L’extradició com a oportunitat

Amb diversos accents i variants, des de l’entusiasme independentista (“la fi dels enganys i mentides” de la instrucció judicial, ha dit Torra) fins a la patriòtica irritació dels unionistes més radicals (González Pons ha suggerit la sortida d’Espanya de Schengen), passant per la crítica mediàtica, hi ha hagut una coincidència transversal a l’hora de plantejar la decisió alemanya d’extradir Puigdemont només per malversació com un torpede a la línia de flotació de la causa contra l’independentisme.

Què ha dit el Tribunal Superior de Justícia de l’Estat federal de Schleswig-Holstein? Fonamentalment, quatre coses:

Que no hi ha indici de delicte de rebel·lió, ni de sedició, ni tan sols de desordres públics. En cap cas s’aprecia en les actuacions dels independentistes “la magnitud de la violència necessària” per parlar de rebel·lió. És a dir, que no va passar res que no passi en “manifestacions, convocatòries de boicot o vagues”. I que una interpretació tan oberta de la violència podria acabar impedint l’exercici de llibertats polítiques bàsiques. Puigdemont no va buscar l’assalt al poder, sinó la legitimitat democràtica a través d’un referèndum, com a “preludi per entaular negociacions” amb les autoritats espanyoles.

Que Puigdemont només pot ser extradit per malversació en la utilització de diners públics per a un acte prohibit. I, tot i que precisa que les dades que ha subministrat la justícia espanyola no han estat sempre coherents, és aquesta qui ho ha de dilucidar. El delicte de malversació és especialment objectivable: o es demostren els pagaments o no hi ha delicte.

Que, tot i que afirma que confia en la justícia espanyola com a garantia que Puigdemont no tindrà un judici polític, recorda que l’anomenat principi d’especialitat no permet que sigui jutjat per un delicte diferent del de malversació. Per si algú pretenia oblidar-ho.

Que deixa l’expresident català en llibertat perquè Puigdemont “no es podria permetre la pèrdua d’imatge pública que suposaria una fugida”.

Aquest relat coincideix amb una opinió cada vegada més estesa a Catalunya, per descomptat, però també a la resta d’Espanya i d’Europa: que la imputació per rebel·lió és desmesurada i forçada. L’1 d’octubre, la violència la va exercir fonamentalment la policia i, de fet, el Govern espanyol ho va reconèixer quan al migdia va donar l’ordre d’aturar les seves actuacions a la vista de l’impacte internacional dels esdeveniments. Si a això hi afegim les crítiques a la manera de procedir del jutge Llarena amb l’euroordre, la garrotada és important. A l’entorn de la dreta, alguns s’esquincen les vestidures: només faltaria que, després de guanyar la batalla de la imatge, l’independentisme guanyés la batalla judicial. Però la pregunta que s’haurien de formular és qui ens ha portat fins aquí. I aquí apareix la responsabilitat de Rajoy a l’hora de subrogar responsabilitats seves a la justícia en un cas que no hauria d’haver sortit mai de la via política. I de Sáenz de Santamaría, que va teixir l’estratègia de derrota de l’independentisme per la via judicial. A Europa no s’entén que un govern no fos capaç de plantejar una solució democràtica.

Que el jutge Llarena controli l’orgull ferit. Retirar l’euroordre pot tenir el plaer íntim de condemnar Puigdemont a un llarg exili a Alemanya. Però no faria cap servei a la reputació de la justícia espanyola. Quan es juga un partit es dona per fet que s’accepten les regles del joc. No és gaire elegant, si et fan un gol, agafar la pilota i anar-te’n a casa. Quan va recórrer a l’euroordre, se suposa que el jutge Llarena assumia les condicions del procediment. El resultat no ha estat el que esperava, i el que és assenyat és acceptar-ho esportivament. Però Llarena viu les resolucions dels jutges estrangers com una ofensa. I es nota.

La decisió alemanya crea un problema de fons a la justícia espanyola. Com es pot salvar el principi d’igualtat jurídica? Es pot condemnar per rebel·lió els independentistes presos i només per malversació o deixar lliure a l’estranger el president que els manava? Puigdemont presentarà un recurs. La resolució podria arribar quan els altres ja estiguin jutjats, anticipant el greuge. Però per què no fer de la necessitat, virtut. Potser la decisió alemanya pot contribuir al fet que la via judicial acabi a la franja baixa de les penes potencials i fer que així, a poc a poc, es vagi consolidant la via política com l’espai natural del qual el conflicte no hauria d’haver sortit mai.