_
_
_
_
_

“La meva gratitud a Trapero i Forn és eterna”

La periodista Patrícia Plaja explica que els comandaments dels Mossos li van donar autonomia

Vídeo: Gianluca Battista

“S’acaba de produir un atropellament massiu a la Rambla de Barcelona per part d’una persona amb una furgoneta. Diversos ferits”. El tuit no deia res més. Va ser el primer dels 301 que vam publicar des del dia de l’atemptat fins a la captura de l’últim terrorista. Vam fer nou rodes de premsa. La idea era donar informació de servei per transmetre confiança i tranquil·litat en una situació de caos. I que tothom veiés a través d’una finestreta com treballaven els Mossos i els equips d’emergència. Que la gent sentís que tenia un policia al costat. No s’havia fet fins llavors i suposo que sí que va ser una revolució en comunicació. Ho devíem fer bé. Ens han donat molts premis. M’han convidat a anar a una conferència a Mèxic per explicar-ho.

Un rosari de premis

Patrícia Plaja (Begur, 1981) volia ser periodista cultural, però quan va treballar a la SER ja va cobrir informació policial i judicial. Durant els atemptats, va dirigir un equip de 30 persones: 27 mossos i tres periodistes repartits en set oficines. Tres van tuitejar de manera permanent. Plaja va canalitzar la informació i va atendre els periodistes. “També hem d’aguantar la pressió, com quan es va publicar la notícia falsa que els Mossos havien matat una víctima”, diu. Per la seva tasca, ha rebut el premi Blanquerna; el Plata del Col·legi de Periodistes; el Nit de Comunicació; el Nacional de Tarragona, i el Petxines de Tarragona i va estar nominada al del Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques. “Aquest ens fa il·lusió. Són agències amb molts diners i el nostre pressupost és zero”.

Llavors era la cap de comunicació dels Mossos i em van destituir a l’abril per una piulada sobre la Manada i el poder judicial quan regia el 155. Segueixo aquí i ara coordino la informació que donem als periodistes en els casos d’investigació. La plaça està vacant. No vull parlar, però si hi hagués un altre atemptat em posaria a la disposició del cos i faria el mateix. Hi havia dues línies vermelles que no es podien creuar: el respecte a les víctimes —només en vam donar el nombre i les nacionalitats— i a la investigació. La policia necessita tranquil·litat per detenir els dolents, però alhora la ciutadania té el dret absolut de saber què està passant.

Jo acabava les vacances i era amb la meva parella i els meus nens bessons, el Teo i la Mafalda, al parc aquàtic de Port Aventura. Vam anar-hi des de Begur, d’on soc, i havíem guardat les coses a la taquilla. Quan ja marxàvem i ens estàvem fent una foto, Marc Homedes, cap de comunicació de Protecció Civil, em va trucar. Em va avisar que tenia pinta d’atemptat. A les 17.10 vam fer el primer tuit. Gairebé en biquini, em van descarregar a les 18.30 a Interior. Vaig tenir sort: 20 minuts després m’hauria enxampat l’operació gàbia. I em vaig oblidar d’ells. Així mateix. A les 22.30, el meu company em va trucar dient-me: ‘Escolta, de bon rotllo, eh? Treballant on treballes, no has pensant que ens quedaríem atrapats a les Rondes?’ Se’m va passar dir-li: ‘No vagis a Begur. No arribaràs enlloc’. Se’ns va oblidar fer la piulada. Veus? Les coses sempre es poden fer millor.

Más información
Sílvia Gallart: “Tenen tot la meva por”
Cesc García: “Visc gràcies a Barcelona i havia de retornar-li el que em dona”

Però no es va queixar ningú. Ni els conductors de les Rondes ni els que es van quedar tancats en restaurants. Hi va haver pocs fakes: van acatar el consell de no difondre rumors o imatges que ferissin la sensibilitat. Aquest últim va ser després que corregués la foto del gihadista abatut. Això va generar malestar i hi va haver una investigació. No ha quedat clar que el culpable fos un mosso. També hi havia equips d’emergència. Però sí: la gent ens va fer cas. En els pitjors moments treus el millor de tu. Crec que vam demostrar el que som com a societat. El que va passar en la comunicació és extrapolable al que va succeir en la part operativa quan els ciutadans donaven les gràcies i regalaven flors als Mossos.

“El cronograma de comunicació estava escrit al detall. Feia temps que estudiàvem com s’havia d’actuar”

Jugàvem amb avantatge. Les coses no surten si les fas l’últim dia. Tot estava escrit. Feia molt de temps que analitzàvem els atemptats de París, Londres o Niça per saber com s’havia d’actuar si en teníem un. I comparant com ho havien fet altres policies. Teníem claríssim que calia utilitzar Twitter en diverses llengües: en català, castellà, anglès i alguns en francès. N’hi va haver un a Munic i, si no saps alemany i ets allà, no te n’assabentes! Només volíem fets objectius i no dir res de què ens poguéssim penedir. La primera piulada va trigar 12 minuts i n’havíem calculat 20. L’atemptat el vam confirmar a les 18.50. El cronograma, que donava per fet que passaria en un lloc turístic, tenia fins al més mínim detall: des que la gent vol que l’informi un policia d’uniforme, quants cotxes necessitàvem o fins a qui s’hauria d’incorporar si passava durant un cap de setmana o un dia festiu. Molts es van oferir a venir i vam dir que no per quadrar els torns.

“La policia del 17 d’agost, la que ens va salvar amb la seva dedicació, és la mateixa que ara, però hi falta Trapero”

Els comandaments van entendre que l’equip de comunicació era una part més de l’estructura i amb autonomia total, igual que els Tedax, com a les pel·lis, que no demanen permís per saber quin cable han de tallar. Per exemple, vaig saber allò de Cambrils al minut. El major Trapero ens va donar confiança absoluta. Li vam demanar que sortís a les rodes de premsa. I hi va accedir. L’hi estic eternament agraïda, a ell i a tot el cos, igual que al conseller Forn: acabava d’arribar i va ser un 10 en generositat. Va cedir tot l’espai al cos dels Mossos. Un altre polític no ho hauria fet.

Els despatxos gairebé no tenen finestres i després de quatre dies perds la noció de l’espai-temps. Cada dia vaig anar a casa a dutxar-me i canviar-me. Vaig dormir poc però vaig dormir. El primer dia, quan me n’anava de casa amb moto, sobre les 5.30, vaig tenir por. Vaig mirar els conductors que tenia al costat pensant en els terroristes. Quan tot va acabar, buff! Hi ha un abans i un després. Fa 10 anys que soc aquí i no m’havia passat mai: em demanaven que donés les gràcies als Mossos. Tothom es creu entrenador de futbol o periodista i jo, per respecte, no parlo de seguretat. Ni de l’1 d’octubre. Només sé que la policia del 17 d’agost, la que ens va salvar, amb la seva professionalitat, dedicació i entrega, és la mateixa que la d’avui, 13 de juliol, però hi falta Trapero”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_