Fabricants de ratafia

Els símbols estan agafant el relleu a la política. Continuadors conscienciosos del llegat de Puigdemont, pel Govern del president Torra l'important és l'aparença. Es generen missatges ­–de vegades fins i tot falsos– per simular que el cadàver de la república catalana gaudeix de bona salut. El nou capítol del procés continua on va acabar la temporada anterior, però amb altres protagonistes.

El tracte dispensat recentment a l'exdiputat finlandès Mikko Kärnä, gran activista proindependència a les xarxes socials, dona idea de les hores baixes en què viu un Govern autonòmic que ha de semblar constructor de república. Per alimentar el marc mental processista, el mateix president no dubta a ascendir a les xarxes socials el citat exdiputat a diputat. Li va donar la benvinguda mentre al carilló del Palau sonava Finlàndia del postromàntic i nacionalista Jean Sibelius. En la seva colorista crònica, Cristian Segura desgranava alguns trets polítics de Kärnä, un polític en línia amb el simbolisme vigent, ja que saluda des de la república catalana Felip VI, mitjançant Twitter, demanant-li que renunciï al tron, o sol·licitant que Finlàndia trenqui relacions amb “la tirania franquista” espanyola.

El rang donat a la visita de l'exdiputat lapó recorda la desproporció amb què durant l'època d'aïllament franquista es dispensava a personatges com el comte Potocki, un dels il·lustres convidats al Congrés Eucarístic del 1952 a Barcelona.

A la Catalunya del 2018, l'independentisme hegemònic intenta generar una atmosfera que permeti respirar i il·lusionar un sector de la població que vol viure en un estat independent. La mossegada de realitat a la república virtual la proporciona l'evidència dels polítics presos en una aplicació abusiva de la presó preventiva: especialment sagnants resulten els ja més de deu mesos d'empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

Mentre el món real continua el seu camí, el processisme recrea la seva ficció paral·lela. La Generalitat parla de restaurar lleis impugnades pel Tribunal Constitucional, però les entén com un element de desobediència simbòlica, no com un instrument de transformació política. Al mateix temps que l’Ajuntament de Barcelona engega una comercialitzadora pública d'energia elèctrica, pren un paper actiu en l'acolliment de refugiats o lluita per aconseguir un parc d'habitatge públic, la Generalitat subhasta 47 edificis procedents d'herències intestades. Definitivament, l'onirisme nacionalista evita que la realitat espatlli el seu món ordenat.

En aquest còctel no podia faltar l'alcohol ben entès. El president Torra s'ha sumat a la fabricació de ratafia per fer, segons confessió pròpia, “país, paisatge, color, família i tradició”, relatava Jordi Pueyo en aquestes pàgines. No estem davant un licor qualsevol: Anna Gabriel va enviar nous verdes des de Ginebra i Clara Ponsatí –l'exconsellera que va dir que el rei anava nu i la Generalitat no anava de debò amb la independència– era convidava a buscar nogueres a Escòcia per fer-ne una altra i així contribuir a internacionalitzar el conflicte a través de la ratafia, aquesta mena d'ayahuasca processista. Fins i tot per a un ampli sector de la ciutadania que està en contra de l'empresonament preventiu dels polítics catalans, que veu il·lògic que uns altres hagin hagut de fugir per evitar la presó, que s'oposa a la judicialització de la política o que busca una sortida política negociada a la crisi, la cerimònia de fabricació de ratafia adquireix uns aires iniciàtics de religiositat difícilment compartibles per gairebé fer el ridícul. Tot s’hi val per encobrir el gran fiasco en què va acabar la república i per això es dona gran valor simbòlic a petits detalls ja siguin amics lapons o fabricació presidencial de ratafia. El licor, preparat per un taller a Santa Coloma de Farners en el qual va participar Torra, serà enviat als polítics catalans a l'estranger. Es tracta de saber quin gust té la terra, aquest món harmònic i familiar que perviu en els gens d'una part majoritària del nacionalisme català des de Torras i Bages.

La ratafia s'ha convertit en un elixir que, en permetre recuperar la república perduda, crea universos paral·lels. A la invenció de la tradició, noble tasca a la qual es lliuren amb tenacitat tots els nacionalismes, cal sumar la modificació d'un present a força d'hipèrboles. Són els signes dels temps del processisme. Mentre uns fabriquen ratafia, la realitat continua aquí.