Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Fer tribu, en lloc de república

El cas del tribalisme català és molt més greu que el de tots els altres tribalismes que hem anat coneixent

Moment de la declaració unilateral d'independència.
Moment de la declaració unilateral d'independència.

No és gens dolenta la idea de fer república. El problema és saber quina república fem. De repúbliques n’hi ha moltes. N’hi ha d’autoritàries i n’hi ha de democràtiques: Erdogan o Macron? N’hi ha de monàrquiques i n’hi ha de republicanes: França o Alemanya? Sí, per molt que s’estranyin els qui expliquen la realitat com si fossin les aventures de Tintín, no tot es redueix a l’oposició entre monarquia i república i, fins i tot a vegades, com és el nostre cas, aquesta oposició serveix més per enterbolir que per aclarir. Preferim la república de la Federació Russa o la monarquia del Regne d’Espanya?

Fer república és una de les tasques més democràtiques que hi pugui haver. De fet, no hi ha democràcia seriosa sense república. A Catalunya i al conjunt d’Espanya. Fins i tot es pot fer república dins una monarquia, especialment si el monarca és el representant constitucional de l’Estat sense cap mena de poder, sigui rei, com és el cas d’Espanya, sigui president, com els d’Alemanya o d’Itàlia.

Una monarquia constitucional que funcioni més o menys bé, com la britànica, és el més a prop d’una república que hi pot haver. També val pel cas espanyol. Aquí tenim, per molt que desagradi al republicanisme d’opereta, el més semblant a un rei republicà. En canvi, una república sense divisió de poders, sense Estat de dret, regida per la unilateralitat i el caprici dels seus dirigents, que no reten comptes a ningú, és el més semblant a una monarquia qualificable a més a més de despòtica.

La república sortida de les lleis antiestatutàries i anticonstitucionals dels dies 6 i 8 de setembre i de l’exercici fraudulent del dret autoarrogat d’autodeterminació dels dies 1 d’octubre i 27 de setembre té tot el perfum d’aquesta mena de monarquia despòtica. El blasmat Felip VI, que apel·la a l’imperi de les lleis en lloc de fer-ho a l’imperi dels homes, a l’equilibri de poders i a la virtut cívica que posa els governants al servei de la llei i no la llei al servei d’un grup de governants, és en canvi un exemple de monarca republicà. Com l’admiradíssim president legítim a l’exili, Carles Puigdemont, amb la seva vigilància sobre el Govern català, les seves exigències d’unilateralitat i de ruptura, és el més semblant a un monarca fugit i destronat, cabdill carlí i populista per més detalls, enemic jurat de la república i de la democràcia constitucional sota l’Estat de dret.

El republicanisme està en hores baixes al món, tot s’ha de dir. El que està de moda és fer comunitat, fer tribu, amb xamans i cabdills inclosos, en lloc de construir Estats que garanteixin els drets i les llibertats de tots els ciutadans, en condicions d’igualtat i de justícia. El món s’ha tribalitzat. S’ha tribalitzat la política interior dels països, amb la fragmentació dels espais polítics, amb la polarització, amb l’ocupació sectària dels mitjans de comunicació públics i amb la incapacitat de diàleg i d’interacció entre ideologies i partits. I s’ha tribalitzat fins i tot la política internacional, com molt bé ha explicat Amy Chua en el seu llibre Political tribes. Group instinct and the fate of nations (Penguin Random House).

El moviment independentista deia i creia que estava construint una república, i en els fets estava construint una tribu. En lloc de trobar-se al final del procés amb una república unida de catalans lliures, iguals i autogovernats s’ha trobat amb una Catalunya dividida com a mínim en dues tribus, cadascuna amb un territori, una llengua, uns cabdills i uns símbols, sobre el paper propis d’una nació, cadascú la seva, però en els fets esdevinguts expressions de la tribu: una, la falsa república catalana, groga i estelada, monolingüe en català, antiespanyola i antimonàrquica; l’altra, la mala broma del separatisme antagonístic de Tabarnia, rojigualda i taronja, monolingüe en castellà, anticatalana i antiindependentista, i ambdues forçant els exclosos de totes dues tribus a definir-se i a incorporar-se a les respectives danses guerreres al voltant de la foguera.

El cas del tribalisme català és molt més greu que el de tots els altres tribalismes que hem anat coneixent. En primer lloc, perquè, creient-nos avantguarda del millor, la democràcia, ens hem situat a l’avantguarda del pitjor, el tribalisme. En segon lloc, perquè tots hi hem perdut: hem abandonat un projecte d’integració nacional reeixit, el català, dins la Constitució espanyola, en favor d’una quimera de divisió tribal que ens fa més febles al conjunt dels catalans dins d’Espanya i dins d’Europa. En tercer lloc, perquè les responsabilitats dels catalans nacionalistes, per moltes excuses que es busquin, són les més destacades i greus: les tribus no han sorgit del no-res o de la malevolència de la dreta espanyola, sinó de la visió tribal de la nació que ha aconseguit imposar una part important del nacionalisme.

La mania autoexculpatòria, autoindulgent i fins i tot autocompassiva que s’ha instal·lat entre nosaltres porta sovint a confondre els efectes amb les causes. El paisatge tribal que ara trobem ha estat treballat a consciència i des de fa anys per part del pinyol ocult d’un nacionalisme que ha acabat fent-se etnicista i supremacista, monolingüe i antiespanyol, incansable cultivador d’un inexplicable sentiment de superioritat. Aquest tribalisme larvat, que Quim Torra representa tan bé, és el que ha generat per reacció una tribu de característiques semblants però de signe oposat, fins a situar Ciutadans com a primer partit català, efecte i no causa de tots els mals que els independentistes denuncien en el partit d’Inés Arrimadas. Tot això no hagués passat si el republicanisme hagués estat autèntic i no d’atrezzo. Encara tindríem nació, ara ja en perill d’extinció, en lloc de la Catalunya tribal en què ens tocarà de viure en els pròxims anys.