Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Entrar en el joc

Lluitar negociant ja és un canvi. Compleix així amb la prioritat que Junqueras ha expressat als seus des de la presó: governar

El president de la Generalitat, Quim Torra, i el vice-president Pere Aragonès.
El president de la Generalitat, Quim Torra, i el vice-president Pere Aragonès. EFE

És una mala passada que a un li toqui controlar el cofre en temps de vaques famèliques. Fa quatre mesos, Andreu Mas-Colell i dos dels seus antics col·laboradors del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat van destapar la caixa de la seva confessada angoixa personal per l'experiència viscuda durant els anys de la gran tisorada, que van protagonitzar amb afany, i que ha cristal·litzat en el llibre Turbulències i tribulacions. La primera retallada després de l'enfonsament dels ingressos la va torejar l'anterior Govern, però entre el 2011 i el 2015, les polítiques socials aplicades a Catalunya van quedar en els ossos. Després, s'han anat desplegant sobre les seves finances públiques el marcatge, l'assistència financera, el control reforçat, la intervenció i el 155. L'administració catalana ha après a treballar amb els mercats tancats i la faixa posada.

La sobirania sense sobirania econòmica és complicadíssima, sobretot perquè el concepte funciona com les nines russes. Dins de la nina russa catalana, per anar per lliure cal enviar senyals de capacitat, ordre, reputació, solvència. Sembla que així ho ha comprès el vicepresident i guardià del cofre públic actual, Pere Aragonés, que en la carta enviada a tots els departaments del Govern i de la qual ha parlat aquest diari, lliga la sobirania econòmica a la millora de la manera en què es finança Catalunya, però també a “la garantia d'unes finances equilibrades i sostenibles”. Aragonés no parla de retallades, però amb el fre a noves ajudes i inversions apunta a un govern de vol ras, sense grans alegries, en nom del dèficit.

El 2017, la Generalitat va complir per vegada primera amb l'objectiu de dèficit (0,6% del PIB). Però el 2018 no està gens clar que pugui baixar-lo al 0,4%, en vista del topall imposat a la despesa pública, del 2,4%. El seu propòsit és intentar-ho, mentre lluita per revisar la cotilla i reivindica 6.000 milions de l’Estat.

Catalunya necessita més ingressos per afrontar les seves despeses socials. És una de les comunitats que més pateix d'infrafinançament. Els serveis que s’hi transfereixen no sempre arriben amb un xec. Les inversions en infraestructures que blindava l’Estatut s'incompleixen de forma sistemàtica. I les retallades d'aquests anys no s'han repartit de manera equilibrada, especialment l'any del rescat financer espanyol, 2012: les comunitats van afrontar un 64% de l'ajustament malgrat que gestionaven el 35% de la despesa. Quan Brussel·les ha anat donant oxigen, no ha arribat a tots per igual.

Problema: sota pretext de falta de temps i suport, Pedro Sánchez descarta una reforma integral del model de finançament autonòmic, que espera torn en el taller des del 2014, ja que el seu antecessor va deixar les coses com estaven aferrat a la crisi econòmica i el procés. Aquesta deixadesa ha sumit en un malestar profund les autonomies; també amb Catalunya, que en l'última etapa s'ha despenjat de qualsevol negociació conjunta.

No s'albira la reforma promesa, la qual cosa allunya la possibilitat d'aixecar els 16.000 milions en què la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, havia estimat la infrafinançament de les comunitats. Però Montero, que coneix l'altre bàndol, ha apuntat idees interessants com la possibilitat de reestructurar el deute, pensant en la despesa social. El perdó de part del deute dels infrafinançats aguts és una idea llançada des de la Comunitat Valenciana, amb el suport de Balears. També els socialistes catalans van proposar en l'última campanya electoral una condonació a Catalunya, extensible a les comunitats que han realitzat un “esforç excessiu” per reduir el dèficit. Van ser criticats per tiris i troians.

Montero ha expressat el seu desig que les comunitats volin soles i es financin ja als mercats. Andalusia s’hi veu a punt. Seria també un senyal de sobirania econòmica per a Catalunya. No obstant això, el deute català amb l’Estat és el més quantiós. Segons el Banc d’Espanya, supera els 50.000 milions d'euros, seguida per la Comunitat Valenciana, amb 34.000 milions. En una presentació a inversors de principis d'any, la Generalitat va avançar que el 2018 demanaria 9.349 milions més del Fons de Liquiditat Autonómica. Més de la meitat dels diners serveixen per retornar préstecs del propi fons.

En aquest context, el simple fet que Aragonés es presti a complir amb el marc d'estabilitat pressupostària, i des d'aquesta posició demani negociar, és entrar en el joc. Lluitar negociant ja és un canvi. Compleix així amb la prioritat que el líder d’ERC, Oriol Junqueras, ha expressat als seus des de la presó: governar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >