Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Gürtel, Palau… Ha arribat el nostre Watergate?

En l'àmbit del dret, cal reflexionar sobre el paper de l'ètica en els graus i postgraus universitaris

Un jutge vestit amb la toga.
Un jutge vestit amb la toga.

“Com, en nom de Déu, podien estar embolicats tants advocats en una cosa així?” Aquesta frase la va pronunciar John Dean, assessor de la Casa Blanca i advocat, que va testificar davant el Comitè del Senat el 1973 sobre el cas Watergate, a la vista de la llista de persones implicades.

Arran del cas Watergate, el col·legi d'advocats dels EUA va imposar el 1974 com a requisit que fos obligatori rebre educació sobre ètica a la Universitat per accedir a l'exercici de l'advocacia.

A Espanya, hem tingut unes 1.700 causes de corrupció i més de 500 imputats, entre els quals advocats que feien de cervells de trames. En l'àmbit del dret, doncs, cal reflexionar sobre el paper de l'ètica en els graus i postgraus universitaris.

En el grau no hi ha transversalitat de les qüestions ètiques ni s’hi dedica cap assignatura. En els postgraus l'ètica no té tampoc un paper rellevant, incloent-hi els màsters d'accés a l'advocacia, formació obligatòria per a l'exercici professional. El sentit d'aquesta formació no hauria de ser una memorització automatitzada de regles deontològiques, sinó un autèntic exercici de treball d'empatia a través de dilemes ètics, amb la finalitat de potenciar la intel·ligència emocional dels futurs juristes.

Hom dirà que voler evitar la corrupció amb formació ètica és ingenu i que l'ètica ha de venir apresa de casa. Però és essencial incidir en les fases formatives inicials per establir fonaments sòlids, perquè l'ètica és un múscul que cal exercitar al gimnàs universitari, no només a la sala de musculació intel·lectual, sinó també en l'emocional. D'aquí ve la importància dels programes de clíniques jurídiques i dels postgraus específics. Que es poden completar amb la docència de tècniques, com ara l'atenció plena, per afrontar les tensions que sorgiran en el futur, quan fer el que és correcte entri en conflicte amb el que sigui possible i el que exigeixin les circumstàncies, els clients o els caps.

Posem fi, doncs, al que es coneix com a ètica de l'amoralitat dels advocats i altres professionals del Dret: una neutralitat moral professional que se separaria de la moral personal. Amb poc èxit, a la vista dels trastorns mentals que afecten amb singular virulència aquests professionals...

Com va assenyalar Karl Llewllyn, un rellevant jurista nord-americà: “La compassió sense tècnica és un caos; i la tècnica sense compassió és una amenaça”. Doncs això.

Juli Ponce Solé és professor de Dret a la Universitat de Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >