Selecciona Edició
Connecta’t

“Les parets de casa se m’estaven menjant i vaig anar a ajudar”

Rocío Martín, informadora turística de Barcelona, va anar la nit de l'atemptat a la Rambla a fer d'intèrpret per als turistes

Rocío Martín, informadora turística, a la Rambla.

"Tenia dia lliure. Comparteixo pis al carrer Bruc, amb Casp, a Barcelona, amb dues amigues, la Susi i la Nuri, que ja són com germanes. Vam anar a Igualada a veure el nebot d'una d'elles, que havia nascut feia uns mesos. Tinc la família a Granada i em va agradar molt aquell dia tan familiar. L'atemptat ens va agafar a l'autobús 45, quan tornàvem a casa. Hi havia la ràdio posada i vam sentir que havia passat alguna cosa al centre. Havien tallat el trànsit i el conductor es va aturar a Pau Claris amb Consell de Cent i ens va dir que baixéssim, que no podia seguir. Les notícies encara eren confuses. Ens vam imaginar el pitjor.

El difícil viatge a Budapest

Rocío Martín (Granada, 1986), treballadora de Turisme de Barcelona i llicenciada en Belles Arts, va rebre el premi anual de l'associació European Cities Marketing, que distingeix un informador turístic per una tasca excepcional. Animada per la seva cap, Romina Sans, Rocío va enviar la seva sol·licitud i va rebre com a premi assistir una setmana d'octubre a un congrés del ram a Budapest. No va ser un viatge fàcil. “Vaig tenir sentiments contradictoris. No havia estat a Hongria i era una oportunitat. Em van posar un guia per a mi sola, vaig assistir al congrés i vaig conèixer la ciutat, però el premi me'l van donar pel que va passar”, diu. “Em va costar assimilar-ho. Era la sensació de no saber si havia estat una cosa bona”.

Tothom va sortir mirant el mòbil. Circulaven fotos. Ja es palpava l'angoixa. L'energia negativa. I el pànic. Vam anar ràpidament a casa i vam començar a rebre missatges. La notícia va córrer i els primers que em van trucar van ser els meus pares. Soc informadora turística de Turisme de Barcelona i tenim oficines, entre molts altres llocs, al mirador de Colom, a la Sagrada Família i a la plaça de Catalunya. Passo moltes hores allà. I vaig començar a pensar en la gent i en els meus companys. Durant mesos, s'han seguit espantant amb qualsevol soroll fort.

Vam estar tota la tarda veient les notícies a la tele i als mòbils. Jo parlo anglès, italià, una mica de francès i català, que vaig aprendre quan el 2011 vaig arribar a Barcelona per fer un màster de gestió turística de patrimoni natural i cultural. A les oficines acostumem a ajudar els policies fent de traductors i vaig començar a sentir la necessitat de col·laborar. Va arribar un moment que les quatre parets de casa se m'estaven menjant. M'ofegava l'ansietat. I en un rampell, els vaig dir a les meves amigues que me n'hi anava. 'No hi vagis!', em van cridar. Però no els vaig fer cas. Me'n vaig anar a les 21.00 amb el dubte de si podria arribar a la plaça de Catalunya. Vaig trigar uns 10 minuts. El carrer, en ple agost, estava increïblement buit. Quan vaig arribar-hi, un urbà em va barrar el pas. Estaven desallotjant la zona, i l'accés a la Rambla era infranquejable. Vaig veure que evacuaven turistes. Així que li vaig ensenyar al guàrdia el DNI i el meu carnet de Turisme de Barcelona i li vaig dir que volia col·laborar. 'Ara mateix necessitem qualsevol tipus d'ajuda', em va confessar. La cara li va canviar com si hagués vist un àngel. Estaven desbordats.

“Li vaig ensenyar al guàrdia el DNI i el meu carnet de Turisme de Barcelona i li vaig dir que volia col·laborar”

Vaig anar fent via pels carrerons del Gòtic fins al carrer Cardenal Casañas, a l'altura del Pla de l’Os. Hi havia unes tanques i desenes de persones apostades. Recordo una parella anglesa, desencaixada, amb dos nens petits; uns avis que necessitaven la seva medicació; uns joves que havien d'anar a l'hotel a recollir les coses perquè havien d'agafar l'avió i d'altres que simplement volien recuperar la moto. La meva cap també hi era. Teníem una oficina a l'antic Museu del Pernil i crèiem que alguns companys encara eren allà dins tancats amb alguns turistes. Tinc una frase seva gravada: 'Fins que tots els meus nens no siguin a casa no marxo d'aquí'.

La furgoneta seguia sobre el mosaic de Miró. No volia ni mirar. Els forenses encara hi treballaven. Em vaig quedar fins a les 3.00. No vaig tenir por, però quan vaig tornar a casa, caminant, em vaig relaxar. O més ben dit: vaig començar a ser-ne conscient. No hi havia ningú. No em vaig creuar amb ningú. I vaig pensar: 'Però què faig aquí? Però què estic fent?' Crec que el conductor de la furgoneta seguia fugit. Em va envair el pànic i vaig notar un dolor al pit.

“Em va envair el pànic i vaig notar un dolor al pit”

Vaig trigar setmanes a tornar a la Rambla. Tampoc és un dels meus llocs preferits. No vaig anar a posar-hi espelmes ni flors i, tot i que treballo a Turisme al mirador de Colom, la vaig evitar anant amb bicicleta per altres llocs. L'endemà de l'atemptat va ser horrible. El pitjor dia de feina de la meva vida. Vaig dormir poc i vaig estar a la Sagrada Família. Vam fer un minut de silenci però recordo molta tensió: hi va haver turistes que ens van donar el condol, però d'altres ens van increpar perquè el servei del Bus Turístic no havia funcionat amb normalitat. M'acostumo a moure amb bici i en sortir de la feina, quan arribava a casa, em va començar a faltar l'aire. Tan bon punt vaig entrar i vaig tancar la porta, em vaig desplomar i, aquesta no va ser l'única vegada, em vaig posar a plorar".

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >