Selecciona Edició
Connecta’t

Pur teatre

David Byrne va sorprendre al Cruïlla amb un concert coreografiat pels seus músics

El cantant i compositor escocès David Byrne (d), durant el seu concert al Cruïlla.
El cantant i compositor escocès David Byrne (d), durant el seu concert al Cruïlla.

Una camisa canvia una persona, el mateix que un pentinat o un maquillatge. Els festivals ni es pentinen ni es vesteixen, però amb els cartells fan una crida que apel·la diversos públics. El Cruïlla sempre ha estat un festival els assistents del qual van començar sent joves, gairebé insultantment joves, però que amb el pas del temps han anat apropant-se a un públic una mica més crescut. Aquest públic va ser el que es va citar l'última nit del festival, que presentava un cartell, és a dir un maquillatge, per a persones la màxima radicalitat de les quals consisteix a no classificar adequadament els residus domèstics. La imatge era ben palesa a primera hora de la tarda, quan en sortir del metro una riuada de jovent, amb bosses de begudes a les mans, enfilaven cap al Beach Festival que es feia una mica més enllà del Fòrum que, a primera hora de la tarda, era buit com un confessionari per carnestoltes. Però més tard, en aquelles esplanades ja ocupades per més de 22.000 persones, es deixaria sentir la veu de David Byrne i el Cruïlla confirmaria que té artistes per a tots els públics, com cargols en una ferreteria. És curiós aquest festival de pell canviant no ja d'un any per l’altre, sinó fins i tot de jornada a jornada.

El concert de Byrne va ser el concert de la nit, amb permís de la gresca electrònica que més tard oferirien Justice i Orbital en tímida rèplica a la discoteca de platja al Beach Festival que bramava a l'altre costat del Fòrum. Abans, Fatoumata Diawara, una extraordinària veu de Mali, va deixar clar que ella és la responsable que els seus concerts no tinguin més dinàmica, en dinamitar-la amb els seus llargs parlaments entre cançó i cançó. Sí, relata temes de justícia aclaparadora i la reivindicació del paper de la dona a l’Àfrica és d'una pertinència innegable, però abonar el seu ego reivindicatiu regant a consciència el “jo” que protesta va acabar restant poder a aquest efecte de la seva música, que, a més a més, Fatoumata desplega amb recursos una mica gastats d'espectacle sabut. Tot i així, concert entretingut tot esperant l'estrella.

I Byrne va demostrar que ho era des del minut zero, amb el concepte del seu espectacle, una fascinant mostra de talent, enginy, originalitat i plasticitat. I és que els onze músics de Byrne, dos d'ells coristes i ballarins, sense ubicació fixa en un escenari completament net, eren una troupe d’“actors” que es movien per escena tocant el seu instrument, atenent coreografies específiques per a cada cançó. Uniformats tots ells i descalços, com el mateix Byrne, cada peça tenia una posada en escena diferent, que els obligava no només a tocar, sinó a estar atents a recorreguts, gestos i altres recursos coreogràfics que incloïen un delicadíssim i elegant joc de llums. Cada cançó tenia un color que dominava la seva posada en escena, color a més no dispensat per focus, sinó per unes línies de llum que relluïen als telons que tancaven tres cares de l'escenari, similars a cadenes platejades o a fils brillants. Un clar exemple de menys és més l'efecte del qual va ser formidable.

En aquell concert teatralizat, ja que teatre i coreografia van ser el que al capdavall va oferir Byrne, el repertori, una mica curt, va ser generós en cites a Talking Heads, desitjat mannà del sector més canós dels espectadors. “I Zimbra”, “Slippery People”, “Once In A Lifetime”, “This Must Be The Place” o “Burning Down The House” van brillar entre peces com el “I Should Watch TV” que va gravar amb St Vincent i d’altres, ja d’“American Utopia”, un disc en el qual Byrne vol retornar l'optimisme de les petites victòries quotidianes enfront del raonable pessimisme d'un món on sempre semblen guanyar els dolents. Per això “Cada dia és un miracle”, com va cantar envoltat per la nodrida secció de percussió, similar a una batucada o a una banda de carrer de percussió. I sí, amb espectacles tan intel·ligents, originals i ben resolts com el presentat per Byrne, tot sembla més fàcil. Més tard van tancar The Roots amb el seu hip-hop d'instruments, en un concert plantejat com una espècie de jam amb les peces conjuntades i llargs desenvolupaments instrumentals en els quals no va faltar la tuba, un altre instrument que en la tradició negra es fa servir en les bandes de carrer. Però ja res podia fer oblidar que el de Byrne va ser el concert de la nit, el que va apropar al Cruïlla alguns pares els fills dels quals ballaven al contigu Beach Festival.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >