Selecciona Edició
Connecta’t

Els morts oblidats de la transició

Cinc novetats editorials analitzen la poc investigada violència policial durant l’última dècada del franquisme i els primers anys de la democràcia

Antonio Martos sosté el cartell que recorda la mort del seu germà Cipriano a la caserna de Reus.
Antonio Martos sosté el cartell que recorda la mort del seu germà Cipriano a la caserna de Reus.

L'última dècada de la dictadura i els anys de la Transició van deixar centenars de morts als carrers d’Espanya. Els assassinats i els homicidis entre el 1975 i el 1982, comesos per representants de les forces de seguretat de l’Estat i per grups radicals, van oscil·lar entre les 500 i les 700 persones, segons els llibres de referència en la matèria. Les víctimes mortals a Catalunya, proporcionalment a la població i a l’activitat antifranquista que s’hi desenvolupava, van ser menys que a d’altres comunitats espanyoles, segons dades de l’historiador David Ballester. Una sèrie de títols coincideixen ara a les llibreries per recuperar la memòria de noms que la història i els pactes de la Transició van arraconar.

Mitja dotzena de llibres han aparegut els darrers mesos per analitzar “les víctimes no reparades”, en paraules de l’historiador Xavier Casals, durant el canvi d’era a Espanya. Sobre Catalunya destaca Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) (Universitat de València), de Ballester. Vides truncades és una investigació sobre vint homicidis i assassinats per l’acció de les forces de seguretat de l’Estat o per grups d’extrema dreta que comptaven amb la protecció policial. El periodista Roger Mateos ha publicat Caso Cipriano Martos (Anagrama), una recerca sobre les tortures i l’homicidi el 1973 a Reus d’aquest militant del Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista). Una altra novetat d’aquest 2018 és Verdugos impunes. El franquismo y la violación sistemática de los derechos humanos (Pasado y Presente), una anàlisi pericial que acompanya les querelles contra els crims del franquisme presentades a l’Argentina. També apareix en castellà El mito de la transición pacífica (Akal), la tesi doctoral de l’acadèmica de la Universitat de Borgonya Sophie Baby, publicat en francès el 2012. La Transición sangrienta és un llibre del 2010 del periodista Mariano Sánchez Soler que Península acaba de reeditar.

Cada any a SEAT homenatgen Antonio Ruiz Villalba, soldador mort pels trets de la policia el 1971.
Cada any a SEAT homenatgen Antonio Ruiz Villalba, soldador mort pels trets de la policia el 1971.

“És poc habitual que fem una reedició d’aquest tipus, però el fet és que hi ha demanda. Sens dubte hi ha un interès especial per aquest període”, diu Ramon Perelló, editor de Península. Perelló creu que la literatura política està vivint un moment dolç, sobretot els darrers dos anys, i això també beneficia les anàlisis sobre la Transició. Carme Molinero, catedràtica d’Història Contemporània de la UAB, destaca que la recerca acadèmica fa anys que estudia les ombres de la Transició i dels últims estralls del franquisme; la diferència rau, segons Molinero, en la demanda del gran públic: el món editorial és ara més sensible al tema. Molinero subratlla que a partir de les eleccions del 1977 hi ha un clar trencament amb la dictadura i que és incorrecte no diferenciar els dos períodes, però també alerta que el període cap a la democràcia no va ser tan pacífic com es va voler fer creure. 

Els experts situen entre 500 i 700 les víctimes mortals de la violència política durant la Transició

El record de les víctimes, incloses les del tardofranquisme, es va deixar de banda pel bé de l’estabilitat del país. Molinero afirma que la memòria de la Guerra Civil era ben present durant la Transició. Sánchez Soler va escriure que els “membres més avantatjats” del règim, per controlar la transformació a la democràcia, “s’esforçaven a controlar el carrer amb la repressió, amb els atemptats parapolicials i amb l’acció intimidatòria de grups paramilitars de l’extrema dreta”. Baby, a la introducció de l’edició espanyola d’El mito de la transición pacífica, subratlla que el silenci ha arribat fins avui: “Fa 15 anys amb prou feines es parlava de la violència de la Transició. Aquesta violència era més aviat rotundament negada. I em sembla que encara avui, malgrat totes les evolucions esmentades, molts es resisteixen a acceptar la realitat”.

Casals, investigador de la Universitat Ramon Llull, va recollir al llibre La Transición española. El voto ignorado de las armas les estadístiques globals publicades sobre les víctimes que van produir-se entre la mort de Franco i el primer govern socialista: els investigadors Ignacio Sánchez Cuenca i Paloma Aguilar van comptabilitzar 504 morts entre el 1975 i el 1982, el 96% de les quals van ser provocades pel terrorisme —la gran majoria, d’ETA—. Les xifres que aporta Baby ascendeixen en el mateix període a 700 víctimes mortals, 530 de les quals foren per terrorisme. Sánchez Soler eleva les dades entre el 1975 i el 1983 a 591 morts i 1.663 ferits.

Imatge del cos d’Emilio Gustavo Muñoz, militant comunista de 16 anys, mort de bala per la policia l’Onze de Setembre de 1978 .
Imatge del cos d’Emilio Gustavo Muñoz, militant comunista de 16 anys, mort de bala per la policia l’Onze de Setembre de 1978 .

“La transició més sagnant”

Casals exposa que la Transició espanyola “va ser la més sagnant d’Europa”, però afegeix que aquesta violència política —la policial, la de l’extrema dreta, la de l’extrema esquerra i també la dels moviments nacionalistes— va tenir un inesperat efecte positiu a l’hora de forçar els partits hegemònics a conjurar-se per tirar endavant el projecte democràtic, fent cadascun les seves concessions. Javier Tébar, director de l’arxiu històric de Comissions Obreres a Catalunya, recupera al pròleg de Vides truncades unes paraules de l’exministre de Governació Rodolfo Martín Villa que corroboren el famós concepte de la “transició pactada”: “Jo m’adonava —escrivia Martín Villa a les seves memòries— de les lògiques insuficiències i dels lògics errors de la policia i de la Guàrdia Civil, però l’Estat els necessitava si volia sobreviure, i era injust, radicalment injust, políticament i moralment, que un procés polític com el que nosaltres conduíem permetés la més mínima depuració”.

Un 10% dels morts provocats per la policia entre el 1975 i el 1982 van ser a Catalunya

El problema, diu Casals, és que “l’impacte de la violència en la Transició no ha estat incorporat en la majoria de les seves aproximacions, fins i tot en les seves visions crítiques”. Una novetat editorial destacada per Casals és Pardines. Cuando ETA empezó a matar (Tecnos), sobre el primer assassinat d’ETA, el del guàrdia civil José Pardines, el 1968. Casals afirma que d’aquesta mort se’n sap poc, com també, assenyala Casals, es desconeixen les víctimes col·laterals que va deixar l’accident aeri de Los Rodeos, el 1977, provocat indirectament per l’explosió d’una bomba col·locada a l’aeroport de Gran Canària pel grup independentista canari MPAIAC.

Vista del carrer Tallers, a Barcelona, després de l’explosió d’una bomba a la redacció de la revista satírica 'El Papus'
Vista del carrer Tallers, a Barcelona, després de l’explosió d’una bomba a la redacció de la revista satírica 'El Papus'

La revisió de la Transició ha guanyat empenta en el context polític actual, en què, sobretot des de l’independentisme i les noves forces d’esquerres, es menysprea el pacte democràtic d’aleshores. Casals detecta una sèrie de cicles crítics d’aquell període: el primer va ser el qüestionament de les elits de la Transició; el segon procés crític va subratllar el moviment veïnal com a veritable força modernitzadora; el tercer moment, segons Casals, va ser l’esmena a la totalitat de la Transició que s’ha imposat recentment; i finalment, s’obre ara una fase d’estudi i revisió de la violència política.
Aquest procés té el seu mirall en l’actualitat, en casos com el del policia retirat Antonio González Pacheco, més conegut com Billy el Niño, denunciat per diversos casos de tortura i, malgrat això, condecorat amb quatre medalles, l’última, lliurada el 1982. Els testimonis dels abusos comesos per Pacheco s’han recuperat els darrers mesos amb casos com el d’Antonio Chapero, veí de Reus i torturat per Pacheco el 1970 per ser militant del PCE (m-l). La jutgessa argentina María Servini va imputar el 2014 dinou alts càrrecs i funcionaris del franquisme, investigats per crims contra la humanitat.

Menys morts a Catalunya

La jutgessa argentina María Servini, que el 2014 va imputar 19 càrrecs franquistes per crims contra la humanitat.
La jutgessa argentina María Servini, que el 2014 va imputar 19 càrrecs franquistes per crims contra la humanitat.

El llibre de Ballester, Vides truncades, és un paradigma del “gènere de la investigació judicial”, segons Tébar. El treball és una feina exhaustiva de recerca en actes judicials, bibliografia, articles de premsa i entrevistes amb familiars. Els 20 casos analitzats per Ballester retraten les pitjors conseqüències dels abusos policials —sobretot durant la Transició; 13 dels 20 morts són posteriors a 1975— i intenten reflectir la realitat del conjunt de víctimes. Només tres de les 20 víctimes van néixer a Catalunya: la majoria són persones d’origen immigrant i de classe obrera.

Ballester destaca que les morts per “gallet fàcil” —l’ús excessiu i irregular de l’arma— van ser les més nombroses, i d’aquestes, la gran majoria es registren durant la Transició: de 118 que comptabilitza Ballester entre el 1967 i 1982, un centenar són a partir de 1975. D’aquest total de caiguts sota les bales de les forces de seguretat, només 19 van ser a Catalunya. Hi ha una altra estadística comparativa significativa, segons Ballester: de les 14 morts per accions policials en manifestacions polítiques i sindicals entre el 1969 i el 1975, només dues van ser a Catalunya. Durant la Transició, el total de caiguts en protestes públiques es va disparar a 41 arreu d’Espanya, i quatre a Catalunya. Ballester diu a Quadern que un 10% de les víctimes mortals per la “manca de professionalitat policial” en aquesta època van ser a Catalunya. Tant Ballester com Molinero no poden explicar aquests percentatges menors perquè encara no se n’han estudiat les raons.

Ballester aporta una dada que demostra que la manera d’actuar de la policia franquista no va canviar amb la democràcia: el 1976, la policia va fer càrregues d’antiavalots en el 60% de les manifestacions convocades a Catalunya; el 1977, aquestes accions van caure al 13%, i van davallar progressivament fins al 6% el 1979. Malgrat això, els manifestants morts van augmentar, i Ballester ho argumenta pels mals hàbits heretats de la dictadura: “Una cosa era que les actuacions policials comencessin a posar de manifest els canvis que s’estaven produint en el context juridicopolític, i l’altra, la perpetuació de les velles pràctiques”.

Ballester conclou que els abusos policials sistemàtics van finalitzar amb la nova normativa policial que va introduir el primer govern socialista (1982-1986). Irònicament, qui va dur a terme la reforma va ser José Barrionuevo, el ministre de l’Interior condemnat per la violència parapolicial dels GAL.

Vides truncades. Repressió víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980)

David Ballester
Universitat de València
376 pàgines. 20 euros

Retrat exhaustiu, sobretot a partir de la recerca en documents judicials, de vint morts perpetrades i encobertes per les forces de seguretat de l’Estat entre el 1964 i el 1980. La majoria d’aquests homicidis es van produir durant la Transició. El llibre també destaca per les estadístiques que aporta sobre la violència a Catalunya.

Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista

Roger Mateos
Anagrama
352 pàgines. 16,9 euros

Àgil i documentat reportatge que investiga la vida del militant comunista Cipriano Martos. Mateos reprodueix la condició d’immigrant andalús de Martos, la seva presa de consciència política, els malabarismes que calia fer en la clandestinitat i, sobretot, el seu final el 1973 per les tortures que li va infligir a Reus la Guàrdia Civil.

La Transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España

Mariano Sánchez Soler
Península
528 pàgines. 22,9 euros

Península reedita un treball del 2010 que l’historiador Xavier Casals considera el primer llibre que va presentar la Transició com un capítol especialment sagnant d’Espanya, lluny de l’ideal que fins aleshores s’havia venut. Sánchez Soler no només estudia la violència per part de l’Estat, sinó també les accions terroristes d’ETA i el GRAPO.

El mito de la transición pacífica. Violencia y política en España (1975-1982)

Sophie Baby
Akal
736 pàgines. 37 euros

Publicada per primer cop el 2012 en francès, la tesi doctoral de Sohpie Baby va aparèixer el maig passat en castellà. Baby incideix en la visió de Sánchez Soler d’un procés cap a la democràcia que va haver d’esquivar la violència comesa per extremismes, pel terrorisme i per una policia que arrossegava la mentalitat del vell règim.

La Transición. Historia y relatos

Carme Molinero
i Pere Ysàs
Siglo XXI
304 pàgines. 22 euros

Assaig que audita els biaixos dels relats oposats sobre la Transició, els de la versió fins fa poc dominant de considerar el procés cap a la democràcia com un èxit sense errors destacables, i els posicionaments que plantegen una esmena a la totalitat i que, erròniament segons els autors, consideren la Transició com una continuació de la dictadura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ