_
_
_
_
_

“L’atemptat va ser com si ataquessin casa meva”

Mónica Trias, venedora de tiquets turístics, relata com el seu quiosc va aparèixer cobert amb notes de suport

Mónica Trias, davant del seu quiosc, a la Rambla.Vídeo: G. Battista
Àngels Piñol
Más información
Rocío Martín: “Les parets de casa se m’estaven menjant i vaig anar a ajudar”
David Armengou: “Vam intentar reflectir el dolor amb delicadesa”
Patrícia Plaja: “La meva gratitud a Trapero i Forn és eterna”

“No sé quants n'hi ha. Segurament centenars. Veus? Els tinc col·locats en aquests llibres gegants. Fins i tot costa girar els fulls. Fa temps que no me'ls mirava. Encara se'm posa la pell de gallina. Sí, són de tots els colors i estan escrits en una pila d'idiomes: francès, anglès, àrab, alemany... Tothom donant mostres d'afecte i solidaritat. Fins i tot un ens va donar el condol: el quiosc estava tancat i suposo que van pensar que érem víctimes. Ens el vam trobar empaperat amb aquests post-its. Va ser l'únic que estava així: algú va deixar un cartell amb una fletxa assenyalant una panera amb un retolador i papers amb aquesta frase: ‘Deixa el teu missatge d'amor’. No sabem qui va ser.

He passat un any nerviosa. Potser per ansietat. És que encara hi ha gent que s'espanta fins i tot quan se li rebenta un globus a un nen. Cal conviure amb tot això. No visc a la Rambla, però l'atemptat va ser com si ataquessin casa meva. M'he passat tota la vida al quiosc, a l'altura del carrer del Carme. Som la quarta generació d'ocellaires, ara reconvertits en venedors de tiquets turístics. Sí, cal conviure amb el record. Estava fent un mos al Viena, amb la Julia, una treballadora, i cinc persones van entrar cridant: “Un atemptat!”. Vaig sortir, vaig creuar la Rambla i vaig veure el desastre. I un tros del parafang. No vaig mirar les cares. Només les sabates, per si identificava algú.

“Vaig veure sang, cotxets, trossos de coses; la guerra deu ser una cosa així”

Vaig baixar pel lateral. Volia córrer i alhora no volia, per por del que em podia trobar. Havia deixat les meves tres nenes treballant: la meva neboda Paola i la Stephanie i la María. Quan vaig arribar, la Paola era darrere el mostrador, arraulida i tremolant. Em vaig ajupir i ens vam abraçar. La mirada que ens vam fer no se m'esborrarà mai de la vida. Van veure la furgoneta: la Stephanie va cridar ‘fuck, run’ i crec que va salvar molta gent; la María va córrer com una gasela fins a la Via Laietana, i la Paola es va ficar en un local. Després va tenir la valentia de sortir a recollir les bosses i els mòbils per trucar a les famílies.

La policia ens va ordenar que ens refugiéssim a la farmàcia de darrere del quiosc. Érem unes 40 persones. Vam ser-hi sis hores. Gent de tot el món en silenci mirant el mòbil. Els asiàtics estaven impassibles. Ens van oferir calmants. Ningú en va voler. Hi havia una senyora mal ferida i una altra que no parava de dir ‘my son, my son’. El seu fill era fora. Les ambulàncies van trigar a arribar. O em va semblar una eternitat. És que la gent va sortir dels cotxes i no podien passar. Ho vaig passar malament, tanta estona sense fumar. Vaig aixecar un moment la persiana i em van demanar que no deixés entrar ningú que no hi fos abans. La paranoia era gran. A la Paola li va caure al damunt el postaler i es va pensar que era un tret fins que no va ser a dins.

Sobre les 23.00, els mossos em van deixar sortir per tancar el quiosc però sense fer moviments bruscos perquè hi havia franctiradors a les teulades. Volien veure les imatges de la càmera de seguretat. Llei de Murphy: no funcionava. El que vaig veure al carrer va ser terrorífic: víctimes cobertes amb mantes platejades, bassals de sang, cotxets, ulleres, bosses. Trossets de moltes coses. La guerra deu ser una cosa així. No sé si va baixar un àngel o què va ser però podria haver estat pitjor. Després ens van escortar fins a l'inici de la Rambla i ens van oferir ajuda psicològica. No va fer falta.

“Els turistes van mostrar més empatia que els barcelonins”

Divendres vam quedar tots per beure uns vins i plorar junts. Dissabte vaig tenir la necessitat de netejar i em vaig trobar el quiosc empaperat. Quan vam obrir dilluns, un grupet de gent ens va aplaudir. Va ser bonic. I aquí seguim: recordant amb aquests paperets. Els turistes van tenir molta empatia: uns iranians ens van agrair l'avís de la Stephi. Els barcelonins no en van tenir tanta. Quan vaig treure els post-its, que s'estaven fent malbé, una dona em va cridar que no hi tenia dret. Hi ha hipocresia amb la Rambla: diuen que és plena de guiris, però sempre ha estat a tope. Aquesta foto en blanc i negre de principis del segle XX ho demostra. No és un problema de guiris: els hàbits canvien. La Rambla enganxa: tot el que arriba a Barcelona passa abans per aquí. O te n'enamores o l'odies. Sempre dic que és el gran amor de la meva vida. I ningú, i encara menys un terrorista, em traurà d'aquí."

Uns ‘post-its’ de colors per a un futur llibre

El terra del quiosc de Mónica Trias (Barcelona, 1969) encara conserva els missatges de guix que van deixar ciutadans commoguts amb l'atemptat. Ella hi va posar el seu propi cartell: “La Rambla plora però està viva”. Amb tot el material, vol fer un llibre. Diu que el passeig s'està recuperant a poc a poc del que va viure. Una de les seves treballadores, la María, no va superar haver de treballar cada dia a la Rambla i va deixar la feina.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_