Selecciona Edició
Connecta’t

L’últim Paral·lel de purpurina

Carmen Wernoff, Sianna Gori, Cristine Berna o La Maña són la darrera memòria de la que va ser una de les artèries del món de l’espectacle més importants arreu i que el temps està esborrant del tot

Cristine Berna, exvedet del Paral·lel, mostra una foto seva.
Cristine Berna, exvedet del Paral·lel, mostra una foto seva.

Dime, Carmen, me preguntan, ¿dónde tienes el poder? Nada tengo, yo les digo, que no tengan las demás. Y es que no me encuentro nada… Nada de particular”. Després de xiuxiuejar aquesta cançó sobre l’escenari, Carmen Wernoff separava, múrria, el deshabillé que se cenyia al cos, del coll als turmells. El seu somriure, assajat fins a la sacietat. La seva mirada, hipnòtica, es gravava a foc en l’espectador mentre ella obria mecànicament, acariciant-la, la peça de vellut negre que cobria un cos convertit en pur desig. Mostrava, només uns segons, la pell —oculta per un biquini— a un públic assedegat de llibertat. La mera insinuació feia cremar unes ments masculines saturades de repressió.

La vida de les vedets no va ser mai fàcil. “Moltes s’han quedat pel camí perquè la nit... és la nit”, afirma Sianna Gori

La Wernoff, que cantava allò al Paral·lel dels anys seixanta, va fer 98 anys el 4 de juliol. Gairebé un segle de vedet acompanyada d’una motxilla figurada on carrega una vida castigada per gairebé tot. L’artista viu en una porteria del carrer Nou de la Rambla de Barcelona, a pocs metres d’on va beure de les fonts de l’èxit. A prop del Paral·lel, l’avinguda que es va convertir, des de finals del XIX i fins poc després dels Jocs Olímpics de 1992, en una de les artèries del music-hall, la revista i el cabaret més importants del món, només comparable al Broadway novaiorquès i el Montmartre parisenc. Ara la Carmen col·lecciona dies entre unes parets guarnides de records. En els mateixos envans on va viure amb la seva filla, Christa Leem, la stripper que, sense pretendre-ho, es va convertir en musa de Joan Brossa i de la burgesia progressista de finals dels setanta. Leem va enamorar amb una forma molt particular de despullar-se (no va prescindir mai del tanga), en una època que simplement la va oblidar.

Avui no queda ni rastre d’aquell Paral·lel canalla de ploma, lluentó i purpurina. El Molino, el local llavors més emblemàtic, ja no fa girar les aspes. Programen algun monòleg i deixen passar els dies. No només va perdre el vermell de la façana, sinó també els neons que jerarquitzaven la importància dels seus artistes. Alguns diuen que només són pedres i que no té res a veure amb el que va ser.

Encara a la fi dels setanta, el Paral·lel era una explosió d’espectacles, amb artistes com Lita Claver, La Maña, Merche Mar, Amparo Moreno, Bibi (llavors) Andersen, Loles León... una bufetada de llibertat que va inundar Barcelona i que va anar decaient a poc a poc fins a caure exhausta. El 14 de novembre de 1997 El Molino va celebrar la seva última funció. No va reobrir fins 2010. Res no queda d’aquell Barcelona de Noche, de la Cúpula Venus o de l’Arnau. Les reines de la nit van ser expulsades dels escenaris. Només les grans van aconseguir reconvertir-se, seguir en la roda i donar guerra. La resta van caure en l’oblit.

Cristine Berna en un espectacle del Barcelona de Noche.
Cristine Berna en un espectacle del Barcelona de Noche.

Leem va morir el 2004, de càncer. Qui aixecava alguna cosa més que els ànims i s’envoltava de la flor i la nata de la intel·lectualitat a la Bodega Apol·lo, El Molino o la Cúpula Venus, feia dècades que sobrevivia en l’anonimat. “A l’enterrament de Leem vam ser menys de deu persones. La seva mare i jo vam escampar les seves cendres a la platja de la Mar Bella”, recorda l’activista cultural Joan Estrada.

Estrada va néixer el 1951. Entre finals dels setanta i la dècada dels vuitanta va ser el director artístic de la Cúpula Venus, Barcelona de Noche, El Molino i el Victòria. La seva obsessió per Christa és anterior. “A El Molino, a la tarda hi havia sessió de varietats i s’omplia de iaios. El meu avi sempre seia a primera fila. El que ell no sabia és que a la nit jo, que encara no havia fet els 18, em colava i m’asseia, de vegades, a la mateixa butaca”, riu avui en recordar-ho. Estrada va memoritzar el nom de totes les artistes que apareixien als neons i es perdia amb l’olor de perfum barat que emanava d’aquells cossos insinuants. Una nit del gris tardofranquisme va aparèixer sobre l’escenari Christa Leem. “Quan la vaig veure, em va encisar. Es movia diferent. Era totalment andrògina, el seu cos era diferent. Només feia el seu número i no tornava a sortir a l’escenari. Un dia, quan va acabar la seva actuació, vaig sortir del teatre i la vaig esperar a fora. Va pujar a una moto i la vaig seguir. Se’n va anar directa a la discoteca que hi havia a Montjuïc al costat del parc d’atraccions, a treballar de gogó. Jo només la mirava”, se sincera.

Anys més tard, l’activista va deixar la feina fixa i responsable com a venedor de sabons per convertir-se en actor de l’esbojarrada companyia Roba Estesa. Un dia de 1978, al Cafè de l’Òpera de la Rambla, Ocaña —l’artista i activista homosexual— li va dir que just a sobre del Teatre Principal, en un club de billars, hi havia un lloc excepcional per innovar amb teatre bohemi i descarat. Allà va néixer la Cúpula Venus, espai de llibertat on van exercir el cabaret figures com Ángel Pavlosky o Loles León. “Christa estava llavors a Tel Aviv. Havia abandonat el Paral·lel i treballava als creuers. La vaig localitzar i li vaig proposar venir a la Cúpula, i va acceptar”, recorda. La stripper va enamorar el que se’n va dir la Gauche Divine burgesa i cultural barcelonina. “Les cues per entrar eren enormes, allà hi havia personatges com l’escriptor i periodista Manuel Vázquez Montalbán o el fotògraf i publicista Leopoldo Pomés”, rememora Estrada.

Christa Leem.
Christa Leem.

L’èxit de Christa en aquest cabaret boig d’unes golfes de la Rambla també va representar la resurrecció artística de la seva mare, Carmen Wernoff. La progenitora de Leem havia nascut el 1920. Els seus pares treballaven al Teatre Circ Barcelonès, on van canviar el cognom Bernabé pel molt més comercial, per estrangeritzant, de Wernoff. Carmen, des de jove, va recórrer els teatres de mig Espanya en una època en què quan els actors arribaven a un poble s’obria un parèntesi en la postguerra, la misèria i la fam.

“Un dia, un modista em va ensenyar uns biquinis. Me’ls vaig emprovar i em va dir que havia de treure més partit de les cames. M’havia de lluir”, recorda coqueta. Algú li va dir que tenia el potencial per fer “el mateix” que la gran artista de mitjan segle XX: la Bella Dorita. “Mai no vaig voler ser igual que ella per honestedat. A un senyor calb no li puc oferir una pinta per riure’m d’ell”, defensa amb la veu entretallada. Malgrat això, va representar importants números pujats de to. “El meu xicot té un barco tan gran que no té dic on ficar-lo. Només el pot ficar de popa”, recorda la Wernoff. Quan Christa es converteix en un fenomen cultural, Carmen té més de 60 anys. L’edat no va ser impediment perquè mare i filla se n’anessin a recórrer les Espanyes.

“La meva filla sempre em deia que jo, en dos minuts, em ficava el públic a la butxaca i l’hi entregava just com el volia tenir”, recorda amb els ulls plorosos Carmen. La Wernoff no feia res d’especial. Ella presumeix: “Els marietes em deien que la meva manera de caminar era espectacular. D’altres asseguraven que amb veure apagar una cigarreta ja els omplia”. Que Christa es volgués dedicar a l’espectacle va ser tota una sorpresa per a Carmen. En canvi, que la gent s’oblidés de Leem després d’assaborir l’èxit, ja fa anys que no la sorprèn: “No hi ha ningú que s’assembli a Christa. Ella, sense parlar, era capaç d’explicar històries. Han passat gairebé 40 anys del seu èxit. Poca gent queda que l’hagi vist actuar”.

Sianna Gori, davant de la façana d'el Molino.
Sianna Gori, davant de la façana d'el Molino.

La Wernoff va pujar a un escenari per última vegada amb 71 anys. Christa es va esfumar a mitjans dels vuitanta, sense deixar rastre. Va morir el 2004, tenia 51 anys. Carmen ha sobreviscut als seus pares, als seus fills i als seus germans. Dorm en una porteria de Nou de la Rambla i cada matí la porten a un centre de dia del Raval, on la cuidaran fins a l’últim instant.

La vida de les vedets no va ser mai fàcil. “Moltes de les meves companyes s’han quedat pel camí perquè la nit... és la nit”. L’autora d’aquesta reflexió és Sianna Gori. Sianna —en realitat es diu Carmela— va néixer a Malabo quan Guinea Equatorial era una colònia espanyola. La seva llisa pell negra va ser “imprescindible” perquè acabés triomfant a l’escenari. Els plans per a Gori eren uns altres. Carmela és neboda d’Enrique Gori, qui va ser president de la Diputació Provincial de Fernando Poo durant l’última etapa del franquisme. Òrfena, el seu oncle la va enviar a Espanya a estudiar secretariat. Quan Francisco Macías va arribar al poder a Guinea, el 1968, va eliminar les beques amb Espanya i Carmela es va quedar a la península sense suport econòmic. A Madrid va passar necessitats i una noia li va dir que podia treballar de gogó en una discoteca. S’hi va resistir, però “volia unes botes altes”. Per un parell de sabates va caure de ple en el “món dels artistes” i va debutar com gogó. Es va comprar unes botes i va començar a treballar en pel·lícules del destape, amb actors com Pajares i Esteso.

“Quan van començar a ensenyar figues, em vaig retirar. Això enfonsà el cabaret”, creu l’exvedet Conchita Loren

“La meva norma era que no ho ensenyaria tot”, es defensa mentre s’assenyala l’entrecuix. Va conèixer l’actriu Mabel Escó i va recórrer tot Espanya com a vedet. “A Barcelona buscaven una actriu negra per a una obra que es deia África, el amor ardiente de los negros al teatre Victòria. Vaig fer el càsting i em van agafar”, recorda Sianna. La guineana estava actuant quan un modista d’El Molino la va veure i li va oferir anar a parlar amb la senyora Vicenta, la mítica propietària del cabaret barceloní. “Doña Vicenta havia imposat la norma que sempre hi hagués una vedet negra. Es van fixar en mi. Vaig anar una tarda a veure l’espectacle i no em va agradar gens”, recorda Sianna. L’endemà va viatjar a Madrid a fer un anunci. Per la nit, a la coneguda discoteca Bocaccio de la capital de l’Estat, es va trobar amb Sara Montiel i el seu marit Pepe Tous. “Els vaig dir que m’havien ofert feina a El Molino, però que no m’agradava. Tous i Sara em van explicar la importància d’aquest teatre i em van animar que parlés una altra vegada amb la senyora Vicenta”, recorda.

Joan Estrada
Joan Estrada EL PAÍS

La guineana va treballar cinc anys a El Molino. Va descobrir un món de tensions entre artistes i molta pressió. “Les úniques vedets que estaven autoritzades per parlar amb el públic eren Merche Mar i la primera figura: La Maña. A dins el públic i les artistes regalimàvem de suor. A més, l’ambient estava envoltat pel fum del tabac. Era fantàstic”, recorda. Quan acabava la funció, les artistes de tot el Paral·lel es trobaven de festa. “Nosaltres érem les molineres, era una jerarquia diferent”, afirma Gori, que recorda els finals explosius on aquell petit escenari s’omplia de plomes i color.

Espanya acabava d’abandonar la dictadura, i al Paral·lel el cineasta Ignasi Iquino prova sort per enèsima vegada i comença a rodar pel·lícules eròtiques que van ser catalogades de Sèrie S. Moltes de les artistes actuaven a la nit i al matí matinaven per posar-se a les ordres d’Iquino. “Era un senyor a qui portaven en cadira de rodes. Parlava en català i et deia el que havies de fer davant la càmera. Sense guió. Em vaig cansar de tant ensenyar carn”, denuncia Gori.

Una altra de les vedets que va actuar davant la càmera d’Iquino va ser Cristine Berna. Cristine va néixer el 1956, amb un gènere diferent del que té reconegut, al barri del Poble-sec, molt a prop d’on tenia els estudis el cineasta. Des de molt jove va saber que la seva vida era l’espectacle. “Amb 16 anys em vaig examinar per obtenir el carnet d’artista. En el jurat hi havia el gran Escamillo del Molino”, recorda Cristine l’artista còmic i transformista Josep Pons Ortiz. Reconeix que el seu debut a la sala Bohemia va ser un fracàs. “Era on anàvem les que començàvem i les artistes més grans”, diu. Cantava “Oh, balancé, balancé...”. Va insistir i va acabar a la Bodega Apolo. “Quan venia el censor tocaven una campaneta per avisar que aquell dia no podíem ensenyar els pits”, riu. D’allà va anar al Whisky Twist. El mateix dia que va morir Franco, va agafar un tren i se’n va anar a Màlaga. Dos anys després va tornar a Barcelona feta una estrella. “Vaig anar al Barcelona de Noche i em vaig menjar el món”, recorda. Sortia nua en revistes i feia cinema amb aquell Iquino que tant admirava. “M’encantava veure’m a la gran pantalla”, reconeix. “Vaig arribar a ser la preferida d’Iquino; de vegades, em cridava fins i tot per fer primers plans de pits”, s’enorgulleix. Després de diversos anys al Barcelona de Noche, Cristine va volar en solitari amb un espectacle que havia de subvencionar una aristòcrata. No va funcionar, però la vedet no es va desanimar i va seguir al Victòria. A El Molino va estar-hi molt poc temps, i es va autoacomiadar perquè un dia no li van permetre trucar a casa per dir que arribaria tard. Després va passar dècades treballant en sales com el New York, Mr Dòlar, Starlets... “Va arribar un moment en què treballar era una tortura. Van convertir les sales en locals de contactes. En algunes fins i tot hi havia llits”, denuncia. Cristine va arribar a formar part del repertori de la pel·lícula de Ventura Pons El vicari d’Olot.

Carmen Wernoff, a una residència del Raval.
Carmen Wernoff, a una residència del Raval.

Estrada, després de dirigir artísticament la Cúpula Venus, va desembocar al Barcelona de Noche un parell d’anys i després a l’Arnau, amb la missió de convertir-lo en un nou Molino. No va tenir temps: Ricardo Ardèvol i Emilio Caballé feia uns anys que havien comprat El Molino i li van encarregar la direcció artística. “És l’únic lloc on he rebut amenaces de mort i anònims”, somriu ara en recordar-ho.

Rocío Calvo té 80 anys. En fa 44 que es retirà, després de passar-ne “molts” a El Molino perquè “guanyava molts més diners que fregant terres”. Quan actuava ho feia amb el sobrenom de Conchita Loren. “Molts recorden el meu número on sortia plena de globus i els deia a les senyores del públic: ‘Senyora, i el seu marit com la punxa?’”, riu. Per Loren el declivi del Paral·lel el va marcar una nova manera d’actuar: “Quan van començar a ensenyar figues, em vaig retirar. Això va ser el que va enfonsar el teatre. El cos de la dona estava tapat per destapar la imaginació de l’home”. Estrada coincideix amb el diagnòstic: “Tot s’enfonsa quan apareixen les Mama Chicho a la televisió. El Molino funcionaria ara actualitzant continguts, però mantenint l’erotisme. Una mica de mugró dona infinitament més morbo que tota la teta fora”.

Per Gori, la fi d’El Molino va anar aparellada a la sortida de la senyora Vicenta: “Les artistes començaven a ser grans. Ja no hi havia relleu”. Fer les Espanyes en gales era cada cop més depriment. “Cada vegada més mal pagades, els micròfons no sonaven com havien de sonar, els llums eren pèssims i el públic va començar a perdre l’educació. Estaves actuant i algú cridava que ensenyessis els pits”.

Carmen Wernoff combina la cadira de rodes, un caminador i un bastó, però no ha perdut aquella mirada amb què enamorava des dels escenaris. Després de caminar a batzegades set metres d’un pati, entra al menjador d’una residència plena de gent gran. “Ja és aquí la Wernoff”, diu pronunciant lletra a lletra el seu cognom. L’espectacle no ha fet més que començar.

La Maña: “Leem va dur a El Molino l’elit progre; jo, tots els matrimonis”

Lita Claver, al Paral·lel.
Lita Claver, al Paral·lel.

A. L. Congostrina

Lita Claver, La Maña (1945), és de les poques artistes que coneix a la perfecció aquell Paral·lel de ploma, lluentó i purpurina que alimentava somnis, però que s’ha anat diluint amb el temps. La Maña va aconseguir viure del seu art i fa dècades que va trencar amb l’anonimat a què han tornat moltes de les seves companyes. Claver va debutar amb 15 anys a la sala Oasis de Saragossa i després ho va fer al teatre Victòria de Barcelona. Va treballar 11 anys a El Molino. “La primera vegada que el vaig veure sense llum no em va agradar, però amb els focus era màgic”, recorda. Va començar com una noia del cor, fent suplències. “Em vaig adonar que com a vedet no em mejaria res. Llavors es portaven les dones exuberants i jo sempre he estat primeta. Les vedets còmiques eren grassonetes, més grans... Vaig ser pionera: sortia meravellosament bé, però feia acudits. Baixava a platea, parlava amb la gent, m’asseia als genolls d’algun senyor... sobrevivia”.

La Maña recorda un Paral·lel on podien coincidir alhora, en diferents teatres, Paco Martínez Soria, Lina Morgan, Sara Montiel i Lita Claver. “A El Molino hi havia la veritable democràcia. A les llotges podies veure Dalí, Federico Fellini, Rafael Alberti... i just a sota, a la platea, el senyor enllustrador, el que tenia una botigueta, el que havia estalviat durant dies per pagar una consumició...”, enumera. “Eren temps molt difícils i era molt bonic veure somriure el públic”.

Recorda altres vedets com Mari Mistral, Yvette Rene, Gardenia Pulido... “Però les més trencadores vam ser Christa Leem i jo. Leem va portar a El Molino l’elit progre. Jo, tots els matrimonis”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >