Selecciona Edició
Connecta’t
Entrevista a Jayne Engle, responsable de Future Cities Canada

Jayne Engle: “La planificació de les ciutats no hauria de polititzar-se”

La urbanista nord -mericana defensa “l'urbanisme participatiu” com a solució a la gentrificació

La urbanista Jayne Engle, a Barcelona.
La urbanista Jayne Engle, a Barcelona.

Jayne Engle (1966, EUA) està convençuda que és possible construir ciutats inclusives, sostenibles i igualitàries. Aquesta urbanista és una de les responsables de Future Cities Canada (Les futures ciutats del Canadà), una plataforma col·laborativa, bolcada a planificar les ciutats del futur. Engle aposta per ciutats més verdes traient espai públic al cotxe en benefici de les persones i els ciclistes i per la despolitització en la planificació de les nostres ciutats. El futur, diu, el marcaran una nova “generació de laboratoris d'innovació”, que hauran d'experimentar, regular i transformar les ciutats afrontant els grans reptes del present, com el mercat de l'habitatge, el preu del qual a Barcelona comença a expulsar els veïns dels seus barris. L'entrevista té lloc al Cosmo Caixa, aprofitant que Engle està uns dies en Barcelona col·laborant amb la Fundació de l'entitat bancària en un programa que busca facilitar la inclusió laboral i social de la dona a l'Índia, Perú i Moçambic.

Pregunta. L'urbanisme participatiu és la solució a la gentrificació?

Resposta. És part de la solució, per descomptat. L'urbanisme participatiu és fonamental per canviar, perquè tret que la gent tingui la capacitat per participar en la creació de les seves ciutats no es produirà el canvi positiu que necessitem per tenir ciutats més inclusives.

P. Com sorgeix la plataforma Future Cities Canada?

R. Ens vam adonar que a tot el món tenim projectes interessants i innovadors sobre les ciutats que volem. No obstant això, no estem construint les nostres ciutats de manera diferent a com ho fèiem en el passat. No estàvem aplicant les innovacions que tenim, així que vam repensar els nostres enfocaments per canviar les ciutats amb una nova infraestructura col·laborativa en la qual treballen companys de diferents sectors i de tot el país. Una de les iniciatives és la creació d'una comissió al Govern canadenc per gestionar les dades de les ciutats.

P. Què necessita una ciutat com Barcelona? Com aplicaria el seu treball aquí?

R. No conec exactament la situació de Barcelona, però entenc que té molta pressió turística i que empreses com Airbnb fan que viure al centre sigui menys assequible. El principal repte consisteix a trobar l'equilibri entre una demanda de 30 milions de turistes a l'any i la necessitat de tenir habitatge social per poder créixer en igualtat. Una de les coses que podem aprendre és com regular plataformes com Airbnb perquè la gent se’n pugui continuar beneficiant, però sense que hi hagi tanta pressió cap als més vulnerables.

P. Com s'hauria d'abordar aquesta situació?

Des del nostre programa “Ciutats per a la gent”, de la Fundació McConnell, estem seguint de prop un projecte interessant que esteu desenvolupant aquí, a Barcelona. Es tracta del B-Income, un programa pilot en un barri marginal de la ciutat, que experimenta sobre de quina manera podem aportar una renda mínima universal a la gent. Hi ha un procés etnogràfic en marxa per entendre què està passant a la vida de les persones i com poden participar en aquest projecte a llarg termini. Sabem, per experiments amb la renda mínima, que quan a la gent se li diu que la tindran durant 15 anys, es comporten de manera diferent i es mostren participatius.

P. Parli'm del concepte de laboratoris urbans.

R. Necessitem una xarxa de laboratoris híbrids a les ciutats que experimentin diferents maneres d'afrontar els desafiaments, que aprenguin entre elles. D'aquesta manera tindrem urbs més inclusives i menys desiguals. En aquest sentit, hi ha investigacions que assenyalen que les denominades ciutats intel·ligents són les que tenen més desigualtat. Els veïnats pobres s'empobreixen més. Parlo de salaris baixos i també de desigualtat en l'espai on viu la gent. Toronto n’és un exemple. És la capital de la desigualtat al Canadà. Necessitem intervencions a les ciutats per revertir les desigualtats.

P. Diu que la realitat a les ciutats realment no està canviant. Quins són els principals obstacles per aplicar aquests conceptes participatius?

R. Les institucions i les infraestructures són molt lentes de canviar. Tenim un problema de mentalitat. Acceptem que no podem canviar les nostres ciutats, i no és així. La superilla de Barcelona n’és un exemple. En una ciutat amb una alta densitat de cotxes, necessitem reduir la velocitat d'aquests vehicles per viure en una ciutat millor, amb més harmonia.

P. L'alcaldessa Ada Colau s'ha trobat amb molta oposició política i també de part d'alguns veïns i comerciants.

R. Intervencions com aquesta milloren la qualitat de la vida de les persones, però s'identifiquen amb freqüència amb un partit polític i això fa que la resta s'hi oposi, encara que sigui una bona idea. A Montreal vam tenir una experiència similar, amb el tancament d'un carrer al trànsit. Els comerços locals van començar a donar suport a la iniciativa, però tant era l'impacte positiu que podia suposar per a la qualitat de vida de les persones. Al final els partits es van oposar al projecte.

P. Quin és el futur dels cotxes?

R. Hem acceptat que gran part de l'espai a les ciutats estigui ocupat per l'ús privat, generalment per cotxes. No ha de ser així. A Cophenaguen van aconseguir deixar de banda el partidisme dels polítics i al llarg de 50 anys van disminuir el trànsit i els aparcaments. Els governs locals no es van marcar objectius percentuals d'un any per l’altre. Va ser progressiu, van reduir un 2% el trànsit cada any. Es va fer prou lent perquè els ciutadans poguessin adaptar-s’hi.

P. L'Ajuntament de Barcelona ha rebut moltes crítiques pel desplegament de carrils bici. És necessari fer canvis previs, estudis, abans de construir una infraestructura com aquesta?

R. Hi ha molt debat sobre això, però en aquest tema estic d'acord amb el meu amic, l'urbanista Jan Gehl. Ell argumenta que la mateixa construcció de la infraestructura convida a canvis en els comportaments dels ciutadans. Has de canviar les infraestructures per canviar les actituds. Si construeixes carrils bici, tindràs més ciclistes als carrers. Si tractes de convèncer la gent abans de construir la infraestructura crec que no arribaràs a acords. L'ideal és experimentar amb aquesta idea en un àmbit petit abans de fer una gran inversió.