Selecciona Edició
Connecta’t

Quan el vent surt del bosc

'Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents' és un llibre que costa d’entendre com una novel·la a pesar del premi a la millor novel·la que li ha concedit el jurat del Serra d’Or

Al lector li pot agradar que el rapte d’erudició estigui justificat i s’integri amb harmonia dins de la pàgina.
Al lector li pot agradar que el rapte d’erudició estigui justificat i s’integri amb harmonia dins de la pàgina.

Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents

Quan el vent surt del bosc

J. L. Badal
Rata
272 pàg. 19 euros

D’entrada, ben aviat se sap que J. L. Badal (Ripollet del Vallès, 1966) ha llegit Emily Dickinson, Montaigne, René Char, Manganelli, Shakespeare, Wang Wei, Kamo nó Chômei i Arquimedes. I és millor aturar aquí el torrent d’autoritats que participen a Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents, premi Serra d’Or de Novel·la 2018, perquè tots els noms esmentats abans —i s’han estalviat les cites— apareixen a les primeres quinze pàgines d’aquesta mena de dietari d’escriptor aplicat, de recull d’aforismes densos — “Ningú pot cagar més amunt del seu cul. Encara que s’enfili en una escala”—, de pensament complex i desconcertant —“Per a qui viu en l’univers, el món és casa seva”—, de records familiars, de microrelats de sort diversa i d’erudició variada que, de mica en mica, esclata com una bomba d’estupor contra l’ànim del lector, fins que s’adona que, en el fons, el que passa és que l’ha vençut la vergonya aliena. Badal anota els seus sentiments —s’emociona quan llegeix les històries que inventava per al seu fill estirats panxa amunt—, expressa les seves opinions sobre la vida —“Mentre caiem cap a la mort, que ara ens sembla menys probable, descansem”—, dona la seva visió del món —“Estem condemnats a l’exili”, o “Estem condemnats al mal”, també—, descriu el seu contacte íntim amb la naturalesa i la realitat —“La lluna diu a l’òliba: som egagròpiles de la nit”—, i tracta arreu de desxifrar els grans temes existencials, que dialoguen entre ells —a vegades com un diàleg de sords—, i que constitueixen els motius recurrents que doten el llibre d’una innegable coherència interna: la maldat, la bondat, el misteri de sentir-se sol, els enigmes de la paraula poètica, la bellesa del món vista des de la “fal·lera taoista”.

Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents, un llibre que costa d’entendre com una novel·la a pesar del premi a la millor novel·la que li ha concedit el jurat del Serra d’Or —¿una altra provocació, com l’atorgament del premi Crexells de l’any passat a Joan Buades i Crui. Els portadors de la torxa?—, és una col·lecció de pàgines on s’acumulen les obvietats, la pedanteria, l’entotsolament vacu, l’apunt buit, la meditació intranscendent revestida de profunditat contemplativa, l’expansió inútil d’una certa energia creativa que no aconsegueix distingir amb exactitud cap a quina banda s’encamina: és com si l’autor, embriagat sense mesura de sensibilitat lírica, de fe religiosa en la literatura, d’eufòria vital després de sortir d’alguna cosa semblant a la foscor invisible d’un estat depressiu profundíssim, localitzés en l’escriptura d’aquestes notes un camí d’autoajuda cap a la realització personal.

J. L. Badal acumula obvietats, apunts buits, pendateria... El premi Serra d’Or és provocació?

Al lector li pot agradar que J. L. Badal s’entossudeixi a descriure-li les formes infinites dels núvols —però no li aporta gens que tot sovint li recordi que tothom s’assembla al pas dels núvols pel cel—, o també la dimensió espiritual d’un acte tan elemental i necessari com seure, però també troba que no cal convertir l’acte de seure a la falda de la mare en un “seure al centre de l’univers”; o li pot agradar que viatgi microscòpicament fins al fons del món rural i li presenti un seguit d’estampes pageses, però li pot semblar ridícul que les elevi a la categoria de vida idíl·lica; o li pot agradar, també, que en alguna ocasió el rapte d’erudició estigui justificat pel context, s’integri amb harmonia dins del paisatge de la pàgina, i que la pedanteria desaparegui durant alguna estona de la lectura. O li pot agradar que convoqui certs passatges de la infantesa, la relació amb el pare alcohòlic, els vincles que guarda amb el record de l’àvia o de la mare, però li sobra la tendència a rabejar-se d’immediat en un sentimentalisme que deriva massa sovint cap a la cursileria, el plor públic, l’orgull de l’èxtasi personal: al cap i a la fi —i disculpi’s la cita—, ja ho deia Gabriel Ferrater: “El vent, / quan surt del bosc, va tot podrit de queixes”.

Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents és un llibre que el lector pot emparentar amb els dietaris d’Alex Susanna, amb l’inefable Dilletari de Ponç Pons, amb tots aquells llibres que els autors escriuen per celebrar unes conviccions ingovernables sense caure en la prudència de reflexionar durant uns segons que potser tant d’esforç, tanta lluita amb l’estil, tanta passió invertida, només serveix per enganyar i satisfer la seva vanitat personal.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >