Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA TELEVISIÓ CRÍTICA i

‘Àrtic’, picant pedra de dilluns a dijous

La cultura a la televisió fa por. O no se’n parla o per fer-ho es fan capgirells i es recargolen les fórmules

És excepcional dedicar una hora de dilluns a dijous a la cultura, com fa 'Àrtic'.
És excepcional dedicar una hora de dilluns a dijous a la cultura, com fa 'Àrtic'.

La crítica parla poc dels que piquen pedra cada dia llevat que el seu programa faci alguna cosa excepcional. Però igualment excepcional és dedicar una hora de dilluns a dijous a tractar sobre cultura com fa Àrtic. I fer-ho amb propietat, sense un tractament de tràmit, saben de què parlen i atents a les diferents disciplines i militàncies estètiques. La setmana passada, per exemple, tant van entrevistar la gent de Dorian com l’escriptora Clara Usón.  I tant vam veure un excel·lent reportatge sobre IT Dansa, una companyia pensada per oferir la primera volada als ballarins que surten de l’Institut del Teatre, com una recomanació de gelateries barcelonines en un exercici de gastronomia útil on et parlen de gelats salats per combinar amb l’amanida (els gelats ja no són solament unes postres). I a més, una agenda sense complicacions, però ben explicada, amb consells fonamentats.
La cultura a la televisió fa por. O no se’n parla o per fer-ho es fan capgirells i es recargolen les fórmules. I resulta que hi ha una manera aparentment senzilla i planera de fer-ho. Voilà. A sobre, és longeu (va néixer l’any 2013) i no sembla que faci figa. Gràcies, Betevé i companyia.

Aire lliure. El programa té un títol clar i unes pretensions que també ho semblen. Però el primer capítol va ser un garbuix. Té el patrocini de la Secretaria d’Esports de la Generalitat, però el podria tenir del Departament de Turisme perquè a l’hora d’afegir ingredients perquè tothom estigui content fins i tot van fer un esbós sobre les colònies tèxtils, amb escenes d’Olor a colònia i una infografia sobre el seu desplegament a la riba del Llobregat. El porta l’esportista Núria Picas, que corre grans distàncies, i lògicament un dels seus convidats de l’estrena va ser Kilian Jornet, amb el qual van fer equilibris sobre una corda (slackline) en una seqüència interminable, encara que la vam veure a trossets, i la parella es va acomiadar amb un apunt sobre filosofia de la vida i prudència esportiva que semblava L’ofici de viure, l’espai que els va darrere.

El programa té la mania de fer-ho tot bocinets. Hi havia Joel Joan pujant, i baixant, el Pedraforca, una escola de trail del Berguedà, la Patum i l’esmentada parella. Doncs bé, res es va seguir sense interrupcions. Passàvem de la caminada pel Pedraforca a la Patum, després a l’escola, tornàvem a la Patum, a la caminada... com si fes por la llargària de cadascuna de les escenes proposades. I era una por raonable, perquè saber que Joel Joan és capaç de pujar el Pedraforca no demana una nit de televisió.

Encara gràcies que l’actor hi posava una mica de brometa sobre qui podia anar més de pressa en una excursió, perquè allò ni era una entrevista camuflada, ni un consultori peripatètic. També van posar-hi unes escenes d’exaltació paisatgística amb els èmfasis dels anuncis turístics que no li calen a la grandesa del paratge. Els moments dedicats a la didàctica i prevenció de l’esport, particularment amb aquests esports de gran esforç que poden enganyar molta gent sobre les seves capacitats, són minsos. I el programa pot generar mimetismes poc recomanables.

Núria Picas, volent donar un aire natural a la trobada amb els seus convidats, es dedica més a la tertúlia banal que a explicar-nos el que sap. En fi, una nit de televisió perduda.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >