Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Xoc de trens independentistes

L’independentisme no té polítics capaços de liderar. Van cedir poder decisori i de convocatòria a entitats com l’ANC i Òmnium

Conferència nacional d'ERC, aquest diumenge.
Conferència nacional d'ERC, aquest diumenge. efe

Seria hora que l’independentisme es decidís a tallar el nus gordià, però ara mateix no hi ha líders amb fortalesa per fer-ho. Per exemple: la direcció d’ERC proposa a les bases un full de ruta que no sigui unívocament el d’una ruptura tipus DUI amb Espanya, però el 95% de l’assemblea vota no descartar la via cap a una independència declarada unilateralment. En què queda l’actual direcció d’ERC en el seu intent de maniobrar per tenir un marge que li permeti anar rectificant? Aquest 95% consisteix en 551 vots –6 en contra–. Si es considera que, en les últimes eleccions autonòmiques, ERC va tenir més de 900.000 vots, en part procedents de Convergència, és lícit preguntar-se en quina mesura 551 vots representen aquests votants o si els representen millor els membres d’una direcció que, per raons de realisme i sobretot de permanència en el poder, coneixen el fracàs de la greu acceleració del procés i les seves conseqüències.

Sobretot, saben que la causa secessionista no té una àmplia majoria de la societat, i encara menys la majoria indestructible a la qual Artur Mas va apel·lar quan li van explicar que convertir-se a l’independentisme el podia salvar de l’impacte negatiu de les retallades socials i protegir els interessos nacionalistes davant d’una Espanya afeblida per la crisi del 2008. La contradicció entre la proposta de la direcció d’ERC, els seus militants i els seus votants es pot traslladar a l’estat anímic general de l’independentisme: d’una banda, hi ha constància de la necessitat de reorientar estratègies –dilatar-les en el temps, matisar-les semànticament– i, de l’altra, de la inclinació dels nuclis més radicals, difícils de quantificar, al maximalisme que va definir inicialment el procés. Fins i tot es podria dir que en el moment en què, pels motius que siguin, els estrategues de saló del secessionisme intenten redefinir objectius sense que això sembli una renúncia, la raó d’aquesta necessitat xoca amb el baluard emocional dels sectors més mobilitzats.

L’independentisme no té polítics capaços de liderar. Van cedir poder decisori i de convocatòria a entitats com l’ANC i Òmnium. Els van donar el carrer. Es van sotmetre a les exigències de la CUP. És simptomàtica la capacitat d’indecisió de l’avui president de la Generalitat, potser pròpia de la seva condició –segons TV3– d’“intel·lectual brutal”. Ara condensa la seva jugada en una trobada amb Pedro Sánchez, tot i que la hipotètica receptivitat del president espanyol, obligada per l’aritmètica de la seva moció de censura, està sent vigilada amb lupa pels barons territorials i la vella guàrdia del PSOE. Això és un nus gordià. Raonablement, li correspon tallar-lo a l’independentisme perquè, amb tots els errors del PP o del PSOE, el que ha portat la societat catalana a un atzucac i a una fatiga cada vegada més perceptible ha estat una seqüència de falsos mantres –Espanya ens roba, la independència no deixa Catalunya fora de la Unió Europea– que van portar a jugar de farol, com han reconegut els mateixos polítics secessionistes. La retòrica del xoc entre Catalunya i Espanya ja no aconsegueix dissimular que el xoc és entre trens independentistes sense lideratges creïbles, cosa que perjudica en termes socials, econòmics i institucionals el conjunt d’una societat catalana ja prou escindida.

El procés està liquidat i la via unilateral, en descomposició, però queda aquí una bossa de vots que els partits desitjosos de rectificació no volen perdre. Són els vots d’una possible Herri Batasuna comarcalitzada. Als despatxos de l’ex-Convergència i ERC això se sap, però ningú s’atreveix a dir amb totes les conseqüències que l’emperador va nu. Queden orfes els vots de la moderació catalanista i del centre social sense que les iniciatives per recuperar aquest espai prosperin. Prossegueix el que de manera eufemística podríem anomenar trencadissa, ara incrementada per una personalitat política com Quim Torra, tan improvisada i desconeixedora de les conseqüències dels seus actes. Resulta flagrant que a l’espera de la visita de Quim Torra a la Moncloa sigui tan incontrolable la cacofonia de discrepàncies al món independentista. Això queda reflectit fins i tot en la dialèctica manifestament millorable dels portaveus mediàtics de la secessió: estem en una fase de tots contra tots. Falten líders perquè liderar és, entre altres coses, fer-se responsable d’alguna cosa.

Valentí Puig és escriptor.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ