Selecciona Edició
Connecta’t

Dues catapultes cap al llibre

'Carn de Cap’ i ‘Branca’ neixen en l'erm de revistes literàries en català com a plataformes d'idees i autors novells

“Un escriptor hauria de faixar-se en revistes literàries abans de publicar; com que en la cultura catalana no existeix un cinturó de publicacions, els primers treballs literaris van directament a editorials o premis; per això hi ha tanta primera novel·la o primer compendi de relats en català que potser no s'haurien d'haver publicat”. Així dissecciona el panorama de capçaleres periòdiques vinculades a les lletres catalanes el professor de literatura de la Universitat de Barcelona, autor, crític i director-fundador de l'Escola Bloom de Literatura, Borja Bagunyà. I per això, amb la també escriptora Lana Bastasic, ha entomat la proesa d'editar la revista literària Carn de Cap. I no deu haver estat l'únic que ha detectat aquesta “anomalia o forat” perquè, gairebé simultàniament, en el fins ara erm del sector ha aparegut també la revista-llibre Branca, fruit de la iniciativa d'Irene Pujadas, Júlia Bacardit i Irene Selvaggi, dues de les quals van assistir a l'Escola Bloom.

Un tiratge i un preu similars (250 exemplars i 18 euros; 230 unitats i 15 euros, respectivament), referents idèntics (les capçaleres anglosaxones Granta o McSweeney’s i les castellanes Eñe, Presencia Humana o Rosa Inmortal són citades en tots dos casos) i un públic semblant al qual adreçar-se (“gent que estigui interessada en la literatura catalana contemporània, que vulgui saber qui està escrivint què aquí i ara”, dibuixa Bagunyà) conformen el particular cordó umbilical de totes dues revistes, que també coincideixen en el fet que cada número serà monogràfic. En les seves respectives estrenes, Carn de Cap juga al mort falsament viu a partir del conte de Quim Monzó El meu germà, i Branca ho ha fet amb el concepte d'herència com a eix de les 17 col·laboracions.

A partir d'aquí hi ha matisos prou notables perquè, més que superposar-se, es complementin. A Carn de Cap preval una voluntat prescriptiva, assagística, que tindria el seu reflex en un dels textos, Manifest caníbal, de l'escriptor Max Besora (“com s'ha de devorar i deglutir la literatura catalana pels autors d'avui”, resumeix el director). “No volem només recollir saber, sinó també produir-ne; cada número serà monogràfic i el tema escollit el deixarem parcialment en mans d'un comissari específic; volem crear un espai per fer coses que no passin pel filtre del mercat editorial o de l'autocensura”, acota Bagunyà. La radicalitat va més lluny: la revista s'obre a tota mena de creadors (cineastes, fotògrafs...), per la seva filosofia i complexitat d'execució tindrà caràcter anual, no té publicitat i es retribueixen els autors, gràcies en part als fons de l'Escola Bloom, creada fa dos anys, de la qual la capçalera no deixa de ser “un desplaçament natural”: “No volem apel·lar a l'amor a l'art, busquem la professionalització”.

La ‘letargia’ de Quim Monzó

En una bonica separata blava, el relat de Quim Monzó El meu germà fa de punt del llibre-revista Cap de Carn i, alhora, de pretext del monogràfic. El número arrenca amb un text de Borja Bagunyà, tan respectuós com valent, explosiu: el número es consagra a la major glòria de l'escriptor, però “ens agradi dir-ho en veu alta o no, des d'El millor dels mons que Monzó no publica una obra major”. I ho emmarca en un gran problema de les lletres catalanes: “Els grans arriben a l'edat en què s'han guanyat el dret a escriure el llibre que voldrien fer i no el fan, entren en letargia, escriuen cada vegada menys i s'abandonen a divertiments o a les memòries o a l'articulisme”. A més, en Monzó hi ha cert “poder hermètic”: “No ha facilitat herències, tradicions, no ha volgut fer un traspàs; en el número fem la continuïtat sense ell, amb la seva obra”.

Tot i que totes dues publicacions són curoses fins a gairebé l'obsessió en el disseny (l'escriptor Víctor García Tur compagina Branca), Carn de Cap (nom sorgit d'“un esmorzar de caçadors de la zona d'Hostalric: contradiu els noms elegants i poètics de revistes d'aquest tipus”) és més sòbria: “La confiança en el text és total, per ell mateix ja és un espectacle, no li calen destacats ni subratllats”. Aquest text és en català i castellà: “Incloure el castellà ens semblava natural; també volem un lloc de diàleg entre gent que escriu en una llengua o l'altra; això només pot passar a Barcelona i cal aprofitar-ho”, argumenta Bagunyà.

Experimentació i joc

Branca, per contra, té més aviat una voluntat de fer visible el nou talent. “Donem cabuda a la narrativa en un sentit molt ampli: i això inclou il·lustracions, còmic i poesia; trobàvem a faltar un punt intermedi entre els textos que es fan en la intimitat i el manuscrit ja preparat per anar a impremta en forma de llibre, o sigui, obra de gent que no ha publicat o autors molt incipients”, situa Pujadas. Així ho van entendre les 190 persones que es van presentar a la convocatòria oberta i anònima. Més de la meitat dels editats (després de la selecció d'un comitè de lectors i un jurat que es renovarà cada vegada) eren autors inèdits, “una barreja que volem que vagi a més” en la ja segona convocatòria, que té com a leitmotiv “Elàstic”. Branca sí que accepta publicitat i ha sol·licitat una subvenció. També té el suport de l'editorial Males Herbes, que en el seu moment treia una revista: “Els interessa com a editors per veure quines veus noves hi ha”. En el seu cas, no paga les col·laboracions i només accepta textos en català: “En part és un tema de veta de mercat: el castellà ho té més cobert; en còmic, per exemple, el cas del català és dramàtic”. L'acceptació sembla satisfactòria: el primer número de Branca –nom nascut d'"una variant de Granta i després de l'associació d'arbre i de temes que es bifurquen", recorda Pujadas– gairebé s'ha esgotat.

Excepte alguna concomitància parcial amb revistes d'avui com L’Avenç (acull creació literària en alguna secció), Carn de Cap i Branca transitaran una via en català en paper no gaire feliç i sempre efímera: hi ha els casos de Textual (un número), Ca de Canis (una desena i més artística-objecte) o Transversal. L'esperança comuna, a més de ser catapulta d'idees i autors, és, resumeix Pujadas, que “faltava un punt d'espai d'experimentació, de joc fins i tot, i els temps actuals hi són favorables”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >