Selecciona Edició
Connecta’t

El que costa i el que val la correcció

Com a usuaris de la llengua no estem disposats a abaixar els nostres nivells d’exigència

Alumnes del centre infantil i de primària Carlit a Barcelona.
Alumnes del centre infantil i de primària Carlit a Barcelona.

Panteixa la filologia, no arriba on la demanen, i ja s’entreveuen les mancances després d’anys de desatenció. Ara resulta que no hi ha prou filòlegs, es veu que a l’ensenyament obligatori falten més professors de català que mai i ha calgut obrir llistes al Departament d’Ensenyament per començar a incorporar docents a l’engròs. Els posseïdors del títol de filòleg deuen estar contents, perquè en contra de tots els auguris familiars i de tot l’entorn foteta, sembla que una carrera per la qual ningú donava un duro ara serà tot un salconduit per guanyar-se bé la vida.

Tremola però la correcció de textos, la FP del món de les lletres, que a base d’una precarització pertinaç que ve d’antany i dels cants de sirena d’una vida millor està veient delmar les seves files per qualsevol altra feina. Pel que m’han dit, precisament arran de la decisió d’obrir les llistes per a la secundària no són poques les correctores (faig servir el femení en genèric perquè realment són moltes més) que deserten de buscar faltes en textos a canvi d’explicar les normes en instituts, la qual cosa significa bregar amb trenta adolescents que tenen com a última preocupació saber com es col·loca la dièresi. Per mi ja s’ho poden quedar, però tot plegat és símptoma d’alguna cosa.

La precarització ve d’antany, deia, perquè la correcció ha estat sempre vista com un cost, i mai com un valor afegit. I com més hi puguis estalviar, millor. Així, per la banda del sector editorial, la migradesa de tarifes, combinada amb la necessitat de fer-se autònom, ha esperonat la infidelitat cap a d’altres ocupacions, a la vegada que ha forçat els professionals a alternar les altes i baixes a la seguretat social, a fi d’acumular facturació i així evitar despeses; i per la banda dels mitjans de comunicació, la pràctica empresarial de subcontractar el servei de correcció a empreses intermèdies (en alguns mitjans els professionals de la llengua no formen part de la plantilla de l’empresa, amb casos recents sonats) ha fet davallar unes condicions econòmiques que no compensen els esforços de treballar en un sector d’horaris tradicionalment difícils (si tens fills, pensa-t’ho molt si vols treballar en el tancament d’un diari).

A més, ara, les noves ortografia i gramàtica del català, amb el canvi de paradigma que suposen pel que fa a la concepció de la llengua escrita i de model en els criteris bàsics de la correcció de textos, ha obligat els correctors (mira, ara en masculí) a un reciclatge exprés que no ha pagat ningú. Que jo sàpiga, cap editorial ni mitjà de comunicació ha costejat la formació dels professionals en les noves normes, mentre que en qualsevol empresa, si canvien el sistema informàtic o incorporen un nou sistema de vendes, de seguida et fan el curset pertinent. El corrector o correctora (ara tots dos), avesat a la vida solitària, ja s’espavilarà.

Hi ha però una paradoxa fenomenal, deu ser pròpia d’aquest país. Així com d’aquesta precarització hauríem de deduir un menyspreu per la qualitat lingüística en general, la realitat ens diu una altra cosa, que com a usuaris no estem disposats a abaixar els nostres nivells d’exigència. Tothom vol que tot estigui ben escrit, perquè el cas contrari s’entén com un menyspreu a la llengua, i pobre de tu si fas una falta en un tuit, perquè llavors sortirà el mestretites de torn a corregir-te. Volem que els diaris vinguin sense faltes, ens molesta trobar un error en un llibre (i potser n’hi ha un en tot el llibre!) i som els primers a protestar si a TV3 han escrit un rètol malament o si un determinat col·laborador té una pronúncia que hauria d’estar recollida al codi penal. Ho volem tot ben escrit, i ben sovint no sabem el que costa, ni el que val.

 

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >