Selecciona Edició
Connecta’t
COLUMNE i

El Barça és una sèrie de David Lynch

En el cas Abidal, està en joc l'honorabilitat de l'exjugador, de l'actual president Josep Maria Bartomeu i fins i tot del Futbol Club Barcelona

Éric Abidal mostra una samarreta d'agraïment al seu cosí, donant en el seu trasplantament, el 2013.
Éric Abidal mostra una samarreta d'agraïment al seu cosí, donant en el seu trasplantament, el 2013. EFE

Fa temps que els aficionats del Barça vivim en una sèrie de televisió escrita i dirigida per David Lynch. No s'explica d'una altra manera. El club s'ha convertit en una factoria de trames en què el surrealisme sembla l'únic fil conductor de l'actualitat i cada notícia interpel·la directament la nostra gairebé nul·la capacitat de sorpresa. Fa uns mesos, empès per l'estrena de la nova entrega de Twin Peaks, em vaig obligar a revisar els primers capítols. En tenia un regust estrany, ja que tot just recordava el nom d'uns quants personatges i la sensació de no haver entès res. Com m'esperava, mirar-la una segona vegada va resultar tota una pèrdua de temps, i és que, a dia d'avui, no tindria cap objecció a acceptar que a Laura Palmer la va assassinar Jasper Cillessen.

L'últim incident, però, supera amb escreix qualsevol límit de tolerància al qual s'havia arribat. No només es tracta de conèixer la veritat sobre la suposada compra il·legal d'un òrgan humà, extrem que sembla altament improbable tenint en compte els estrictes protocols que supervisen les donacions i els trasplantaments d'òrgans al nostre país, sinó de depurar qualsevol tipus de responsabilitat que es pugui extreure de les converses publicades aquest dimecres per El Confidencial. Està en joc l'honorabilitat d'Éric Abidal, de l'actual president Josep Maria Bartomeu i fins i tot del Futbol Club Barcelona. També la dels socis i aficionats que avui no poden fer més que sentir-se avergonyits pel contingut d'aquestes converses.

“Un grandíssim fill de puta”, diu Sandro Rosell al tal Juanjo, un treballador del club a qui qualsevol culer mitjanament informat és capaç de posar-hi cognom. És cert que sembla necessari entendre el context en què l'expresident i l'antic subordinat es refereixen a l'actual secretari tècnic del club en uns termes tan menyspreables. I, no obstant això, se'm fa impossible trobar-ne un que no impliqui el rebuig més absolut per part de tot el barcelonisme —inclosa la junta directiva— cap als protagonistes d'aquest intercanvi de paraules tan fastigós.

“Avui teniu davant vostre un home profundament feliç, que des de ben petit, impulsat pel barcelonisme del seu pare, va començar al Camp Nou recollint pilotes i avui recull el màxim honor que pot obtenir tot culer: ser president del Barça. No us fallaré", prometia Rosell en el seu primer discurs al capdavant de l'entitat. Les seves paraules ressonen avui amb la negligència de les grans farses, acorralat per unes transcripcions que només denoten arrogància i estultícia; provoquen fins i tot cert dolor en comprovar fins a quin punt és capaç d'envilir-se la naturalesa humana.

La pilota és ara a la teulada de Josep Maria Bartomeu i altres membres d'una junta directiva que, com deia, no poden passar per alt la simple literalitat de les transcripcions publicades. Ells van promoure i van redactar un codi ètic que els obliga a actuar amb tota la fermesa possible en defensa del bon nom del club i, per descomptat, d'un mite indiscutible com Éric Abidal. No és moment de disparar al pianista ni de consentir que les paraules se les endugui el vent, almenys no aquestes paraules.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >