Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’economia de la depredació

Si els deixem a la lògica del mercat, els centres de les ciutats estaran ocupats per una població flotant i sempre canviant

Turistes carregats amb maletes a Barcelona.
Turistes carregats amb maletes a Barcelona.

El turisme de masses ha adquirit prou dimensió perquè hi hagi un flux constant de milions de persones residint temporalment, per períodes molt curts, a una altra ciutat. Si se segueix la tendència actual, no és difícil predir que el turisme urbà de curta durada continuarà creixent de forma exponencial. Els vols de baix cost faciliten el fet de poder viatjar a preus molt assequibles, de vegades més assequibles fins i tot que desplaçar-se dins del mateix país. Per a les extenses capes mitjanes dels països desenvolupats, inclosos els seus pensionistes, no suposa avui un gran sobreesforç programar estades curtes en altres ciutats diverses vegades l’any, especialment si el cost es limita a poc més que les despeses del trasllat i l’allotjament.

Barcelona ha passat de tenir 1,5 milions de visitants el 1990 (abans dels JJOO) a tenir-ne 17 milions actualment. Aquests visitants s’estan a la ciutat una mitjana de cinc dies amb un cost d’allotjament de 60,7 euros per nit i gasten uns 350 euros addicionals per persona. Però aquestes xifres són mitjanes que inclouen els visitants de congressos i empreses, que solen gastar força més. Si l’allotjament és un pis turístic, el preu pot ser inferior i el cost de manutenció, no gaire superior al que el turista gastaria a la seva ciutat.

Aquest tipus de turisme s’ha convertit en un element important de l’economia de les ciutats. A Barcelona representa ja més del 14% del PIB. Però també té el seu costat fosc: està provocant la ràpida i radical transformació dels nuclis urbans. Llogar per dies o per setmanes és relativament barat per al visitant, però altament lucratiu per als propietaris d’apartaments, la qual cosa està provocant una irresistible pressió per transformar els edificis del centre de les ciutats en allotjaments turístics. La baixa remuneració dels dipòsits bancaris fa que tant el capital local com els fons de capital de risc d’inversió generin moviments globals d’inversió especulativa que tenen com a camp d’operacions totes les ciutats amb capacitat d’atracció global.

Com assenyala l’arquitecta milanesa Gaia Radaelli, en els anys 90 la bombolla immobiliària va permetre que les inversions especulatives ocupessin tot el sòl que quedava lliure, i ara, proven de colonitzar l’interior dels edificis ja construïts per reconvertir-los en allotjament turístic. A aquesta transformació contribueixen, sens dubte i poderosament, plataformes tecnològiques com Airbnb. El resultat és ben conegut: un augment sense precedents del preu del lloguer i la ràpida expulsió dels residents cap a una perifèria cada vegada més llunyana, amb la consegüent pèrdua d’identitat i de teixit social al centre de les ciutats.

Si es deixés a l’estricta lògica del mercat, tots els habitatges dels centres urbans de les ciutats de més èxit acabarien convertides en pisos turístics. De manera que aquesta part d’aquestes ciutats, la que segons l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, constitueix la seva ànima, estaria ocupada per una població flotant, sense arrelament ni un altre interès per l’entorn urbà que passar uns dies agradables. És això el que volem? Que el nucli central i més emblemàtic de les ciutats estigui ocupat per una població que sempre canvia?

Dotze capitals europees, entre elles Berlín, París, Viena, Brussel·les, Lisboa, Barcelona i Madrid, han fet costat una iniciativa d’Amsterdam perquè la Comissió Europea intervingui en el descontrol dels lloguers turístics. I tres d’elles —les governades per les alcaldesses Ada Colau, Manuela Carmena i Anne Hidalgo— han signat un manifest conjunt contra “la nova economia de la degradació” que plana sobre les ciutats globals.

Les dotze ciutats consideren urgent que es canviï la dinàmica perquè, en cas contrari, poden trobar-se que ja no hi són a temps. Però no totes estan en les mateixes condicions d’afrontar aquest desafiament. Algunes disposen d’instruments patrimonials i de gestió que les afavoreixen. Berlín, per exemple, disposa d’un sistema de control del preu dels lloguers que penalitza les pujades abusives, mentre que Viena té un parc de 220.000 habitatges públics de lloguer. Barcelona, en canvi, es troba especialment desprotegida per manca de prou habitatge públic i de competències per intervenir sobre el preu dels lloguers. A Catalunya, els habitatges públics representen el 2% del total, quan la llei aprovada pel Parlament el 2007 en fixa com a objectiu almenys un 15%. Malgrat l’esforç municipal dels darrers anys, Barcelona amb prou feines arribarà als 13.000 habitatges públics el 2022. Per fer-se una idea de com n’està, de lluny, aquesta xifra de les necessitats, el registre municipal acumula més de 100.000 sol·licituds de famílies que aspiren a accedir a un habitatge social.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >