L’home que volia casar-se amb Nefertiti

Són històries interessantíssimes les que descobreix el Museu Egipci en la seva nova exposició temporal, organitzada a l’entorn dels antics propietaris d’un centenar de les peces de la seva col·lecció. El museu que dirigeix Mariàngela Taulé ha seguit el rastre d’aquests objectes per esbrinar tot el que fos possible sobre aquells qui els van posseir abans que anessin a parar als seus fons, i el resultat és fascinant: tota una galeria d’una cinquantena de personatges entre els quals hi ha metges, arqueòlegs, militars, artistes, empresaris, pastissers (els Groppi, ni més ni menys), teòsofs, un bei, la dona de Rodolfo Valentino, un cosí de Churchill, i fins i tot un mag (el canadenc Magic Tom) i un nazi, estret col·laborador de Goebbels.

Entre els casos més excèntrics hi ha el del suec Max Willborg, que va treballar en un zoo privat del Marroc, va estudiar taxidèrmia a Barcelona, va ser encantador de serps, assistent en un tanatori i va acabar obrint dues galeries d’antiguitats, a Estocolm i a Londres. Era d’ell un model d’escultura en forma de capitell d’Hathor que s’exhibeix juntament amb el seu retrat. També és curiós el cas de Conny van Rietschtoten (sic), el gran regatista, del qual provenen una estàtua preciosa d’Horus i la famosa estela ptolemaica en la qual apareix Cleòpatra. O el de Lady Maux, la ballarina amb passat tèrbol (de prostituta) que es va casar amb un magnat de la cervesa, es passejava en un cotxe tirat per dues zebres i va arribar a ser pintada per Whistler i a patrocinar publicacions del gran Wallis Budge. A la dama li pertanyia un deliciós anell de coral·lina que es pot veure al museu.

Una altra història impagable és la del marsellès León Rodríguez Ely, al qual pertanyien unes boniques peces predinàstiques del museu i l’amor per l’Egipte faraònic del qual era tan gran que només es va casar, s’explica, en trobar una dona que li recordava a Nefertiti (la famosa i elegant Raimonde Abitbol).

Jordi Clos, president de la Fundació Arqueològica Clos a la qual pertany el museu, va assenyalar, entre els seus objectes més preuats que s’exhibeixen, un anell d’or amb la inscripció del sacerdot Sa-Neith, profeta i pare diví, de la col·lecció del nefròleg Emilio Rotellar. Clos va recordar que el metge, amic seu, es presentava als actes del museu amb l’anell posat. “Home Emilio, on vas amb això!, a veure si ens ho dones”, va recordar Clos que li deia al científic. “I ell em responia que l’anell aniria a parar al museu quan es morís, com així ha estat, amb bona part de la seva col·lecció”, va apuntar amb un sospir.

Clos va destacar també la història de les 14 peces procedents del Toledo Museum d’Ohio, que havien adquirit en un antiquari cairota el matrimoni Libbey (als quals es pot veure en camell a Gizeh en unes fotos sèpia). I la dels objectes que van pertànyer a Natacha Rambova, entre els quals hi ha un estrany amulet d’un nan i un contundent pectoral en forma d’escarabat que en el seu moment va utilitzar Terenci Moix per a una sessió de fotos disfressat de faraó. La biografia de Rambova mostra una dona que va ser molt més que la segona esposa de Rodolfo Valentino: ballarina al ballet Imperial rus, dissenyadora de vestuari per a Cecil B. de Mille i estudiosa del simbolisme, va conèixer Howard Carter a Egipte.

Per cert, a l’exposició hi ha una figureta de la deessa escorpí Selket que va pertànyer a Lord Carnarvon. Gonzálvez va destacar que han pogut conèixer la història des del 1912 d’una de les peces més notables que s’exposen: el retrat de quarsita d’un personatge anònim de l’Imperi Mitjà amb la mà sobre el pit, conegut com a Bust Dattari.

L’exposició acull una de les primeres peces col·leccionades per Jordi Clos (la número 11 del fons), un guardó de fusta del Regne Antic que pertanyia a la col·lecció del seu sogre Joaquim Casellas i que aquest l’hi va regalar. I també inclou l’última adquisició: un cap de sarcòfag.

Clos determinar les xifres dels 25 anys de la fundació arqueològica que porta el seu nom: s’han comprat 800 peces més, s’han realitzat 17 missions a Egipte i Sudan, 20 exposicions temporals i 85 itinerants, i han passat pel museu i les seves propostes més de cinc milions de persones. Clos va destacar que el museu mai ha rebut ni rep cap subvenció pública i que es finança en un 80 % amb els recursos que genera (la resta per mecenatge i patrocini).