Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Notícies sobre el catalanisme difunt

Els dos pols extrems del conflicte prou que se n'han adonat de la imprescindible obertura d'un nou espai central, però uns i altres hi volen entrar sense renunciar a res del que han defensat fins ara

Una senyera, una bandera espanyola i una estelada.
Una senyera, una bandera espanyola i una estelada.

Si el catalanisme no fos una idea, sinó una persona, hauria de fer seves aquelles paraules famoses de Mark Twain: "Les informacions sobre la meva mort són una mica exagerades". Moltes són les veus, normalment interessades, que donen per morta la ideologia hegemònica dins la societat política catalana durant el darrer segle llarg.

Tot i l'exageració, motius no falten per pensar-ho, o almenys perquè alguns ho desitgin, com són la pràctica desaparició del sentit pactista o transaccional fruit de la polarització política entre independentisme i anti independentisme, i sobretot de la divisió identitària de la societat catalana en funció de qüestions aparentment sense prou rellevància fins fa quatre dies, com són la llengua familiar, l'origen geogràfic, els cognoms o el sentit de pertinença.

A banda i banda del conflicte, hi ha forces sòlidament instal·lades que atribueixen al catalanisme una bona part dels mals que patim ara mateix. Des de l'independentisme se'l fa responsable de les indecisions, les ambigüitats i les cessions reformistes a les quals s'atribueix la manca de reconeixement de Catalunya com a nació i la incapacitat per assolir la teòrica plenitud de la república. Des d'un cert anti independentisme sòlidament identificat amb la nació espanyola se li atribueix en canvi l'aprofitament de l'autogovern per la construcció subreptícia d'una nació sobirana que indefectiblement ha de madurar en forma d'Estat independent.

La destrucció de la tercera via, a la qual havien dedicat molts esforços els dos extrems del conflicte tot al llarg dels sis anys de procés, ha adquirit ara una especial urgència en el moment en que la via a la independència ha quedat clausurada i es fa inviable el manteniment de l'estatus quo. És el moment doncs de redoblar els atacs al catalanisme, tan culpable de traïció pels uns com de deslleialtat pels altres.

El catalanisme no està mort i enterrat precisament perquè l'única via útil que queda, davant el fracàs d'aquells dos trens destinats a la col·lisió, és la del possibilisme, el diàleg i el pacte, que permeti trobar un territori intermedi en el qual es pugui construir de nou un consens estatutari i constitucional capaç d'incloure a una ampla majoria de ciutadans, a Catalunya i naturalment al conjunt d'Espanya.

Els dos pols extrems del conflicte prou que se n'han adonat de la imprescindible apertura d'un nou espai central, però uns i altres hi volen entrar sense renunciar a res del que han defensat fins ara. L'independentisme es vol aferrar al dret a decidir i al referèndum pactat, després de digerir l'abandó de la unilateralitat i la desobediència. L'anti independentisme més enravenat es nega a gratificar la ruptura de la legalitat amb un procés reformista que pugui donar satisfacció com a mínim a una part del món independentista.

La idea que els ronda pel cap a uns i altres extrems és la divisió en dues comunitats a l'estil de l'Ulster, de forma que es pacti de poder a poder, ja sigui la celebració d'un referèndum, com exigeix l'independentisme, ja siguin les quotes comunitàries de poder a les institucions, a l'escola i als mitjans de comunicació públics. Ambdues són idees separadores i separatistes, que atempten molt directament contra l'esperit del catalanisme, anul·len la història de l'autogovern català i ataquen a una part de la ciutadania, probablement majoritària, que veu perfectament compatibles les identitats catalana i espanyola i la convivència entre les dues llengües i cultures compartides. No està de més aclarir que també atempten contra el mateix esperit de la Constitució espanyola, que és el fonament de l'autogovern.

L'independentisme pensa que, com a l'Ulster, la demografia i la incapacitat reformadora espanyola li aniran a favor, de forma que en qüestió d'una generació tindrà la majoria per imposar el referèndum i la independència. L'anti independentisme en canvi considera que sense l'hegemonia i el quasi monopoli institucional i mediàtic actual podrà capgirar l'opinió catalana en molt poc temps.

Aquesta perversa idea nord-irlandesa, vista primer com una amenaça i ara esgrimida per alguns com l'alternativa, també té inconfessables motius de competència electoral en la mesura que es correspon amb la persistència de la subhasta identitària en la qual estan embrancats els dos pols enfrontats. Tal com han explicat molt bé els politòlegs AstridBarrio i Joan Rodríguez Teruel (Agenda Pública) la subhasta identitària impedeix l'aproximació reformista i moderada i condueix directament a l'enfrontament civil. Prou que Esquerra voldria assemblar-se al PNV i abandonar la subhasta, com també ho voldria fer potser el PP o inclús Ciutadans, però tots plegats se senten impel·lits a seguir les pulsions més baixes de cara a disputar els vots als seus competidors i mantenir l'aposta polaritzadora fins al final.

La vida d'aquest catalanisme blasmat ara a banda i banda ha sigut gloriosa i fructífera. Gairebé tot el que té Catalunya avui, i té molt com país amb una inconfusible identitat nacional, pertany al seu llegat. La llengua, la cultura, el prestigi assolit, la mateixa ciutat de Barcelona amb la seva projecció i la seva marca internacional, la contribució a la prosperitat i a la democràcia espanyoles i a la construcció europea, tot això forma part del patrimoni del catalanisme.

El camí que estan emprenent aquests separadors renovats és perillós i irresponsable. L'aparició de dues comunitats nacionals compactes a Catalunya, sense res en mig, sí que seria la mort definitiva del catalanisme, però també de la convivència i probablement de la democràcia. I també de la catalanitat, que és com dir de Catalunya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >