Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Mac, el cartellista d’‘El verdugo’, ‘Doctor Zhivago’ i ‘Els deu manaments’

El català Macario Gómez va fer més de 4.000 pòsters per a totes les grans productores de cinema

Mac cartelista El verdugo
Cartell d''El verdugo', de Mac.

Encara avui, la imatge d’una pel·lícula és el seu cartell. I així hi són en l’imaginari col·lectiu, un Charlton Heston abraçat a les taules de la llei amb el faraó Yul Brynner contemplant-lo irat (Els deu manaments); la mà davant la cara d’Anthony Perkins (Psicosi); la cara tan bella com arrogant pel seu coll alçat de Greta Garbo (Ninotchka); les cares juntes d’Omar Sharif i Julie Christie, entre la cavalleria vermella i un palau hivernal, per a Doctor Zhivago... Tots els va realitzar un dels millors cartellistes de tots els temps que han il·lustrat el setè art, el català Macario Gómez Quibus, Mac com a signatura professional, que ha mort als 92 anys aquest dissabte.

Uns 4.000 cartells avalen una tasca de renom internacional, però que va anar inversament proporcional als beneficis i reconeixements que va obtenir Gómez en una vida que mai li va ser fàcil. Fill d’uns camperols molt i molt humils d’Osca emigrats, va néixer a Reus el 1926 i als dos anys va quedar orfe de pare i a la mercè dels vaivens econòmics que amb prou feines van esmorteir quan la seva mare va poder col·locar-se com a portera. La passió per dibuixar, malgrat que la Guerra Civil va truncar en un primer moment els seus estudis de Belles Arts, va ser l’única cosa estable en la seva vida, de la qual ja deixava indicis amb set anys, quan a l’hora del pati espiava els alumnes més grans durant les classes de dibuix i els imitava.

Quan va arribar a Barcelona, va treballar per l’Estudio Domínguez, dedicat a la decoració de façanes de cinema, feina que ell compaginava amb anuncis fets a ploma per a la premsa. Amb una habilitat admirable per reproduir les cares de les grans estrelles, una imaginació inusual i trencant els tradicionals enquadraments, la trajectòria el va canviar quan, estant ja a l’empresa Esquema, va realitzar el cartell d’Ivanhoe, amb un imponent Robert Taylor, que va acabar cridant l’atenció dels responsables europeus de la Metro Goldwyn Mayer, que es van desplaçar des de París per conèixer-lo. “Recordo que els va dir als meus caps que havien de pagar-me més. Vaig esperar a final de mes i em van pujar 100 pessetes. Em va semblar miserable i llavors vaig decidir deixar-los”, recordava el mateix dibuixant. Era el 1955: naixia Mac.

Des d’aquell moment, van ser 33 anys de treball independent, però sempre sota les mateixes coordenades: “Treballava amb guasch i no a l’oli perquè s’assecava en 10 minuts i això em permetia lliurar a temps, ja que els encàrrecs solien ser sempre d’un dia per a l’altre”. En un vertiginós termini així va sortir el d’El verdugo, de Berlanga, amb una recognoscible caricatura de Pepe Isbert, l’ombra negra del qual acollia el títol de la pel·lícula en informals lletres de colors, “que sempre eren el que costava més de fer”.

Cartell del film 'Els 10 manaments', realitzat per Mac.
Cartell del film 'Els 10 manaments', realitzat per Mac.

Malgrat les urgències de temps, “jo havia de veure les pel·lícules per fer-ho bé”, va recordar fa només quatre anys, en el marc d’una gran exposició homenatge que va organitzar la Filmoteca de Catalunya. Si la producció era d’alguna de les grans (Paramount, Universal, Fox…) les veia “assegut en una butaca amb un botó que jo premia quan veia un fotograma que m’interessava i, no sé com, quedava marcat”; si no tenia ni aquell temps o la producció era més modesta, li passaven una sinopsi del guió i fotos en blanc i negre “i jo ja em feia la composició i la pintava”.

Així va arribar el 1956, per a una reposició a Espanya, el cartell d’Els deu manaments; li va agradar tant a Heston que va voler conèixer-lo. Ho va fer tres anys després, el 1959, aprofitant que era a Espanya rodant El Cid: llavors Mac li va regalar un retrat a partir de la seva imatge del cartell, que l’actor va penjar durant anys al seu despatx. Incansable, la producció de Gómez va ser ingent i molt popular: corria per tot el món, però això no ho va saber fins molt més tard. “Jo lliurava els cartells, però no me’n retornaven mai cap; tampoc cobrava els drets d’autor: em pagaven un cop i prou. Mai vaig saber que mig món els contemplava”.

Michael Caine, vestit i circumspecte, apuntant amb un rifle des de dalt per L’assessí implacable, l’actitud protectora de Clark Gable amb Marilyn Monroe per a Vides rebels o el vaquer de negre rigorós que, sota el sol roent, trepitja el canyell d’un mort per arrabassar-li el revòlver a La mort tenia un preu són alguns dels seus treballs més celebrats, per bé que estava especialment satisfet dels tres o quatre James Bond que va fer, en particular del d’Agente 007 contra el Doctor No, amb tres bells rostres femenins emmarcant al gran Bond de Sean Connery, a la silueta del qual hi havia el títol, on el doble zero acollia les respectives calaveres. La llista es podia haver ampliat amb el de La guerra de les galàxies, però l’encàrrec d’esbós que li va demanar el mateix George Lucas no va arribar a temps per ser produït. Això sí, li van pagar…

Com que no tenia els originals, Gómez va repetir amb els anys alguns dels seus cartells més estimats, un exercici que en part el va ajudar, ja als anys 80, a adaptar-los per les caràtules dels vídeos. Amb el temps, començarien a arribar uns reconeixements (el 2012, el festival de Sitges va estrenar el curtmetratge biogràfic Un noi de portada, de David Muñoz, va ser nomenat membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català el 2013, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 2014…) que fins llavors només havia tingut d’alguns actors, com Sara Montiel, si bé també va rebutjar alguna oferta suculenta per traslladar-se a treballar a França i els EUA: no volia abandonar el seu entorn familiar. El seu últim cartell va ser per El plaer de matar, del 1988.

“Mai vaig pensar en els diners, per això em van explotar tant”, admetia fa poc qui entenia que “la pintura és una fotografia feta a mà”. Ho va demostrar unes 4.000 vegades.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >