Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

Marmanyers

Quin model de llengua s’ha d’utilitzar per dotar de vida les ficcions?

Burlesque,
Burlesque,

L’altre dia, vaig assistir a un debat (oh, etern debat!) sobre quin model de llengua s’ha d’utilitzar per dotar de vida les ficcions.

N’hi havia un (1) que creia que la llengua havia de viure completament al present, de manera que si una frase fugia d’allò que ell considerava modern, ja se li feia una muntanya. Aquest voldria que tots els personatges diguessin coses com “el community mànager ho peta molt fort amb un subidón de feedbacks”, però ell mateix s’acabà adonant que era incapaç d’estar tota l’estona mantenint un ritme tan embalat d’empaitar l’últim crit.

N’hi havia un altre (2) que havia trobat fantàstic, havent vist In memoriam al Teatre Lliure, que cada un dels personatges tingués tan ben marcat l’accent del lloc d’on provenia, un treball d’entrenament dialectològic que creia molt necessari. Ara bé, fora d’aquella obra, quin sentit podia prendre l’ús d’un determinat accent en un determinat context? Es podria assolir un veritable parlar neutre? L’ideal d’un estàndard supradialectal posava uns determinats parlants en els llimbs de ser uns desarrelats o els elevava a la categoria de paradigma del so d’una llengua?

El següent (3) va argumentar que tot era relatiu i que el parlar depenia de la situació. Ell no enraonava igual amb sa mare (afectuós i condescendent) que amb la seva cap (obedient i considerat); no utilitzava les mateixes fórmules quan conversava amb la dona (tendre i franc) que quan xerrava amb els amics (espontani i matusser). Creia que inventar un llenguatge per a cada ocasió seria, paradoxalment, l’única manera de ser realista.

Finalment, el darrer (4) va treure a col·lació l’ingredient que havia quedat al tinter: el diastre diastràtic! Definitivament, la gran diferència havia de dependre del nivell cultural i de la classe social dels personatges, que és el que marca com ferro roent la manera de parlar. I ho exemplificava: “Els més pobres, tot ho fiquen, i els més rics, tot ho posen”.

A continuació va recordar el gènere poissard (“lladregot” o “venedor de marisc”, en francès), un teatre de l’òrbita del vaudeville i el burlesque, de moda al segle XVIII, que copiava els girs i la manera de vehicular el pensament de la gent dels mercats. Una sàtira que feia molta gràcia al populatxo (que es recreava en la burla grollera) i als aristòcrates (que ho trobaven subversivament còmic).

A finals del segle XVIII, amb la Revolució, els afrancesats castellans van voler adaptar el terme poissard i van concloure que s’havia de traduir per “pescadera”.

En català, com en diríem?, preguntà 4.

“Gènere marmanyer! O sigui: de persona xerraire i embullosa, revenedora de marmanya”, va proposar 3.

2 ho va trobar molt encertat.

1 va dir que li sonava ranci.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >