Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

L’essència de la Costa Brava

Cap Roig està maltractat avui de la pitjor manera: pels qui no saben què és delicadesa ni refinament

Dibuix del mateix Nicholas Woedwosky de l’entrada a Cap Roig.
Dibuix del mateix Nicholas Woedwosky de l’entrada a Cap Roig.

El passat dia 5, TV3 va emetre un documental sobre Cap Roig, l’obra d’arquitectura i paisatge més original de la Costa Brava, construïda al llarg dels anys pel matrimoni format per Nicholas Woedwosky, coronel rus exiliat, i Dorothy Webster, antiquària anglesa. Una obra refinada on les construccions semblen un auxiliar dels jardins i no a l’inrevés, i que s’escapa de qualsevol judici arquitectònic canònic. L’extensió que ocupa la finca està esquitxada de diferents construccions, òbviament l’anomenat Castell, “construcció medieval” finalitzada el 1974 i que durant anys va romandre inacabada. No així els jardins, que poc després d’instal·lar-se, el 1927, ja deixaven veure les seves virtuts; Josep Pla parla a la Guia de la Costa Brava de la seva “agudíssima comprensió de la geometria romàntica”. Les altres construccions són diverses, entre elles les tombes dels propietaris a la punta més endinsada al mar.

Les dues peces més interessants són la porta del conjunt i el petit poble espanyol on vivien els treballadors de la finca. Cada una d’aquestes dues obres és una declaració de principis ara inacceptables per la raó arquitectònica dominant. Les dues tenen en la seva abismal diferència una complicitat especial. La porta, que es travessa amb pressa per l’espectacle que s’endevina al fons de l’escena (amb el castell i el mar), era la casa dels Woedwosky, que passaven així desapercebuts.

La casa a la porta, mena de fantasia de la vella Aldgate de Londres, tenia dues habitacions, una a cada torre per a cadascun, amb un interior alambinat conseqüència d’instal·lar-se en una construcció poc apropiada per residir-hi. L’altra peça és el petit poble semblant a un cortijo, tancat amb construccions encadenades i de vocació distinta, al qual s’accedeix també per un edifici-porta molt més senzill. Per dins tenia construccions d’aire oriental, especialment uns colomars en un dels racons, avui suprimits per intervencions poc delicades amb el lloc i modernes en el pitjor sentit de la paraula, i que afligeixen greument el delicadíssim conjunt.

Cap Roig és dels llocs on el que es coneix com a Costa Brava sembla néixer. Va començar a fer-se tan sols 20 anys després que Ferran Agulló inventés el nom Costa Brava, així és que el lloc, dominant, donà el paisatge d’aquesta costa refinadament domesticada. De perspectives per recórrer i llocs en miniatura n’hi ha molts. Un d’aquests era el petit refugi amagat, on entrava una chaise longue i una delicada llar de foc amb una placa de fosa a l’interior amb el baix relleu d’una escena de caça. Una cova sofisticada en la seva simplicitat, tancada per dues portes sense vidrieres, com els llocs on es guarden les barques, per pintar enlairat mirant roques i mar.

Hi ha qui creu que els paisatges van néixer amb la terra; crec, més aviat, que són una invenció de l’home, que treballa i dona forma a llocs per fer-ne paisatges. A Cap Roig tot respira aquesta inspiració: la costa batejada amb nom salvatge, la muntanya del cap, modelada fins a ser un jardí especial que conté altres jardins i construccions fetes exactament de la mateixa manera que els jardins, és a dir, amb temps, modificacions i afegits. Aquest lloc va encarnar la idea de la Costa Brava. L’obra dels Woedwosky comparteix amb la de Gerald Brenan, Paul Bowles o Patrick Leigh Fermor, el fet de mostrar la voluntat d’uns personatges més interessats a trobar un paradís que una pàtria, ja sigui a les Alpujarras, a Tànger o a Kardamyli, amb la intuïció que aquest paradís no pot ser col·lectiu. Per a aquest rus exiliat i la seva dona, el paradís va ser Cap Roig.

Avui aquest lloc està maltractat de la pitjor manera possible, és a dir, per persones que no saben què significa delicadesa ni refinament, que el volen convertir en un lloc bonic, maltractat per escultures de ferralla bancària i pel brutal escenari del festival musical. El documental podria haver estat una magnífica proposta i ha acabat convertit, de la mà de Mediapro i l’Obra Social La Caixa, en un treball vulgar, on interessen les anècdotes més banals pròpies de la cua de la carnisseria. El refinat matrimoni anglo-rus va ser batejat per la locutora del documental publicitari com “el Nicolau” i “la Dorothy”, amb aquesta familiaritat casolana que caracteritza el nostre país en les ocasions solemnes. Els recomanaria que hi anessin, però amb el Festival del Cap Roig en marxa no tinc valor.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >