Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Parla, memòria

A ‘El barri de la Plata’ Julià Guillamon reviu la història de la seva família i un segle de vida obrera i menestral

Julià Guillamon en braços de la seva mare, Maria Mota.
Julià Guillamon en braços de la seva mare, Maria Mota.

Qui sap com seria la meva Barcelona si hi hagués nascut, amb quin humor viuria les seves renúncies i transformacions, en quin barri hauria crescut. Hauria desitjat uns canvis i uns altres m’haurien agafat desprevinguda. Com seria la meva casa familiar? Quan els barcelonins nadius en parlen, em costa imaginar la seva infantesa i adolescència, no me’n puc fer a la idea només amb paraules. Una pel·lícula, un joc, un còmic m’hi ajuden més. Sobretot són eloqüents i evocadors els objectes domèstics i de barri senzills o sofisticats: postals, publicitat, fotos. Llavors sí que m’adono del que ha significat créixer en una ciutat gran (vaig néixer i créixer en un poble petit). Si a més m’expliquen com es vivia a les cases, el món d’ahir engega, la memòria es rescabala dels traumes del passat i a voltes l’energia de viure emergeix, bonica i poderosa. Així és a El barri de la Plata, de Julià Guillamon, editat per L’Avenç. La història de la seva família, la crònica d’una desaparició urbana i el seu rescat literari.

Escriptor polifacètic, de molts interessos, format en el periodisme cultural i en la crítica literària, Guillamon és un narrador que s’ha preparat tota la vida per explicar tot això. Investigador minuciós, que coneix bé els arxius, que ho guarda tot, les seves petjades per la ciutat es troben en altres llibres seus, indagacions d’història cultural com La ciutat interrompuda (un estudi de la literatura barcelonina de la contracultura a la ciutat olímpica que l’any que ve serà reeditat per Anagrama, en una versió ampliada) i també El dia revolt, una crònica precisa de les empremtes de l’exili literari català a Amèrica. I en més llibres seus surt aquesta casa del Poblenou, buida, on una nit irrompen uns emigrants i, quan la policia els avisa i els dos germans van cap allà, Guillamon hi troba una maleta d’antics retalls de diari que li recorda l’exili i es posa a explicar-ho.

Maria Mota, la mare, era una noia de Gràcia que es va enamorar de Julián Guillamón, d’origen castellonenc, i se’n va anar a viure al Poblenou, al carrer Luchana. Un carrer que ha perdut el nom, ha desaparegut del mapa. Ara és Roc Boronat, el carrer on tinc la facultat, on faig les classes. El barri de la Plata és un veïnat que hi havia entre la Rambla, el cementiri i les vies del tren. Allà es van establir valencians castellanoparlants, enmig de les fàbriques i els tallers del que va ser el Manchester català. Quan la Maria agafava el bus número 6 per anar cap a Gràcia i tornar, un món fantasmal se li obria davant dels ulls des dels carrers menestrals i convivencials del barri cèntric als carrers apartats del Poblenou. El seu marit sovint és més vistós, era excèntric, vençut, indòmit. Però és ella la protagonista principal d’aquesta història de com tirar endavant quan les coses surten a l’inrevés i sostens la casa i els fills.

De la mare el narrador n’extraurà honestedat, valentia i bondat, qualitats que es concentren en una veu poètica que a mesura que escriu converteix el relat en veritat literària. És aquesta la veritat que tota història narrada cerca i que Guillamon aconsegueix enfrontant-se als seus fantasmes en un desafiament estoic, pacient i sovint irònic, sense evitar el dolor però sense escampar-lo, deixant-lo fluir.

Una família bilingüe: cognom del pare amb accent, catalanitzat en el fill com va voler la mare. Escrita amb una prosa límpida i valenta, aquesta evocació documentadíssima i lírica va acompanyada d’imatges essencials. No és un llibre amb fotos i prou, les imatges diuen tant com la lletra. Són coses dels pobres, coses materials que reviuen les persones evocades a través de l’empremta de les seves reflexions, dels seus pensaments, de la seva acció. Res no es perd. En aquest documental escrit amb perícia literària emergeix la vitalitat d’un segle obrer i menestral que ha conegut fracassos, dones que han treballat de valent i homes sense destí, vides de les quals sorgeixen escriptors com Julià Guillamon.

El 1920 els obrers de la construcció del Metro Transversal cobraven la setmanada en monedes de plata. Cent anys després, aquesta plata ressorgeix com a llegat commovedor en aquestes pàgines. Vet aquí dos exemples: el llibre es fa rellegir i l’autor no para de fer rutes amb els veïns per aquells carrers del Poblenou revivint amb alegria el veïnat. Fins i tot ha aconseguit que l’editorial també el publiqui en castellà. Serà al setembre, per la festa del Poblenou. Un llibre que vessa vida.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.

MÉS INFORMACIÓ