Selecciona Edició
Connecta’t

Contra els sectaris, dos llibres per a l’estiu

Davant dels designis del sectari d’assaltar el poder a les institucions per destruir-les després, només caldrà preguntar-li: jugaràs d’acord amb les regles o les canviaràs a mig partit?

La Casa del Govern, sobre el riu, a Moscou.
La Casa del Govern, sobre el riu, a Moscou.

Moscou, aurora de la Revolució d’Octubre. L’Hotel Nacional ja es diu Primera Casa dels Soviets; el Metropol, Segona; el Seminari Ortodox, Tercera; l’Hotel Peterhof, Quarta. Els millors edificis de la capital han canviat de nom i d’amo, explosió semàntica i revolucionària, apoteosi bolxevic.

En la tesi central de Yuri Slezkine, House of Government: A Saga of the Russian Revolution, un llibre d’hàlit tolstoià amb més de mil pàgines en el qual fa mesos que em submergeixo, una secta implacable i ferotge (també amb si mateixa) havia aconseguit tot el poder sobre el poble rus, profund, tràgic i enorme en la seva cultura, que admiro, de gairell (no llegeixo rus), des de la meva infantesa. Slezkine defensa, polèmic, que els bolxevics van conformar una de les sectes més excloents i autodestructives que hi ha hagut mai a la història. Per la força havia de durar, però no podia perdurar.

El fet que els bolxevics no van creure mai en el dret, en les institucions, ho van proclamar ells mateixos. També sempre ho vam saber tots, però gairebé tots van callar, no he entès mai com tants dels d’entre la meva generació es van negar a veure que Iàkov Sverdlov (1885-1919, va morir de grip) va ser algú molt especial, algú que no en va tenir prou a fer matar la família del tsar, a més del tsar i la tsarina i els seus servents. Fins i tot va fer penjar els gossos.

El llibre captiva perquè l’autor aconsegueix que la veritat històrica flueixi com una novel·la. Hi desfilen centenars de personatges centrals del bolxevisme originari, molts dels quals es van matar entre ells, que no tot va ser culpa de Stalin, com també ens han volgut fer creure.

Slezkine centra la seva història en la Casa del Govern, un edifici moscovita entre neoclàssic i constructivista, acabat el 1931 per allotjar els dirigents soviètics. Tenia 505 apartaments de dos, tres, quatre i més habitacions, amb espais comuns a dotzenes, fins i tot un teatre. Les grans purgues de la segona meitat dels anys trenta del segle XX van fer minvar els seus habitants, home per home, una vegada i una altra, nit rere nit. Després els nazis gairebé van arribar a Moscou. Després de la Segona Guerra Mundial, la secta es va convertir en una Nomenklatura, una burocràcia ja més intrínsecament inepta que no pas perversa.

Recordo haver vist la Casa per fora, a principis del segle XXI, quan l’estrella platejada (ja no roja) de Daimler Benz coronava, grotesca per incongruent, una de les teulades. Si us agraden Tolstoi i Soljenitsin, el de Slezkin és un llibre que tot amant de la història russa hauria de llegir.

El segon llibre contra els sectaris me’l recomana un advocat proper, molt culte i mig francès: L’ordre del dia, d’Éric Vuillard, premi Goncourt del 2017. A diferència de l’anterior, aquest és molt breu (unes 150 pàgines), però és fulgurant. Arrenca amb la visita secreta que, el 20 de febrer del 1933, els 24 principals industrials d’Alemanya van fer a Hermann Goering i a Adolf Hitler al Parlament alemany (el Reichstag). Els nous amos els van demanar finançament electoral i en van aconseguir. El 27 de febrer el foc va arrasar l’edifici. Hitler i els seus bandits van fer de seguida el mateix amb la institució del Parlament: un decret del 28 de febrer els va permetre desfer-se dels seus adversaris (no només dels) comunistes. Per fi, el 23 de març, el Parlament mateix va aprovar una llei que concedia a Hitler el poder de legislar. En un mes les institucions havien estat aniquilades.

De sectaris n’hi ha a tot arreu. No cal donar-los ni aigua, però deixem-los parlar, que nosaltres no haurem de presumir, mai; de fet, no tenim res per presumir, no encarnem la història. N’hi haurà prou que els exigim respecte a les institucions –als parlaments, als governs, als tribunals, a les agències reguladores, a les entitats públiques i privades que vertebren el país–. Davant dels designis del sectari d’assaltar el poder a les institucions per destruir-les després, només caldrà preguntar-li: jugaràs d’acord amb les regles o les canviaràs a mig partit?, quan entris a l’edifici, seu de la institució que dius que serveixes, ja estarà tot decidit d’entrada?, governaràs amb el teu govern o ho faràs als marges, només amb els teus?, i què els passarà demà a aquells dels teus que avui han gosat discrepar del pensament del grup? Tota democràcia és institucional, mai sectària. Tots dos llibres són exemplars. No donem mai motius perquè ens n’escriguin un de semblant.

Pablo Salvador Coderch ésc atedrático de Dret Civil de la UPF.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ