Selecciona Edició
Connecta’t

El diluvi Puigdemont

L'expresident de la Generalitat ha acabat per creure’s que Catalunya és com l’explica TV3

L'expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont.
L'expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont.

A la Catalunya contemporània Carles Puigdemont ha condensat tots els errors polítics de què advertien els catalanistes més prudents, fins al punt de balcanitzar l’independentisme en nom d’una unidimensionalitat catalana que ni tan sols va ser real en els dies mitològics de l’edat mitjana. Ara mateix, quan el que quedava de Convergència pretenia retornar al gradualisme, Puigdemont ha donat un cop de timó i ha aturat qualsevol iniciativa que dissenteixi d’una ruptura unilateral amb Espanya. En època de relativismes, Puigdemont imposa la veritat absoluta de la DUI. Amb el nou moviment transpolític que promou fa temptadores les comparacions amb les diferents versions del nacionalpopulisme, des del general Perón fins a Donald Trump, però el que pertoca és analitzar els factors que són propis de Puigdemont i que dibuixen el perfil de la seva Catalunya, impossible, victimista, fictícia i retrògrada.

Puigdemont és una màquina de generar reaccions cíviques contra el nacionalisme i n’hi ha prou amb tenir present que va fer possible que Ciutadans fos la llista més votada en les últimes eleccions autonòmiques. Ara la seva estratègia ha estimat que amb la concatenació judicial, que és imminent, haurà arribat una altra oportunitat per a la secessió, per més que l’independentisme estigui paralitzat en les enquestes perquè una societat com la catalana acaba sent refractària al caos. És Puigdemont qui, en bona part, ha portat la ciutadania de Catalunya a una sorda confrontació que està emergint en actes d’escrache, pedaços grocs, rèpliques i contrarèpliques. Se suposa que en algun moment Catalunya recuperarà l’estabilitat, però ningú sap quan.

Quins poders hipnòtics té Puigdemont per exercir tanta influència en l’independentisme? O potser el més raonable seria preguntar-se quins components de part de Catalunya han fet que Puigdemont imperés. Quina és la causa i quin, l’efecte? No sembla importar que al Congrés dels Diputats el grup parlamentari en altres temps liderat per Miquel Roca o Duran Lleida ara no tingui cap pes específic, precisament perquè els seus diputats més experimentats apostaven per reubicar el PDeCAT en el possibilisme que en el passat va tenir bons resultats. Puigdemont ho ha escapçat. En realitat, ho ha escapçat tot, excepte la CUP.

Si l’objectiu principal de Puigdemont és evitar que els tantejos i aproximacions de Pedro Sánchez no donin resultat va camí d’aconseguir-ho, ja que portarà les institucions autonòmiques a un carreró cada vegada més estret i sense sortida. És un expert en l’anomenada judicialització de la política i el preocupa res més. En uns anys, engrandint el desperfecte provocat per Artur Mas, ha anat desvinculat les institucions de Catalunya de la legalitat i de l’obligada representació dels interessos de tots els ciutadans. Era aquest l’objectiu de l’independentisme? La inconsciència política de Puigdemont, comparable a una alienació, segueix amb la tasca de destruir la institucionalització que al catalanisme clàssic li va costar tants esforços.

Amb la crisi d’autoritat, molts municipis independentistes actuen fora de la llei, donant per feta la desconnexió amb Espanya, sense respectar els qui dissenteixen i els qui cada vegada més estan expressant el seu descontentament després d’haver callat. És un forcejament angoixant i no de Catalunya contra Espanya, sinó d’una Catalunya confrontada amb si mateixa, símptoma fatal d’una negació d’aquella complexitat que és pròpia de les societats obertes. Puigdemont ha acabat per creure’s que Catalunya és com l’explica TV3, el búnquer ara com ara inexpugnable que paguen tots els contribuents. És un altre èxit de Puigdemont. Al final, algun dia, si es recupera una vida pública plural, caldrà plantejar-se com es desmantella una televisió autonòmica caríssima i partidista. Més desprestigi per a les institucions de Catalunya.

Es parla de l’existència de matisos entre les concepcions polítiques de Carles Puigdemont i Quim Torra, però a hores d’ara serveixen de poc la casuística i el bizantinisme. Dona fe de la catàstrofe que l’única resistència al tàndem Puigdemont-Torra sigui ERC, la mateixa que va pressionar perquè no hi hagués una convocatòria d’eleccions que evités l’aplicació del 155. I hi haurà, d’una manera o altra, una nova aplicació –possiblement menys soft– del 155 perquè això és el que ara està buscant Puigdemont, com que els presos segueixin a la presó. És la tesi del diluvi. En això està Puigdemont, un veterà aprenent de bruixot.