Selecciona Edició
Connecta’t

Un PDeCAT radical

Puigdemont pren el control i llança el partit per la via unilateral

L'ex coordinadora general del partit, Marta Pascal.
L'ex coordinadora general del partit, Marta Pascal.

Encoratjat per les decisions judicials al seu favor dels darrers dies, l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha pres el control gairebé absolut del Partit Demòcrata Català aquest cap de setmana. Ho ha fet mitjançant una operació que ha implicat la sortida forçosa de la fins ara coordinadora general del partit, Marta Pascal, amb un perfil més pactista, i que situa la formació hereva de la històrica Convergència al servei dels interessos de Puigdemont i dels seus afins a la presó preventiva com Josep Rull, Jordi Turull o Joaquim Forn.

El moviment és una notícia preocupant per a la vida política, tant per Catalunya com per al conjunt d’Espanya, pels esculls que afegeix a la indispensable distensió que cal per superar el clima irrespirable que ha deixat el procés independentista fallit. El control que Puigdemont exercirà a través de dirigents de segona fila com David Bonvehí o Míriam Nogueras té com a objectiu gens dissimulat alinear el PDeCAT —fins a diluir-lo completament— en l’artefacte polític d’incert futur que és la Crida Nacional per la República, el moviment sorgit de l’entorn de Carles Puigdemont aquesta setmana per intentar que tot l’independentisme tanqui files entorn de la seva figura i torni a apostar per la fracassada via unilateral.

Aquest moviment també busca empobrir la pluralitat política a Catalunya mentre vol eliminar sigles de partits i confiar-ho tot en la carta de l’hiperlideratge messiànic de persones que, com Puigdemont, pateixen evidents limitacions legals per exercir com a responsables polítics a Espanya.

La radicalització del PDeCAT és més preocupant, si cap, per la coincidència amb el nou gir cap a la dreta protagonitzat pel Partit Popular aquest cap de setmana amb l’elecció de Pablo Casado com a president. De nou, les posicions centrals queden relegades a favor d’un “quant pitjor, millor” que ens ha portat fins aquí en el conflicte català i que l’entorn de Puigdemont intenta boicotejar.

Poc o gens ha transcendit sobre què vol fer el nou PDeCAT més enllà d’actuar de comparsa de l’expresident i dels seus. Sense agenda econòmica o social més enllà del victimisme davant “Madrid”, els seguidors de Puigdemont no l’hi posaran fàcil al Govern ni als qui busquen al Parlament català rebaixar la tensió generada pel procés.

L’independentisme ha de decidir d’una vegada per totes si dona veu als qui se senten compromesos amb la necessitat de sortir d’un mal pas en el qual els ha ficat el procés i admeten que a Catalunya no hi ha ni hi ha hagut mai una majoria social partidària de la secessió unilateral. Formacions com Esquerra Republicana, que diuen apostar per la via dialogada i a les quals les enquestes electorals semblen somriure, han de pensar molt seriosament si renuncien a prendre la iniciativa, si es desmarquen dels tints populistes que emanen de l’aposta de Puigdemont o se sotmeten a l’hiperlideratge d’algú que no surt de les seves files ni admet altres idees que la seva pròpia. La propera reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat seria un magnífic escenari per demostrar quina és la seva opció.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >