Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Sí, l’emperador va nu

Les mentides alimenten la creació de la Crida Nacional i permeten que Puigdemont s'hagi apropiat de Convergència

Puigdemont intervé a la clausura de l'Assemblea del PDeCAT.
Puigdemont intervé a la clausura de l'Assemblea del PDeCAT.

El que quedava de Convergència ha mort. Al congrés del PDeCAT han guanyat els lleials a Puigdemont, units per seguir proclamant un projecte i un full de ruta que s’han demostrat fallits. Aquell partit de centredreta, nacionalista però no independentista ha anat perdent durant els darrers anys la seva centralitat política, la seva capacitat d’impacte, per convertir-se, finalment, en el partit d’un expresident fugit de la justícia espanyola, que no para d’assetjar la política catalana i la seva ciutadania.

És possible pensar que el magistrat Llarena s’ha equivocat en la seva imputació per rebel·lió perquè, com molts defensem, no es va produir la violència que exigeix el Codi Penal. Però, tot i que l’ecocambra puigdemontista pretengui obviar-ho, el Tribunal de Schleswig-Holstein atorgava l’euroordre perquè sí que existeix una base fàctica suficient per considerar que Puigdemont pugui ser jutjat per malversació de fons públics, un delicte menor per a l’independentisme, però que suposa una conducta gravíssima en un representant públic, i més si és el president d’un govern.

Llarena ha decidit no acceptar el lliurament de Puigdemont només per malversació, segurament per respectar la igualtat de tracte respecte de la resta d’imputats. Ara bé, si la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein genera un clam tan tancat respecte de la rebel·lió, en què s’agafarà ara Puigdemont per seguir justificant la seva fugida d’Espanya si a Alemanya ja han dit dues vegades que no hi ha persecució política? Això és, a Alemanya Puigdemont no podria ser jutjat per rebel·lió amb la base fàctica referida per Llarena però d’aquí no s’extreu que Alemanya cregui que Puigdemont és innocent ni que sigui un perseguit polític. Més aviat al contrari: a Espanya es compleixen les garanties exigibles a qualsevol estat democràtic membre de la Unió Europea i, per tant, no hi ha motivació política que justifiqui el seu discurs. No és un exiliat, sinó un pròfug.

La causa de Puigdemont té cada vegada menys adeptes a Europa. Aquest cap de setmana, en la reunió anual de la SIPE (Societas Iuris Publici Europaei) a Hamburg, he pogut constatar que els juristes europeus, fins i tot aquells que en algun moment van sentir simpaties per la causa independentista, reaccionen i observen amb sorpresa que allò que creien una revolució de poble, del poble, no és res més que l’exercici de força dels representants polítics de, a tot estirar, la meitat d’aquest poble. Que, per tant, no existeix una voluntat unànime o quasi unànime de voler trencar amb Espanya, ni de creure que Espanya és un estat autoritari. Tampoc de voler trencar unilateralment l’ordenament constitucional, marc de l’exercici dels drets democràtics. Els juristes sabem que la democràcia sense Estat de dret, sense regles de joc, no és res més que l’exercici de la llei del més fort.

Dilluns passat el president Torra feia una piulada, responent a unes declaracions del ministre Borrell, en què insistia que Catalunya —ens sobirà inexistent— és titular del dret d’autodeterminació perquè així ho manifesten —cito literalment— “Declaració de NNUU, tractats internacionals, Escòcia i el Quebec, Decisió del TIJ (Tribunal Internacional de Justícia), drets històrics de Catalunya, perquè els ciutadans no som súbdits, sinó ciutadans lliures que ens autodeterminem, i el nostre Parlament va declarar políticament la independència”. En una piulada l’economia del llenguatge és determinant. No obstant això, aquesta economia no justifica que cap de les referències del missatge siguin certes: Catalunya no compleix amb els requisits del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics del 1966, ni amb cap de les Resolucions (interpretatives) aprovades posteriorment per l’Assemblea de Nacions Unides; és a dir, que un poble estigui sent reprimit per un Estat democràtic. En cas contrari, aquests textos internacionals exigeixen que la secessió sigui pactada amb l’Estat. Comparar la situació de Kosovo amb Catalunya només entra en el cap d’algú que diu que estem vivint una crisi humanitària. Ni a Escòcia ni al Quebec es va exercir el dret d’autodeterminació, sinó que es va arribar a un acord entre dos ens de poder per donar resposta a una reclamació política sostinguda en el temps.

Aquestes mentides són les que alimenten la creació d’un moviment suposadament horitzontal, la Crida Nacional, i permetre que Puigdemont i els seus lleials s’hagin apropiat, també, de l’antiga Convergència. Ara bé, les mentides, les mitges veritats i els eslògans vacus són fàcils, cada vegada més, de desmuntar. Al final, només quedarà reconèixer que, com en el conte del danès Andersen, l’emperador va nu.

Argelia Queralt Jiménez és professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >