Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Prendre partit

El món literari català brunz de debats de sobretaula cervesera, on s’hi depura l’art de l’escabetxina i la ponderació

Una tertúlia literària a Barcelona el 2011.
Una tertúlia literària a Barcelona el 2011.

De vegades m’assalta la sensació que, mentre que a d’altres literatures s’enceten saludables debats sobre la cosa del llibre (literatures que traduïm amb una golafreria que frega el provincianisme), aquí anem fent amb aquestes tensions còmodament soterrades. No sé si la del clavegueram en seria una analogia adient o si ens hauríem d’alinear amb una metafòrico-sociològico-volcànica i pensar en termes de magma i d’erupcions; el que em sembla prou clar és que aquí no acaba d’agradar això d’airejar els draps bruts i que, abans d’entrar en una confrontació, tendim a buscar la manera de desactivar-la o de redirigir-la cap a terres més amables.

En la vida quotidiana, aquesta capacitat és tan pràctica com necessària. Ara bé, no estic convençut que funcioni tan bé en el món de la literatura. No descobreixo res si dic que les nocions modernes de valor, originalitat i autoria van situar al centre de les seves dinàmiques una pugna pel que cadascú entén que és la manera legítima d’escriure. Per definició, aquesta pugna té un caràcter excloent que pren la seva expressió més agressiva i acabada amb les avantguardes històriques i la proliferació de manifestos i de contramanifestos. Ho ha explicat un munt de gent molt millor que no pas jo i ara no en repetiré les anàlisis. Vull destacar-ne només que tots vinculen la vitalitat d’una literatura amb la pràctica de la dissensió pública i desacomplexada.

Que sigui pública és important. El món literari català brunz de debats de sobretaula cervesera, on s’hi depura l’art de l’escabetxina i la ponderació. Ara, de tota aquesta paraulada, se’n fa pública una part ben minsa, cosa que potser ja ens convingui, no ho nego. Però em pregunto si no és d’això, que plora la criatura. Ja fa deu anys que Josep Anton Fernàndez, a El malestar en la cultura catalana, parlava de la necessitat de travessar el que anomenava “la fantasia de la normalització”. De vegades dubto si és afany de normalitat, el que ens pesa, o si, per contra, encara hi ha vetes d’aquell paradigma resistencial de què parlen els entesos, amagades sota una forma nova, que apel·la a la unitat però per resistir els embats del mercat. Prou que costa sobreviure, com perquè perdem el temps discutint.

Però una normalitat real hauria d’incloure la dissidència, el debat, l’espectacle intel·lectual de les posicions enfrontades que topen de cap i s’esmussen la cornamenta. I no accepto l’argument de la fragilitat del sistema ni l’excusa de l’ara-no-toca. Les literatures més vives són aquelles on hi ha prou espai per a l’aposta entre poètiques antagòniques i on ha caigut el mite de la neutralitat artística. Ens agradi o no, escriure suposa prendre partit per una manera d’entendre la literatura i no li hem de demanar que s’acobli harmònicament a tota la resta de maneres. Al contrari: demanem-li que repeli, que disloqui, que congestioni les autovies estètiques.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >