Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

RTVE com a botí

La partitocràcia s'ha imposat una vegada més i l'esperança que la nova majoria parlamentària impulsés una regeneració democràtica s'ha esfumat

La torre de comunicacions Torrespaña, a Madrid.
La torre de comunicacions Torrespaña, a Madrid.

Hi ha una coincidència general en el fet que un dels principals encerts del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va ser establir una ràdio i televisió públiques que responguessin al model constitucional. L'instrument jurídic que va donar suport a aquesta etapa va ser la Llei 17/2006, que reflectia els principis que s'enunciaven al seu preàmbul: professionalitat, independència, neutralitat, transparència, qualitat. La clau era l'elecció parlamentària, per una majoria de dos terços, dels òrgans d'administració i govern.

El preàmbul d'aquesta llei del 2006 assenyalava que el contingut de la disposició “es correspon a una lògica constitucional íntimament lligada a la dinàmica del nostre sistema de govern”, en definitiva, que els mitjans de comunicació públics no han de ser instruments del Govern de torn, sinó, dins del marc de la llei, tenir prou autonomia perquè siguin un instrument de la societat. Per fer-ho, es deia en aquest preàmbul, cal que en els òrgans directius “hi participi sempre l'oposició”, una regla que constituïa “un principi estructural del funcionament de RTVE i un dels fonaments de la instauració d'un model de ràdio i televisió pública, independent, plural, viable i de qualitat”.

Això només va durar sis anys. El Govern de Rajoy va canviar el sistema mitjançant el Decret llei 15/2012, que, al·legant més o menys el mateix que el decret llei que acaba d'aprovar el Govern de Sánchez, va suposar el retorn a una ràdio i televisió de control governamental. Potser això no es va notar excessivament —si ho comparem en sectarisme amb Catalunya Ràdio i TV3 la distància és sideral— a causa de la professionalitat de molts dels periodistes, però l'Executiu tornava a tenir la paella pel mànec.

No obstant això, quan Rajoy va perdre la majoria absoluta, es va obrir la possibilitat de tornar als principis que havien inspirat la llei Zapatero, i establir fins i tot més garanties de qualitat, independència i professionalitat. En efecte, la Llei 5/2017, de 29 de setembre, complia totes les exigències d'un bon model de mitjans de comunicació públics. Però una cosa és dir i l'altra és fer. Tot i que s'establien terminis perquè les noves previsions legals es complissin, els partits parlamentaris dominants en van retardar l'aplicació. No es va nomenar a temps la comissió d'experts que havia d'iniciar el procés i així es va arribar fins a l'inesperat canvi de govern. Semblava que havia arribat el moment d'aplicar la bona llei aprovada al setembre però, segons càlculs partidistes, hi havia el risc de no controlar el director de RTVE.

Així, en lloc d'accelerar l'aplicació de la llei vigent, la norma es va derogar “provisionalment” —i ja sabem quant duren les normes provisionals— per un reial decret llei del 22 de juny, totalment injustificat des del punt de vista de “l'extraordinària i urgent necessitat” que, segons la Constitució, requereixen aquest tipus de normes. Aquest decret llei estableix un procés de nomenaments de l'alta direcció del mitjà públic que s'ajusta exactament a la composició del Congrés i del Senat perquè surtin triats els afectes al Govern i les formacions que van votar Sánchez en la moció de censura. Cadascú en treu profit: a Podem se li dona el control del mitjà públic i als nacionalistes catalans, a canvi, se'ls aplana la negociació. A cadascú el que li toca.

Les presses d'aquests dies, els canvis de proposta de director, les declaracions dels uns i dels altres i, fins i tot, la qualitat tècnica dels candidats, han estat un espectacle vergonyós del qual els mitjans han informat amb detall.

La partitocràcia s'ha imposat una vegada més i l'esperança que la nova majoria parlamentària impulsés una regeneració democràtica s'ha esfumat. De nou, arribar al Govern, contràriament al que estableixen les normes legals, és obtenir un botí il·legítim, ocupar càrrecs que no corresponen al Govern perquè, precisament, hi són per controlar-lo. També, una vegada més, es comprova que les normes jurídiques es vulneren quan s'està al poder, malgrat criticar aquest comportament quan s'està a l'oposició. El vot dels ciutadans és l'únic recurs perquè fets tan vergonyosos com aquest no succeeixen i els governs respectin les regles de la democràcia. Si no, tot és molt desmoralitzant, sembla que es comportin igual els “hunos” i els “hotros”, com deia Unamuno.