Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

En dues majories alhora i no parar boig

Els partits independentistes estan al mateix temps en les majories de govern de Madrid i Barcelona, però amb programes contradictoris

Pedro Sánchez saluda Joan Tardà al Congrés després de la moció de censura.
Pedro Sánchez saluda Joan Tardà al Congrés després de la moció de censura.

Els partits independentistes catalans van aportar 17 dels 180 vots que l’1 de juny van permetre al Congrés dels Diputats la censura del president Mariano Rajoy i la investidura del socialista Pedro Sánchez per substituir-lo. Sense ells, el PP continuaria sent el partit del Govern i Rajoy continuaria vivint al Palau de la Moncloa. Si els independentistes deixen de donar suport a Sánchez, el seu Govern caurà.

El tomb polític a Espanya ha afegit així un altre motiu de desconcert a un moviment que ja anava a cegues després de la catàstrofe del 27-O, quan els sobiranistes dirigits per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras es van quedar sols amb la seva proclama d’independència no efectiva. El que sí que va venir va ser la intervenció de la Generalitat per Rajoy, la persecució judicial dels dirigents catalans, la presó i la fugida d’alguns a l’estranger. En les eleccions del 21 de desembre, no obstant això, l’independentisme va revalidar la seva majoria al Parlament i aquesta victòria va caure com una alenada d’aire fresc en el que en realitat era un cru hivern polític. Això va encobrir la seva desorientació, però no va eliminar la causa de l’estupor.

Aquest era el panorama quan, inopinadament, es van trobar l’1 de juny que tenien a les seves mans contribuir decisivament a la caiguda de Rajoy. Per ells no hi havia dubte: el PP de Rajoy i el seu Govern estan en l’origen de la crisi constitucional i desempallegar-se’n significava, almenys, una oportunitat per buscar-hi sortides. I així ho van fer.

La nova situació política implicava, no obstant això, que els integrants de la majoria parlamentària actuessin a partir de llavors com a tals, és a dir, que evitessin posar entrebancs al Govern de Sánchez i, per contra, el sostinguessin davant dels embats de l’oposició del PP i de Ciutadans. Donar suport a un Govern d’un sol color format per un partit que té només 85 dels 350 diputats del Congrés exigeix molta perseverança. Cal ser aquí sessió rere sessió aportant els vots perquè, en cas contrari, hi haurà eleccions anticipades, així de senzill.

A canvi d’aquest suport, Sánchez i el seu Govern han ofert diàleg i desescalada. No és poca cosa, si es té en compte que es ve d’una etapa de tot el contrari. El que hi havia abans era sordesa entre les dues parts del conflicte i una tensió permanent que, de moment, ha costat el processament de 25 polítics independentistes, una espectacular fugida d’empreses, i la caiguda dels presidents de govern que han protagonitzat aquesta etapa de la crisi a tots dos bàndols. L’enquistament del problema.

Però els independentistes segueixen desorientats. No tenien prevista cap opció alternativa a la proclamació unilateral de la independència. Ara es troben que ja han disparat el cartutx de reserva i no tenen més munició. La metàfora del pòquer i el farol resumeix bé el seu desastre. Al jugador que s’ha vist obligat a mostrar les cartes ja no li queda res, si anava de farol. Si, eventualment, arriben a una taula per negociar amb qui els va guanyar la partida no serà per aconseguir-hi l’objectiu que no van poder aconseguir tirant pel dret.

El que els repugna és assumir que ara estan instal·lats en ple retorn a l’autonomisme, quan ja n’havien abjurat. Aquesta etapa que consideraven ja superada és el futur que li espera a Catalunya, en el millor dels casos. I el súmmum de les contradiccions és que, des del 2 de juny, els mateixos partits independentistes que formen el Govern de la Generalitat i segueixen parlant de desplegar la república catalana són un component decisiu i imprescindible de la majoria que sosté el Govern del PSOE. Estan en els dos llocs i han de ser conseqüents en tots dos. Difícil, però és així. És com en el bolero d’Antonio Machín: estar en dues majories alhora i no parar boig. El principal obstacle amb què ensopeguen és el seu propi rebuig a assumir el fracàs de la temptativa unilateral del 27-O. Això és el que els porta a continuar amb la dinàmica de gesticulació i els impedeix encarar positivament el diàleg que els ofereix Sánchez. Però necessiten sortir de l’embolic i el desconcert, ja que també estan interessats a aconseguir que Sánchez finalitzi la legislatura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >