El vertigen de Lucho
L'asturià no té memòria ni és esclau de ningú, sinó que transmet il·lusió i contagia energia
Hi ha pocs personatges més fàcils de caricaturitzar que Luis Enrique. N'hi ha prou amb situar-lo en una bastida amb la boca oberta i un text que digui “els catalans són l'hòstia, molt avançats a Espanya en general”, mentre un psicòleg observa a peu de camp els periodistes, que reneguen de Lucho per com els tracta, i més si simpatitzen amb el Madrid, perquè en el seu moment va afirmar que no es reconeixia als cromos com a exjugador de l'equip de Florentino Pérez. Fins i tot se'l pot dibuixar amb el nas trencat per Mauro Tassotti en aquell Espanya-Itàlia del Mundial 94, del qual, casualitats de la vida, feia 24 anys dilluns, el mateix dia que era designat seleccionador espanyol pel president Luis Rubiales.
Les paròdies al voltant de Luis Enrique són recurrents per la seva al·lèrgia als periodistes i el seu caràcter desacomplexat i tribal, sempre defensat pels empleats del club pel qual treballa i molt especialment pels seguidors irreductibles, sobretot al Barça, després del seu pas per Roma, Vigo i el Miniestadi. Al cap i a la fi, l'avala un currículum que l'eximeix de donar explicacions: 9 sobre 13 títols possibles en tres temporades al Camp Nou. “Aquesta és la meva feina. A qui li agradi, bé; i a qui no, també”, reitera Lucho. Esgotat, es va concedir un any sabàtic a la seva sortida del Barça, després de respondre, quan li van demanar expressament, que li agradaria, “i molt”, entrenar la selecció d'Espanya. I Lucho està aquí disposat.
A Luis Enrique el motiven els reptes majúsculs, com han estat dirigir l'equip de Totti, després el de Messi i ara al que deixa Iniesta, després d'oficiar el comiat de Xavi al Barça. No és un entrenador d'entretemps, i menys de transicions, sinó que li agrada prendre decisions, afrontar conjuntures complexes, poques tan delicades com la que va assumir al Barça com a substitut de Martino. La depressió barcelonista era llavors semblant a la que es viu en la selecció després de fracassar en els tres últims tornejos (Brasil, França i Rússia) i més en el Mundial 2018. Lopetegui va preferir el Madrid i Hierro no ha volgut seguir. Davant de la sensació de caducitat, la solució de Rubiales és vitamines Luis Enrique.
Ningú dubta de la personalitat del president ni tampoc de la del seleccionador, van de cara, disposats a assumir un lideratge que de vegades no queda més remei que negociar, com li va passar a Lucho amb Messi. La selecció necessita tot el que transmet Luis Enrique: energia, entusiasme, il·lusió o, si es vol en termes futbolístics, moral per combatre el desànim i remuntar un moment tan complicat com el que es va trobar al Camp Nou. El vertigen va arribar a un punt que no es va saber si es tractava d'una evolució o una involució de l'estil fins que es va acabar l'èxit a París i Torí. “El Barça té el millor contraatac d'Europa”, va sentenciar Guardiola, i Lucho va quedar beneït.
El llavors entrenador blaugrana va ajuntar Messi, Luis Suárez i Neymar, tres jugadors amb vida pròpia, ídols per separat de qualsevol equip, una temeritat segons el parer de destacats analistes i aclamats finalment al Camp Nou. El trident va aconseguir el triplet i va permetre que un vicepresident que feia el que li deia Sandro Rosell, com era Josep Maria Bartomeu, arribés a la presidència del FC Barcelona.
Luis Enrique no té memòria, per no dir passat, quan treballa, una circumstància decisiva per no ser esclau de llegats que pesen com una llosa: no recorda el seu pas pel Bernabéu ni tampoc es refereix habitualment al dream team, ni a Cruyff, ni als valors, ni a l'ADN del Barça. No sent por, ara tampoc, a ser ostatge de l'obra assenyada de Vicente del Bosque ni tampoc de la determinació decisiva de Luis Aragonés, encara que se suposa que haurà d'intervenir al vestidor, com ja li va tocar fer-ho al Sabio de Hortaleza amb Raúl.
La tasca de posar ordre en l'equip no sembla senzilla després del fracàs de Rússia. A Luis Enrique, no obstant això, li agraden els equips intensos i sobretot verticals, la paraula que avui està de moda per combatre el tiqui-taca, una expressió malgastada i avorrida fins i tot pels qui la van encunyar quan el futbol de possessió era concebut com una virtut i no com el pitjor dels defectes, sobretot des que es processen les dades del futbol com si fos la NBA o la NFL.
Lucho és directe i exigent, igual que el seu futbol, tant que esprem els futbolistes fins a crear una certa confusió amb les rotacions: no es va saber gaire bé què va passar finalment amb Xavi, ni amb Iniesta, ni tampoc amb Rakitic i Jordi Alba. La selecció és un territori diferent del dels clubs i dues temporades és un bon termini per a la convivència amb un entrenador que sempre que pot va als entrenaments amb bicicleta, ironman i participant fins i tot de la Marathon des Sables.
L'esforç no es negocia i es predica amb l'exemple, de manera que el seu equip de col·laboradors és capaç i competitiu, metòdic i modern, una circumstància que cal tenir molt en compte després que els internacionals glossessin els mètodes de Lopetegui. Potser la incògnita és si, a més d'entrenador, sabrà ser seleccionador, un càrrec que suposa saber estar també amb la institució i tenir una vocació de servei que se suposa més gran a la de qualsevol club, fins i tot al Barça i al Reial Madrid.
El context afavoreix la caricatura abans i després del partit, mai durant; llavors no hi ha lloc per a bromes, és un no parar presidit per la passió i l'ambició, així que per començar res millor que un escenari únic com Wembley.
Sobre la firma
