Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA

Sempre vius

Al segle XXI, l’espai urbà europeu ja està construït. Sols se’l repara. Els premis del CCCB ho demostren

La plaça de Skanderberg, a Tirana.
La plaça de Skanderberg, a Tirana.

Tirana, Amsterdam, Barcelona, Dnipró, Essen i Melle són les ciutats protagonistes del premi europeu de l’Espai Públic Urbà d’enguany, organitzat pel CCCB. La primera s’endú el premi per la reforma de la plaça Skanderberg, i les altres cinc reben una menció. En el projecte albanès sorprèn la seva grandària, deu hectàrees (nou illes de l’Eixample amb els carrers), i l’aparent facilitat amb què es resol. Una mena de Djemà-el-Fna de Marràqueix on pot passar de tot, i en què el terra és la construcció que ho trava tot amb una innegable bellesa optimista que treu partit dels edificis existents, alguns del règim anterior, i el suport de les activitats més variades. Molt diferent de la superilla de Barcelona, responsable i conscienciada, però menys atractiva i massa confiada als gadgets, quan ja seria hora de retirar pintura i testos amb arbrets i deixar els carrers només amb vianants. Els altres guardonats van ser Dnipró, un fràgil escenari d’exquisida auto-construcció; Melle, una semiruna preservada que encara ofereix confort enmig d’un parc; Essen, un espai verd entre restes industrials en desús, i el passatge Cuypers a Amsterdam, l’única construcció nova: una breu infraestructura per a vianants i ciclistes que llueix sense complexos una esplèndida i blava decoració ceràmica, bonica i diferent de l’estètica de lluita responsabled’altres projectes.

Pràcticament tots ells, menys el passatge Cuypers, són reparacions o correccions d’espais, que encara que en estats diferents, ja hi eren (alguns cops evidents, com ara treure cotxes i plantar arbres, i d’altres subtils, com vessar aigua al terra de la plaça Skanderberg). En qualsevol cas, mostren amb diferents graus que al segle XXI l’espai urbà de les nostres ciutats ja està construït. Europa ve reparant el seu espai públic des de fa molt; la reparació més ambiciosa va tenir lloc després de la Segona Guerra Mundial. En aquella ocasió, les fotografies del moment mostren les ciutats amb els carrers desenrunats poc després del final del conflicte i deixen testimoni que els carrers seguien vius, donant sentit i forma a ciutats greument ferides.

Els carrers són la memòria de la ciutat i la seva esperança. Cada època sembla projectar sobre aquests espais coses diferents, que en la major part dels casos són la traducció del pensament col·lectiu. El que avui percebem com a nous dissenys d’aquests espais no són més que coses passatgeres que d’aquí uns anys seran també modificats en graus diferents. És clar que alguns cops assistim a la creació de nous espais —la Via Laietana de Barcelona n’és un exemple—, però allò nou s’ha matisat clarament i la idea d’un projecte arquitectònic sorgit del no res està periclitada. Encara hi ha reticències, especialment en el camp del disseny d’edificis, però en l’àmbit de la ciutat és talment així. L’afirmació La ciutat no és un full en blanc, títol d’un llibre dels professors Maria Rubert i Josep Parcerisa de ja fa uns anys, adquireix un nou significat i resulta més necessari que mai recordar-la. Escrivim sobre el ja escrit, sense tractar d’actuar com si el que existeix fos prescindible i sota la idea absolutament vulgar i revisable de la renovació.

Resulta imprescindible fer desaparèixer la diferència entre el nou i el que ja existia i veure les coses com el resultat d’una continuïtat sofisticada, que accepta fins i tot idees oposades que existeixen exactament gràcies al seu contrari. És en aquest joc de contraris on trobem un veritable interès. Un no és sense l’altre. I aquests contraris incorporen també la petjada socialista sobre les ciutats de l’est d’Europa que molts dels membres del jurat han citat tot menystenint-la; soc del parer que la reparació actual dels espais públics urbans de l’antiga Europa socialista a la qual assistim va ser educada o gestada, podríem dir, en aquells anys. Són, en certa mesura, fruits seus.

Resulta rellevant veure aquest premi conjuntament amb els FAD lliurats fa poques setmanes, que també atorguen guardons a l’espai públic. Però llevat d’això, els dos premis, amb evidents coses en comú, representen dues visions diferents. Un, el del CCCB, és senzillament un premi a l’excel·lència en l’espai públic urbà que recullen els responsables, més que no pas els autors, mentre que l’altre, organitzat segons categories més pròpies d’un festival de cinema, premia bàsicament els autors. Un representa la consciència sobre el paper de l’espai públic a Europa i el predomini de la reparació constant de les ciutats, i l’altre, el del FAD, més aviat l’arquitectura objecte i la novetat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >