Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El PP va nu

Unes primàries sense pressió de les bases no tenen sentit. Si s'hi inscriu una petita minoria no és una elecció, és una pantomima que no aporta cap plus de legitimitat a qui guanya

Pablo Casado vota a Madrid.
Pablo Casado vota a Madrid.

Rajoy ha desaparegut deixant el PP com un erm. Les mal anomenades primàries ho han certificat: el rei anava nu. S'obre una guerra pel poder entre Saénz de Santamaría i Casado amb molts comptes pendents i sense projecte de futur. Aquells que van elevar a mite el tarannà immobilista de l'expresident, aquells que parlaven de la seva gestió dels temps com d'una habilitat gairebé sobrenatural, aquells que interpretaven les seves absències i els seus silencis com a signes de lucidesa política, aquells que glossaven el seu domini dels temps, el seu geni en l'art de retardar les decisions, hauran de revisar els seus arguments.

Amb menyspreu per les idees i amb l'apologia del sentit comú com a coartada per a l'immobilisme no es resolen els problemes, s'intensifiquen. Els resultats de la mítica tremprança de Rajoy estan a la vista: la suma de desídies, la seva tendència a deixar que el temps resolgui i a limitar els àmbits de la l'acció, han portat el PP al moment catastròfic. Els conflictes s'han convertit en murs enormes. I contra ells han xocat l'expresident i el partit, entès com a emanació seva. La desigualtat, la corrupció i el sobiranisme els han arrossegat. L'espantada final de Rajoy confirma la sospita: el seu estil només amagava l'elisió permanent de responsabilitats, en un partit en què ningú n'hi exigia. Apoteosi de la servitud voluntària, les pugnes internes només buscaven la benedicció del cap. I així hem descobert que no hi havia ni projecte, ni personal de reserva, ni militància, ni passió. Només burocràcia i inèrcia.

En aquestes situacions el més fàcil és deixar-se endur pel vent que bufa. I avui a Europa és el populisme de dretes el que amenaça els partits conservadors i liberals tradicionals. Si s'ha de jutjar pel que s'ha sentit en campanya, uns hereus entrenats per servir el cap s'han integrat amb naturalitat a les borrasques que venen d'Itàlia.

El PP ha volgut fer primàries perquè és el que toca. Tots els partits les van adoptant, seguir resistint-s'hi evidenciava el caràcter ranci de les seves estructures. Però quan les coses no es fan per voluntat o convicció sinó per moda, sovint surten malament. I en el cas del PP la convicció era impossible, per una raó ben senzilla: la seva militància era un mite, un eslògan publicitari. 850.000 persones a les quals no se'ls troba la pista. L'organització és un garbuix burocràtic i clientelar (d'aquí ve la seva permeabilitat a la corrupció) i per a l'aparell la militància és una molèstia. I unes primàries sense pressió de les bases no tenen sentit. Si s'hi inscriu una petita minoria no és una elecció, és una pantomima, que no aporta cap plus de legitimitat a qui guanya. Més encara quan la desconfiança amb una militància inexistent inclou una segona volta perquè el Congrés del partit pugui corregir alguna estranya gosadia.

El PP va entrar en les primàries sense haver entès per què havia perdut el poder. Queda el camí fins al Congrés per acabar de dilucidar les querelles internes, sense que s'entrevegi cap canvi de fons. Al partit hi ha tants dubtes que ara queda Feijóo –un altre habitual en el rerefons per si aquest ritual no servís de res. Però sigui qui sigui el nou president ni podrà seguir especulant amb el “no fer res” a l'estil Rajoy, ni tindrà el domini inqüestionable sobre l'aparell que va aconseguir qui va fer una llarga carrera liquidant tots els que van intentar obstaculitzar-li el camí. Abans de definir la ruta a seguir, els seus candidats ja han advertit de quina és la prioritat: que no hi hagi prou paracetamol per al PSOE, en paraules de la sempre enfadada Sáenz de Santamaría. Horitzó polític de campanar.

Les fractures socials, la corrupció i la qüestió catalana han desgastat el PP, que s'ha trobat fora del poder quan menys s'ho esperava, víctima del seu pecat capital: eludir les responsabilitats polítiques. La temptació de protegir la seva nuesa amb la bandera, assumint el populisme reaccionari de moda, disputant a Ciutadans el campionat nacional de patriotisme i tancant qualsevol espai que obri el PSOE per canalitzar políticament el conflicte català serà molt gran. En realitat, ha estat l'única aposta del debat de primàries. Just quan es necessita tot el contrari: buscar la manera de fer divisible un problema indivisible. I de canalitzar-lo amb regles del joc compartides.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

Debido a las excepcionales circunstancias, EL PAÍS está ofreciendo gratuitamente todos sus contenidos digitales. La información relativa al coronavirus seguirá en abierto mientras persista la gravedad de la crisis. Decenas de periodistas trabajan sin descanso para llevarte la cobertura más rigurosa y cumplir con su misión de servicio público

Si quieres apoyar nuestro periodismo puedes hacerlo aquí por 1 euro el primer mes (a partir de junio 10 euros).

Suscríbete a los hechos.

Suscríbete

MÉS INFORMACIÓ