El Mediterrani de Serrat va inundar Peralada

En la seva primera aturada a terres catalanes el nou espectacle de Serrat va triomfar amb magnificència davant de les graderies abarrotades de Peralada. Un triomf apoteòsic aconseguit a força d'una subtil i lúcida manipulació de la nostàlgia que va transformar un grapat de cançons amb quaranta-set anys a les seves esquenes en un poderós míssil de total actualitat.

Especialistes i aficionats coincideixen a escollir Mediterráneo com el millor disc de la història del pop hispà. Pot ser que algú ho discuteixi però després del concert del divendres ningú s'atrevirà a negar que no ha passat el temps sobre aquell plàstic que ens va sorprendre el 1971. Les seves deu cançons, és a dir totes, sonen fresques, rotundes i segueixen emocionant com la primera vegada que les vam escoltar. Quin altre disc suporta ser interpretat al complet mig segle després sense arrencar ni un sol badall?

Serrat ha tornat al mar de la seva joventut, i de la nostra, cantant totes i cadascuna de les cançons del mític disc, només n'ha canviat l'ordre. Nous arranjaments que desafien el temps i que calen profund sobre els que es va mostrar pletòric de veu i de poder escènic.

L'escenari també desafiava el temps recuperant la gran vela blanca que Fabià Puigserver va dissenyar el 1984 per a la gira que es va plasmar en el doble disc En directe. Clar que les diapositives que llavors s'hi projectaven s'han transformat en vídeos impactants de gran bellesa plàstica que omplen de suggeriments cada cançó.

“Em reconec en la cultura del meu pare i en la de la meva mare. Em sento molt agraït amb la vida que m'ha fet mestís”, va afirmar el cantant.

Envoltat d'un grup de músics tan fidels com efectius i un so de luxe, Serrat, vestit fosc sense corbata, guitarra en mà, va iniciar la vetllada, no podia ser d'una altra manera, amb Mediterráneo i immediatament va voler dedicar el concert a la recentment desparegida Carme Mateu, ànima del certamen: “He actuat 18 vegades al festival i és la primera que ella no hi és”, va comentar amb un emoció.

A les graderies, expectants i entregades, s'havia congregat un públic d'allò més variat, des del luxe colorista de la nocturnitat empordanesa fins a abillaments nouvinguts de la platja (més, això sí, dels primers que dels segons) i un grapat de polítics de tots els colors, des de Manuel Valls fins a Jaume Collboni, deixant-se veure i, sobretot, fent cua en acabar el concert per fer-se la foto de rigor amb el cantant.

I Mediterráneo va discórrer sencer entre l'eufòria dels assistents no ja per retrobar-se amb velles cançons sinó per retrobar-se amb ells mateixos. Va repetir Mediterráneo per tancar aquesta primera meitat i va seguir vagant per aquest mateix mar. Va parlar d'Ítaca, dels cadàvers de punts migrants o de les muntanyes de plàstic que omplen el seu fons. Va recordar que l'Atlàntic i la resta d'oceans no són més que afluents del Mediterrani i es va gronxar entre l'alegria de la mer de Charles Trenet (cantada en francès) i la descarnada realitat de Plany al mar o el mariner "hermoso y rubio" amb un cor tatuat al pit pel qual plorava donya Concha Piquer a Tatuaje.

Va cantar a León Felipe, a Manuel Machado i a Miguel Hernández, va anar fins al seu orígens musicals amb M’en vaig a peu i personals amb Cançó de bressol. En aquest punt va recordar la seva ascendència xarnega: “Em reconec en la cultura del meu pare i en la de la meva mare. Em sento molt agraït amb la vida que m'ha fet mestís”. I molts van aplaudir. Va incendiar l'auditori amb Cantares, Para la libertad, Pare, Temps era temps i va rematar la jugada exaltant els ànims ja exaltats amb Hoy puede ser un gran día i Fiesta.

El concert havia conclòs, dues hores i quart intenses i emotives, però faltava Paraules d’amor i el públic no va parar fins a aconseguir-la i la va cantar en cor amb el del Poble Sec.