Selecciona Edició
Connecta’t

“Tenen tota la meva por”

Sílvia Gallart, treballadora d’una ONG a Ripoll, rep ajuda psicològica després de salvar-se de ser atropellada per la furgoneta

“No sé dir-te quant de temps vam estar abraçats plorant. Si van ser 10 segons o 10 minuts. O si vam caure o no. No ho sé. Va passar tot molt ràpid i, en canvi, ho recordo a càmera lenta. Anàvem caminant per la Rambla, a l’altura de Pintor Fortuny, i li vaig comentar al Lluís, el meu marit, alguna cosa d’unes flors. Llavors vaig sentir un soroll estrany. Vaig aixecar el cap i vaig veure persones volant. De sobte, la gent es va obrir i al mig va aparèixer la furgoneta, que venia cap a nosaltres, fent esses, en zig-zag, com buscant grups de persones. Vaig pensar: ‘Aquí s’acaba tot. D’aquesta no te’n surts’. Vaig empènyer el Lluís cap a una banda —‘Què passa?’, em va cridar— i la furgoneta va passar a un metre de mi, com una exhalació. El cervell va seleccionar dos sorolls que m’han despertat moltes nits: l’acceleració del motor i l’esgarrifós impacte dels atropellaments. Ara ja no.

Vam tenir sort que vam agafar el moment del cop de volant del conductor. No el vaig veure. Per mi només és una ombra. Després, l’abraçada amb el Lluís i gent estesa a terra i bassals de sang. I al darrere —‘No miris, no miris’, em va pregar— la mateixa escena. Recordo un urbà corrent amb una pistola a la mà, en direcció al terrorista, dient: ‘A cobert, a cobert’. Crec que la furgoneta va colpejar un noi que era al meu costat. Em sembla que va morir. En aquell moment, amb les cames i les mans tremolant, vaig trucar a la meva filla Laia, que era amb una amiga a l’Starbucks de la plaça de Catalunya. No recordava ni el número i vaig haver de mirar els contactes. No se n’havia assabentat. ‘No et moguis. Hi ha hagut un atemptat. Hi ha molts morts’, li vam dir. Vam pujar per Portal de l’Àngel i un soroll va provocar una estampida de gent. Ens vam refugiar aterrats en un portal. La por sortia pels porus. Vam arribar desencaixats fins a la botiga Desigual on era la Laia, al costat d’un agent de seguretat que ens esperava.

“Va passar a un metre de mi i vaig pensar: ‘Aquí s'acaba tot’”

Ens vam aplegar unes trenta persones. Una noia anglesa no parava de plorar sota unes escales. Els treballadors es van portar molt bé: ens van donar aigua i carregadors de mòbil. Tinc pendent anar a donar-li les gràcies a l’encarregada. Ens van enviar al soterrani, a la planta dedicada a la llar. Ens va agafar fred i ens van deixar tovalloles i barnussos per abrigar-nos. Van ser hores de molta angoixa. Teníem cobertura i es deia que hi havia un segrestador amb ostatges en un bar. Van arribar fotos i vídeos... I saber que els terroristes eren de Ripoll. Treballo allà en una ONG.

Vam sortir de la botiga sobre les 21.15 i la imatge de la plaça de Catalunya va ser impactant: sempre és plena de vida i estava neta. Només hi havia cotxes de Mossos amb els llums blaus, i els llums taronja de les ambulàncies. I l’únic so eren les sirenes i el flap-flap dels dos helicòpters en suspensió. Quan vam enfilar la Rambla de Catalunya, hi va haver una altra estampida i ens vam refugiar al vestíbul d’una botiga. Vam empènyer tant contra la porta metàl·lica que vaig pensar que es trencaria. La meva filla va cridar: ‘Mama! Ens mataran a tots!’ És que llavors no sabíem res. El Lluís la va calmar. La Rambla de Catalunya es va omplir de sandàlies i xancletes escampades que la gent va perdre quan fugia. Ens va costar trobar un taxi, però al final vam arribar a Sant Andreu, on viuen els meus pares.

“Em sap greu estar trista: nosaltres estem vius i hi ha gent que ho va perdre tot”

Teníem el cotxe aparcat al Maremagnum i el vam recuperar al matí. Barcelona estava deserta, buida, morta. Abans, quan parlàvem de terrorisme, jo deia: ‘No tindran la meva por’. M’equivocava: la tenen tota i més. No em va agradar el lema de ‘No tenim por’. És que jo tenia terror. La reacció va ser espontània i bonica amb l’homenatge de les flors. Va ser una manera d’exorcitzar-ho, perquè seguia surant en l’aire. Soc de Barcelona i m’encanta la Rambla. M’encantava, però ara l’esquivo. Tornaré, però per mi no és el que era. No és aquell riu de vida: penso en una catifa de morts.

Una segona oportunitat

Només he tornat a l’octubre a tancar el cercle i a acomiadar-me de les víctimes. Aquell dia va començar feliç per a tots. Nosaltres havíem anat al Museu d’Història de Catalunya, havíem dinat marisc, ens vam aturar un moment davant del Liceu... I vam acabar tots compartint moments terribles. He deixat de fer coses: Ara, per exemple, fujo de les aglomeracions. Vaig viure el Carnestoltes amb angoixa i al maig no vaig anar a les Festes Majors de Ripoll. Pateixo més pels meus fills. Vam viure una experiència molt propera a la mort. Vaig al psicòleg una vegada a la setmana i em sap greu estar trista. Em sento malament perquè estem vius i hi ha molta gent que ho ha perdut tot: pares, germans, fills. Penso en el noi que hi havia al meu costat. La mort et passa pel costat, no et tria i et dona una segona oportunitat. Se’t modifiquen els paràmetres. Cal aprendre a valorar les coses petites perquè potser surts de casa i no tornes. El caràcter? No, no m’ha canviat, però em diuen que abans somreia molt i ara no. I això és veritat. Espero recuperar el somriure ben aviat”.

L’impacte en saber que els terroristes eren de Ripoll

Sílvia Gallart (Barcelona, 1964) viu a Campelles i coordina una ONG a Ripoll. Va patir una commoció en saber que els terroristes eren d’aquesta ciutat. “No els coneixia, però formaven part del mateix teixit social. Participaven molt en la societat ripollesa”, diu. Per la seva feina, la Sílvia tracta amb famílies d'origen magrebí, però amb cap de les afectades perquè no ho necessitaven. “Com en tot, cal tenir criteri. Els responsables són els qui van atemptar, no tota la comunitat”, afirma comentant que Ripoll treballa en un model de convivència. “A poc a poc les ferides s’han d’anar tancant. Un any no és tant de temps. S’ha de fer feina per part de tots, que sigui lenta però real. I trobar un bon model que consolidi que som una societat que pot viure en pau”.

MÉS INFORMACIÓ