Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Un votant envellit encara emprenyat amb ZP

L’elector del PSC té 60 anys i pocs estudis, viu a l’àrea metropolitana i és de fora de Catalunya, tracen els experts

Míting final del PSC al Palau Sant Jordi de Barcelona a les eleccions de 2003.
Míting final del PSC al Palau Sant Jordi de Barcelona a les eleccions de 2003.

El PSC va tocar sostre en unes autonòmiques el 1999, amb 1.183.299 vots i 50 diputats; el passat 21 de desembre, les paperetes es van reduir a la meitat (606.659) i el nombre d’escons, a una tercera part (17). Què ha passat en aquest temps? La resposta no pot ser un titular, perquè dona per a diverses tesis doctorals.

Gabriel Colomé, doctor en ciència política, explica que després del “fer el cim” començà la lenta davallada, aturada temporalment a Espanya amb el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, però imparable a Catalunya. La gestió que van fer el PSOE i el PSC de la crisi econòmica, el desgast per la redacció de l’Estatut, l’aparició de Ciutadans i el trencament intern pel procés són factors puntuals que expliquen la pèrdua de suport, però n’hi ha d’altres d’estructurals.

El resultat de tot plegat és que el PSC “ha quedat reduït a un electorat que és el de la generació de 1982 que va votar Felipe, perquè el votant de menys de 50 anys no es reconeix en el PSC i el partit no ha sabut recuperar la centralitat”, diu Colomé, que va ser regidor socialista a l’Ajuntament de Barcelona i director del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat durant set anys.

Oriol Bartomeus també és doctor en ciència política i acaba de publicar El terratrèmol silenciós. Relleu generacional i transformació del comportament electoral a Catalunya (Eumo Editorial). “El nou elector accepta menys obligacions, perquè és més conscient del seu poder. Aquesta llibertat a l’hora de triar està relacionada amb el seu nivell acadèmic, que fa que se situï en una posició d’igualtat envers els partits polítics, o fins i tot de superioritat. Els partits són servidors seus, proveïdors que han de satisfer les seves demandes”.

La síntesi del llibre explica a la perfecció la relació del socialisme amb el seu electorat. “Per a les noves generacions, el PSC no està en el seu relat. Amb cada nova generació que entra al cens electoral baixa el suport. És un partit que té més passat que futur, perquè els socialistes van ser els dipositaris dels anhels d’una generació de la postguerra, la dels nascuts entre els anys quaranta i seixanta, la del vot a Felipe”, en referència a les històriques generals del 28 d’octubre de 1982, quan el PSOE aconseguí 202 diputats (ara en té 85). D’aquells, 28 van ser a Catalunya, amb 1.575.260 vots.

Àngels Pont, directora del Gabinet d’Estudis Socials i d’Opinió (GESOP), que des del 2004 ha elaborat desenes d’enquestes, coincideix en l’anàlisi. “La generació del votant socialista més fidel es manté en part perquè s’ha allargat l’esperança de vida, però el PSC té un votant envellit, com passa amb altres partits”.

És possible dissenyar un perfil d’aquest elector més enllà de l’edat? Bartomeus explica que “és un votant força semblant a la caricatura exagerada que es feia als anys vuitanta i noranta: castellanoparlant, de 60 anys en amunt, veí de l’àrea metropolitana, nascut fora de Catalunya, amb pocs estudis i obrer de la construcció”. Colomé diu que aquest perfil “és relativament cert quan mires les taques electorals. Amb la crisi del 2012 amb el sector catalanista, el PSC ha passat a ser un partit molt metropolità. És com si s’hagués quedat només amb la ciutat de Constantinoble, envoltat de turcs per tot arreu”.

Miquel Iceta, primer secretari dels socialistes catalans, sosté que els vots no són de cap partit, sinó dels electors, i per això rebutja expressions com “vot prestat”, que es fan l’endemà de les eleccions. Amb tot, si que és possible analitzar on han anat a parar aquells votants. “Pràcticament a tot arreu”, diu Bartomeus, perquè la pèrdua ha estat progressiva i per diferents motius. “Una part dels votants catalanistes se n’ha anat a casa, a Esquerra o als comuns. Queda la part més dura, que és la prototípica del votant metropolità”. Molts fills d’aquests electors, al contrari, voten Ciutadans. “És un partit que té un vot benestant conservador de dretes, frontera amb el PP, i un vot metropolità que és més dels fills que dels pares. En el sentit contrari al PSC, Ciutadans guanya vots amb cada nova generació, que és el mateix que li passa a Esquerra respecte de Convergència”.

Pont recorda que “abans que a Ciutadans li anés bé, al PSC ja li anava malament”, tot i que coincideix que “en la gran crescuda de Ciutadans hi ha un votant socialista que ho va deixar de ser estrictament pel tema de la independència. Va passar com amb Junts pel Sí el 2015, votada per gent d’esquerres i de dretes amb un missatge clar, que en el cas de Ciutadans era oposar-se a la independència. Per això és un vot que pot recuperar el PSC”.

Colomé apunta, però, que Ciutadans “no neix el 2005 per ser un partit lliberal de dretes com ho és ara, sinó com a reacció al que consideren un engany a l’electorat socialista per la política nacionalista de Pasqual Maragall. Després Ciutadans entrarà en les bases del PP, però el primer impacte de creixement es farà a costa de l’espai del PSC, perquè hi ha una part de l’electorat que no se sent protegida pel tripartit”. Altra cosa són, diu Colomé, els errors comesos pels socialistes. “Els Govern d’Espanya i el de Catalunya no interpretaren correctament la crisi. Zapatero tindrà molta culpa del que vindrà després, quan fa un gir copernicà a la política econòmica. Això crearà uns anticossos molt importants en l’electorat, i és el que els votants socialistes no li perdonaran durant anys, ni encara avui”.

Queda per veure l’efecte electoral que produirà el canvi de Govern. Colomé és optimista. Explica que, per als americans, “la imatge d’un president es fixa en els cent primers dies”, i el que Pedro Sánchez podria fixar en aquest temps és un missatge per la igualtat amb moltes dones ministres, un missatge de solidaritat amb l’acollida de l’Aquarius, i un missatge de diàleg amb Catalunya. Bartomeus creu que “el poder sempre és generador de vot, encara que sigui momentani” i que, com va passar el 2004, el PSOE “podria engrescar un electorat de les generacions noves”. Pont, per la seva banda, considera que el fet important no és l’arribada a la Moncloa, sinó el canvi que representa enfront de la corrupció. “El que ha afavorit molt els socialistes ha estat ser al lloc adequat en el moment oportú, quan la gent demanava un canvi”. En aquest sentit recorda la davallada del PSOE a les enquestes abans de la moció de censura i “la imatge mediocre que per a alguns tenia Sánchez. I ara resulta que representa el canvi!”, conclou.

MÉS INFORMACIÓ