolor que segueixen tenint algunes persones al membre que els han amputat. Ja no el tenen però els fa mal. Sentia Michael Jackson el dolor de la negritud que ell mateix es va amputar? Tenim nosaltres aquest dolor? Afecta les persones, les comunitats, la història. Penso en fosses i cunetes.

Domènec ha recorregut mig món amb les seves exploracions crítiques de la vida urbana. La seva exposició escruta els avatars d’uns quants espais públics significatius. Utopies com la Casa Bloc de Sant Andreu, a Barcelona, dels temps republicans, després ocupada per policies. O la ciutat militar de nom popular Chicago, a Israel, un centre d’entrenament que reprodueix barris àrabs per planificar millor els atacs. La pell de la història, la casa somiada, el dolor causat per un braç que has perdut i que et segueix fent mal. Memòria i oblit. Reparacions, o alguna cosa que encara no té nom.

Són exposicions molt vives. Amb elles us desitjo un bon agost.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >