Selecciona Edició
Connecta’t

Iniesta deixa la selecció: “No ha estat el comiat que somiava”

Hierro va deixar a la banqueta el líder espiritual d'Espanya, com va fer Del Bosque amb Xavi al Mundial del 2014 i amb Casillas a l'Eurocopa del 2016

Carvajal i Iniesta a la banqueta del Luzhniki. Veure fotogaleria
Carvajal i Iniesta a la banqueta del Luzhniki. REUTERS

El destí dels tres pròcers màxims de la selecció espanyola porta a la banqueta. Amb el que això suposa en el codi del futbol, on la suplència sobtada en un torneig llançat equival al càstig públic, encara més quan és d'un jugador de jerarquia. Puskas, Pelé, Cruyff, Maradona, Ronaldo Nazario i Zidane, els gegants que van precedir la gran generació espanyola en la història del futbol, van poder jugar tots els minuts amb les seves seleccions al terreny de joc. Competint. En la seva llei. Com mereixia la seva contribució. Però Espanya ha estat i continua sent diferent. Primer van escapçar Xavi, l'estrateg, l'ideòleg, al Mundial del 2014; després van sentenciar Casillas, el capità, en plena Eurocopa del 2016; i, finalment, han apuntat a Iniesta. La imatge de l'heroi de Johannesburg capcot  caminant pels passadissos de l'estadi Luzhniki, pàl·lid i trist com un reu, quan sortia a escalfar, s'inscriurà en els anals dels dies més penosos de la Roja.

"No hem estat a l'altura. No ha estat el millor comiat, el que jo esperava. El futbol i la vida són així", va concedir el manxec després de caure als penals. "L'entrenador pren les decisions i mira què és el millor per a l'equip. Espero que en el futur aprenguem d'aquesta experiència. Per a mi, la selecció ja s'ha acabat".

Fernando Hierro, seleccionador accidental d'Espanya a Rússia després de la destitució de Julen Lopetegui tres dies abans de l'inici de la competició, va arrencar el seu mandat establint tres principis. Primer, que es feia càrrec d'un projecte amb uns “drets d'autor” que corresponien al destituït Lopetegui, una qüestió que el convertia en un simple gestor del detall. Segon, que la selecció era “una família” que mai deixaria “tirats” els seus membres, un argument que va utilitzar de manera taxativa per defensar el porter, David de Gea, després del sorprenent error que va concedir un gol contra Portugal. Tercer, que conservaria l'estil que va permetre a la selecció aconseguir dues Eurocopes i un Mundial entre el 2008 i el 2012, perquè, va assenyalar, “l'estil no es negocia”.

Hierro va trigar tres partits a rebatre els seus tres principis. A la primera ocasió d'encreuament eliminatori. No només va canviar totalment l'estructura de l'equip de Lopetegui, sinó que ho va fer assenyalant com a culpable principal del mal joc de la selecció en la fase de grups Andrés Iniesta, símbol de l'estil que va permetre a Espanya conquistar la Copa el 2010. Hierro va fer pensar en això en Vicente del Bosque, que va fer seure Xavi i Casillas en ple torneig. Al Brasil, després de la derrota contra Holanda (5-1) en la primera jornada, Del Bosque va enviar a la banqueta Xavi Hernández no en un duel contra Rússia (actual número 70 del rànquing FIFA), sinó Xile, la futura campiona d'Amèrica. Ho van recordar els veterans en la concentració de Krasnodar, que observen des de fa dies com en els entrenaments tot s'organitza per acomodar Diego Costa en l'esquema tàctic. Les seves sospites no van fallar.

Van resultar estranyes les paraules de Julián Calero, tècnic de futbol ajudant de Hierro i policia municipal de Madrid en excedència, quan va aparèixer davant de les càmeres de Cuatro abans del partit per justificar les decisions del seu cap. “Amb aquesta alineació es conserva la identitat d'Espanya”, va dir Calero, com si la identitat del toc es pogués mantenir amb un exercici de voluntarisme, substituint els mestres per d'altres amb un sentit menys fi per fer aquest tipus de joc.

Sobre el paper de la fitxa, els canvis van ser Iniesta per Asensio; Thiago per Koke; i Carvajal, el millor lateral dret que existeix per a aquest model de futbol, per Nacho, un central reconvertit. Al camp les transformacions van resultar encara més profundes: Isco va fer la feina d'Iniesta com a organitzador, Asensio va exercir de Silva; i Silva va actuar com ho havia fet Iniesta. Una improvisació descomunal. L'únic que va semblar segur de la seva tasca inamovible va ser Costa, que, com contra el Marroc, va estar desaparegut. No va rematar ni una sola vegada.

En la nit trista de Maracaná, el seleccionador Del Bosque va preferir eximir-se de l'acte políticament correcte de rectificar fent jugar un jugador dolgut. En la segona part va deixar Xavi assegut i va donar entrada, curiosament, a Koke per Alonso. Més llenya al foc. A Moscou, Hierro sí que va fer jugar Iniesta quan ja es disputava la segona part. Quan l'aigua els arribava al coll als espanyols. El va canviar per Silva, un altre veterà que des de fa temps sent que també deixen de creure en ell. Va resultar irònic que la primera rematada neta d'Espanya en tot el partit fos d'Iniesta. Va xutar des de fora de l'àrea molt a prop de la base del pal dret d'Akinféiev, pocs minuts després d'entrar. La va aturar el porter.

Quan es va esgotar el temps reglamentari, Hierro es va apropar a Iniesta per fer-li indicacions tàctiques. El manxec se'l va mirar mentre bevia aigua. Semblava que bevia aigua no d'una ampolleta de plàstic, sinó de les mateixes fonts del Tajo en algun lloc remot de la serra d'Albarrasí. Quan va concloure el primer quart del temps addicional els ànims estaven per terra. Hierro es va apropar als seus jugadors cridant i gesticulant com demanant-los que moguessin ràpid la pilota. La vehemència del tècnic va xocar amb la desbandada al seu voltant. Se'n van anar tots a buscar ampolletes i només Isco se'l va quedar mirant.

La tanda de penals va sentenciar el que ja estava sentenciat al cor de l'equip. Iniesta va marcar el primer penal i va sortir del camp plorant de ràbia sota un sobtat aiguat. Defugint Hierro, tan discretament com va poder, mentre l'entrenador anava darrere dels futbolistes per abraçar-los.

Va ser un dia històric, per negre, per al futbol espanyol. Va ser l'últim partit d'Andrés Iniesta amb la samarreta nacional. També va ser el primer partit oficial d'un gran torneig al qual va assistir sa majestat Felip VI en condició de rei d'Espanya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ