Selecciona Edició
Connecta’t

Jugar amb els Jocs (de Tarragona)

El fiasco organitzatiu era previsible atesa l’escassetat de recursos i de sintonia política, i perquè no es va voler dimensionar en la justa mesura una cita de tercera divisió en l’àmbit mundial de l’esport

Cerimònia de clausura dels Jocs.
Cerimònia de clausura dels Jocs. Europa Press

La salutació a la llotja i les pugnes de banderes han eclipsat el tràfec competitiu d’uns Jocs en què han competit gairebé 4.000 esportistes. Els polítics s’han dedicat a lliurar una altra més de les batalles que saturen Catalunya des de fa més d’un lustre. Pobres Mediterranis! Uns Jocs ja prou decrèpits, de tercera o quarta divisió en el cosmos esportiu mundial, van haver de ser ajornats un any. Tarragona els va parir amb una dolorosa cesària després d’una tremenda rebaixa pressupostària, xifrada finalment en uns 96 milions d’euros, i la supressió o redimensió a la baixa d’algunes instal·lacions.

No calia que passés res més perquè la barrila es convertís en banda sonora. No calia, però va passar. Grades buides —amb algunes excepcions, com l’atletisme—, una pista trencada, una vaga de jutges esportius perquè no cobraven, una megafonia avariada que va provocar que l’equip francès campió en bàdminton interpretés La marsellesa a cappella... I una imatge que va deixar empremta: la de Mireia Belmonte lliurant la medalla de bronze a la portuguesa Diana Margarida Durães, atès que les autoritats encarregades d’això no apareixien al Centre Aquàtic.

La deficient organització ha contribuït a amplificar el malentès, immens. Més d’un Sancho Panza haurien necessitat els Quixots coetanis, capaços de confondre uns Jocs Mediterranis amb uns Jocs Olímpics. “Mire vuestra merced, que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento, y lo que en ellos parecen brazos son las aspas, que, volteadas del viento, hacen andar la piedra del molino”. L’advertència de Sancho Panza posada al dia: “Benvolguda audiència, que això són els Mediterranis, que ni Bolt, ni Biles, ni Phelps, ni Ledecky, ni Mo Farah, ni el Dream Team són ni poden ser a Tarragona; ni ells, ni gairebé cap gran estrella mundial, i molt poques d’europees. Aquí ni tan sols es competeix en bàsquet, llevat de la nova modalitat 3 x 3. No es corre la marató, sinó la mitja marató, no hi ha salt d’alçada ni triple salt masculí. No juga una selecció espanyola sènior de futbol, sinó la sub-18. I es faixaran els boxejadors, però no les boxejadores”. Dit això, no desmereix en absolut el reguitzell d’esportistes que no va aparèixer mai perquè ningú es va cuidar d’elaborar i donar a conèixer el cartell. Només es va publicitar la presència de diverses figures espanyoles, com Miriea Belmonte, Lidia Valentí, Marina Alabau, Marcus Cooper, i les seleccions de waterpolo, especialment la femenina, subcampiona mundial. Però es va mantenir en la clandestinitat la concurrència de tot un campió olímpic dels 1.500 com l’italià Gregorio Paltrineri, de la doble campiona olímpica de llançament de disc, la croata Sandra Perkovic, de la campiona europea i medalla de bronze olímpica i mundial, la sèrbia Ivana Spanovic, i de molts altres esportistes d’un nivell excel·lent.

En definitiva, es diuen Jocs, el seu logotip té tres anelles i han congregat a Tarragona una xifra rècord de 3.622 esportistes de 26 països que han competit durant deu dies en 33 disciplines. A partir d’aquí, qualsevol semblança d’aquests Mediterranis amb els Jocs Olímpics és pura coincidència. Els de Rio 2016 van congregar 11.238 esportistes, 207 països i, sobretot, un pressupost de gairebé 11.000 milions d’euros.

L’essència dels Mediterranis sempre va ser aquesta, des que l’egipci Mohamed Taher, doctor en Ciències Polítiques i cosí del llavors rei Faruk, va intuir que aquests Jocs regionals, a l’estil dels Panamericans o els de la Commonwealth, permetrien a països com el seu, de molt menor nivell esportiu, foguejar-se amb els més potents. Fins el 1992, quan Espanya no passava de simple comparsa en l’esport mundial, es va expressar a gust en l’àmbit dels Mediterranis. Però quan es va enlairar l’esport espanyol, aquesta cita es va fer molt relativa, igual que per a Itàlia o França. Partint d’aquesta premissa, els Mediterranis han complert sobradament les expectatives esportives, les reals, no les que podria imaginar la ment febrosa d’algun Quixot. Els organitzadors, aquest Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis (CIJM), són els primers que han de ressituar la cita en la seva justa mesura, limitar el nombre de participants, garbellar els esports en competició i generar els recursos necessaris per realçar la cita. O això, o el declivi serà encara més pronunciat de l’experimentat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ